El patrimoni  privat dipositat en paradisos fiscals s’estima en uns 6 bilions de dòlars; un 8% de la riquesa financera mundial. El 80% d’aquest patrimoni pertany al 0,01% més ric de la població.

Són dades de l’informe Present i futur dels paradisos fiscals,  de l’Institut d’Economia de la Universitat de Barcelona. Pera  la seva elaboració s’han usat, entre altres, les filtracions de dades de clients del banc suís HSBC i del bufet panameny Mossack Fonseca, els coneguts com a Papers de Panamà. En aquesta filtració hi figuren 2.000 personalitats  espanyoles;  gent del món de la cultura, l’art, polítics, empresaris, esportistes i banquers.

Segons l'informe de la Comissió de Prevenció del Blanqueig de Capitals del Ministeri d'Economia, el 2016,  a Espanya hi va haver més de 414.000 transferències superiors a 30.000 euros a paradisos fiscals.

Es denomina paradís fiscal el país o territori que té un sistema tributari molt favorable pels ciutadans o empreses no residents i en el que generalment domina el secret bancari i l’anonimat dels titulars. No totes les inversions són il·legals. Tenir societats, inversions o comptes en llocs com les Illes Caiman, Suïssa o Delaware no és il·legal; el que és il·legal és no declarar la seva existència i no pagar els impostos al país d'origen. En general, l’objectiu d’usar els paradisos fiscals és amagar patrimoni i la seva rendibilitat. Un altre objectiu molt més fosc és amagar diner negre procedent de corrupció política o d’accions criminals.

L’any 2017 es van filtrar els famosos Paradise Papers en els que apareixen més de 120.000 persones i empreses de tot el món amb inversions en paradisos fiscals. Entre ells destaquen polítics de la Casa Blanca, de Canadà, i d’altres  països, oligarques russos, esportistes, empresaris, professionals, cantants, milionaris africans i grans multinacionals.

Els països més importants del món, el G20, molt espantats per la crisi financera de 2008, van demanar a l'OCDE que identifiqués els territoris que no cooperaven en la lluita contra l'evasió fiscal. Van aparèixer els sospitosos habituals com Andorra, Gibraltar, les illes del Canal (Jersey, Guernsey, Man), Suïssa i un llarg etcètera. La pressió internacional va fer que aquests, per no aparèixer en la llista negra, signessin tractats d'intercanvi d'informació fiscal amb els països dels inversors, simulant així, no ser  paradís fiscal (Suïssa, per exemple). Però el resultat final és que malgrat els acords, les agències tributàries i els jutges no tenen fàcil ni ràpid accés a aquesta informació. Això suposa que milions de delinqüents fiscals no paguen el que haurien de pagar i no són sancionats.

En unes sorprenents conclusions, el G-20 reunit el juny de 2017, va considerar que ja només hi havia un paradís fiscal, mentre que l'ONG Oxfam, que hi inclou els països amb baixa o nul·la tributació, considera que n’hi ha 73 i entre ells hi figuren països com Holanda o Irlanda.

En els darrers anys hi ha hagut una recuperació del creixement econòmic, que ha creat riquesa, la qual en bona part ha anat a parar a un nombre reduït de persones que l’han transferit a paradisos fiscals. L’evasió fiscal suposa una menor recaptació d’impostos que són necessaris per finançar serveis públics com la sanitat o l'educació i, per tant, contribueix a augmentar la desigualtat social. Cada euro que es deixa de pagar en impostos, és un euro que es tradueix en la degradació dels serveis públics, o que injustament han de pagar la resta de contribuents.

A Catalunya s’estima que l’any 2015, la pèrdua de recaptació per la no declaració d’actius financers en paradisos fiscals va ser de 187 milions d’euros en l’impost sobre  el patrimoni i de 110 milions en successions i donacions.  En aquestes xifres no s’inclou l’IRPF, l’impost més important.

Els paradisos fiscals no són un instrument financer neutre sense conseqüències, són un atemptat econòmic i moral a la societat. Què impedeix l’eliminació dels paradisos fiscals que tants prejudicis provoquen?   El poder dels poderosos i dels seus lobbys són més forts que els governs. Són ells els que frenen qualsevol intent d’eliminar un instrument tan injust i moralment condemnable. I així de bé, va el món.