A l'Estatut d’Autonomia de Catalunya i a la Constitució espanyola s'hi disposa que els poders públics han de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l’individu i dels grups en què s’integra siguin reals i efectives i han de facilitar la participació de totes les persones en la vida política, econòmica, cultural i social. L’Estatut també estableix que els poders públics han de vetllar per la dignitat, la seguretat i la protecció integral de les persones, especialment les més vulnerables. La defensa de l'equitat és el fonament ètic comú dels textos estatutari i constitucional. 

La Generalitat de Catalunya disposa de competències en matèria de serveis socials i d'atenció a les persones discapacitades, malgrat els problemes de finançament amb l’Estat. Hi ha tres lleis fonamentals en el marc jurídic que regulen aquesta matèria: la Llei 39/2006, del 14 de desembre, de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència, d'abast estatal; la Llei 12/2007, de l'11 d'octubre, de serveis socials, i la Llei 13/2014, del 30 d’octubre, d'accessibilitat. Quin és, però, el compliment efectiu dels diversos drets i serveis socials essencials? 

El passat mes de setembre, dos anys després d'implementar-se la renda garantida de ciutadania (RGC), les entitats instaren el govern a aprovar-ne ja el reglament, afirmant que era totalment necessari per poder flexibilitzar la normativa i incloure-hi perfils de persones que ara en resten excloses. És el cas dels treballadors a temps parcial o els que treballen a temps complet de manera esporàdica i, tot i així, no reben ingressos ni estabilitat suficient per sortir de la pobresa; víctimes de violència masclista, joves extutelats o persones sense llar són col·lectius socials que en l’aprovació del reglament no haurien de quedar fora de la renda garantida de ciutadania.

Més greu encara és la denúncia del Comitè Català de Representants de Persones amb Discapacitat (Cocarmi), que representa més de 570.000 persones amb discapacitats a Catalunya, que el 30 d'octubre manifestava al seu compte de Twitter, en relació amb la Llei 13/2014, d’accessibilitat, la preocupació pel fet que el reconeixement dels drets de les persones amb discapacitat segueix igual que l’any 2014, i argumentava que el reglament d'una llei que va entrar en vigor el 2014 s'hauria hagut d'aprovar el 2016, per fer-ne el desenvolupament. 

Per què els polítics posen terminis a les lleis que després incompleixen? La llei d'accessibilitat, tal com denuncia el Cocarmi, s'ha convertit en paper mullat per a les 570.000 persones amb discapacitat a Catalunya, ja que no poden exercir els seus drets. Igualment, l'entitat insta el govern i els grups parlamentaris a destinar els recursos humans i econòmics necessaris per al compliment del que determina la llei d'accessibilitat. En la mateixa línia, el 18 de novembre es va crear la mesa unitària en defensa del sector social per acabar amb l’infrafinançament i per lluitar per una feina de qualitat. 

El tercer sector, els sindicats, les patronals i els col·legis professionals s’han unit per denunciar la manca de finançament que pateix el col·lectiu des de fa més de 10 anys i per reclamar al govern uns nous pressupostos que prioritzin les polítiques socials i garanteixin la inversió suficient per poder-les portar a terme. En els pressupostos s’hauria d'incrementar la despesa en el tercer sector del 0,5% actual fins al 2% del PIB, així com equiparar-la amb la inversió dels països de l'entorn, per tal que el sector social i d’atenció a les persones esdevingui un pilar fonamental i estratègic de l’Estat del benestar, conjuntament amb el de la salut i l'educació. Mitjançant la creació de la mesa unitària en defensa del sector social, tal com ja va passar anteriorment amb la comunitat educativa o amb la sanitat, també es denuncia el bloqueig polític actual.  

Sovint, la crida a debilitar l’Estat només aconsegueix afeblir encara més les nostres administracions públiques. Però la vida política de qualsevol país rau en bona mesura en les seves institucions democràtiques, sense les quals no hi pot haver política ni tampoc cap garantia de compliment dels drets socials de la ciutadania.