En els temps que vivim i els que estan per venir hi ha el risc que s’imposi l’individualisme, el pensar només en la nostra salut i interès. Davant l’amenaça d’un possible contagi de la Covid-19 optar pel ‘campi qui pugui’, buscar sortides personals i ignorar les dificultats i patiment dels altres, estiguin a prop o lluny.
Són temps perquè els filòsofs hi diguin la seva. Ens estem replantejant tots les nostres vides. Però ¿quin sentit li donem? Mirar-nos el melic? Preocupar-nos només per nosaltres i les nostres famílies?
I són temps pels polítics. Gosaria dir que sobretot és temps pels polítics. D’ells depèn molt l’enfocament que donem a les nostres vides i les nostres societats d’ara endavant.
La urgència de prendre mesures de suport a les persones i col·lectius més vulnerables és indiscutible. La voluntat dels responsables polítics de posar-les en marxa ja no està tan clara. No es tracta de renunciar a les causes i idees que propugnava cada partit i opció ideològica abans de l’esclat de la pandèmia. No cal guardar-les al calaix fins que disposem d’un medicament o una vacuna que ens aporti serenor i que puguem respirar més tranquils, sense mascaretes que ens tapin mitja cara ni havent de mantenir distàncies de dos metres amb els nostres pares, fills i amics. Però ara és temps de vetllar pels més febles.
En aquesta tasca ja no podrem comptar amb Núria Gispert. Va dedicar-hi la seva vida. Des de les activitats socials en associacions religioses a les quals es va incorporar quan era adolescent, des de l’acció política, primer comunista i després socialista, des de l’ajuntament de Barcelona o des de Càritas. Sempre va tenir clar que el sentit de la seva existència era fer més amable la dels més pobres, els més febles, els que més dificultats tenen per viure amb dignitat. No era dona de grans paraules sinó de petits fets però tossuts i eficaços.
Tenia 84 anys quan ens va deixar. Fa uns mesos vam coincidir en un dinar amb els responsables de l’associació Braval, que ajuda els infants del barri barceloní del Raval i a les seves famílies a tirar endavant. No sé d’on treia l’energia per seguir dedicada a causes com aquesta. És evident que era contrària al ‘campi qui pugui’ i partidària del ‘no deixem ningú enrere’.
Som-hi, doncs!
