Cada cop és més descarat i evident. La paraula república en samarretes, lemes i proclames, ben enaltida, mentre independència cada cop té menys protagonisme i és més denostada.

Us hi heu fixat? I per què? M’ho he preguntat diverses vegades. Per què l’anomenen república quan volen dir independència? Segurament podríem fer-ne interpretacions, però a mi me’n ronda una sobre la qual ja he escrit diverses vegades: el poder de les paraules. I hi afegeixo, el poder de les paraules per emmarcar els conceptes que ens mouen, els marcs mentals.

La lectura és clara i diàfana. La paraula independència s’ha vist denostada a la llum dels esdeveniments de la tardor del 2017; sona contundent, ens recorda la unilateralitat a què tants escarafalls ha fet la societat, els esdeveniments del 6 i 7 de setembre al Parlament, quan la meitat de l’hemicicle va fer volar pels aires l’Estatut i la Constitució, l’1 d’octubre, l’intent de proclamació unilateral d’independència…

En canvi, en temps de crisi, la monarquia sempre és una bona diana, i més quan es troba en hores baixes per casos de corrupció i dubtes diversos sobre alguns membres de la Casa Reial. A això s’hi suma que el relat independentista ja no pot viure contra Rajoy i el PP, i que ha caigut en picat aquell “Espanya ens roba” amb les accions del nou govern socialista a Madrid.

La república, doncs, se’ns presenta com un marc molt més atractiu que no pas la independència i en contraposició a la monarquia, i a priori pot aglutinar més adeptes. I sí, és trampós perquè ni tots els independentistes són republicans ni tots els republicans són independentistes, però és clar, el marc republicà ens porta a la repressió franquista, als presos polítics, a l’exili... i aquest és el relat que ens volen vendre avui, oi? Els marcs mentals. Aquests grans desconeguts que ens dominen més del que pensem.

Ja l’any 2004 George Lakoff escrivia No pensis en un elefant, un primer llibre dedicat a la importància dels marcs mentals en política: “Els marcs són estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món. (...) En política els nostres marcs conformen les nostres polítiques socials i les institucions que creem per tirar endavant aquestes polítiques. (...) Els marcs de referència no es poden veure ni sentir, formen part del que els científics cognitius anomenen l'inconscient cognitiu, estructures del nostre cervell a les quals no podem accedir conscientment, però que coneixem per les seves conseqüències: la nostra manera de raonar i el que s'entén per sentit comú. També coneixem els marcs a través del llenguatge.

Totes les paraules es defineixen en relació a marcs conceptuals. Quan se sent una paraula, s'activa en el cervell el seu marc (o la seva col·lecció de marcs)". Sentim república i se'ns activa el marc mental de la repressió, els presos polítics, l'exili... Les paraules creen marcs, que conformen el nostre sentit comú, el nostre raonament i que activen un seguit de nocions al nostre cervell. I ho fan sense que ni ens n’adonem, fins i tot dominant la nostra voluntat conscient, com demostra Lakoff: “Quan ensenyo l'estudi del canvi de marc, a Berkeley, en el primer curs de ciència cognitiva, el primer que faig és demanar als estudiants que facin un exercici. L'exercici és: no pensis en un elefant. Facis el que facis, no pensis en un  elefant. No he trobat encara un estudiant que sigui capaç de fer-ho. Totes les paraules, com elefant, evoquen un marc, que pot ser una imatge o bé un altre tipus de coneixement: (...) la paraula es defineix en relació amb aquest marc. Quan neguem un marc, evoquem el marc".

I segueix Lakoff: “Això ens proporciona un principi bàsic de l'emmarcat per quan s'ha de discutir amb l'adversari: no utilitzis el seu llenguatge. El seu llenguatge tria un marc, però no serà el marc que tu vulguis".

Ai, el poder de les paraules i els seus marcs mentals. Ai, admirat George Lakoff. Sí, l’anomenen república quan volen dir independència. I ens volen embolicar amb el seu marc mental. Però nosaltres en continuarem dient independència.