He viscut una part de la passada, agressiva i delirant campanya electoral a terres mallorquines. De fet, tinc la sensació que la calma de les illes també apaivaga l’excitació dels partits, malgrat que mentre jo vaig ser a Palma els dos principals candidats (Pedro Sánchez i Pablo Casado) van visitar l’illa, algun d’ells per dir-la grossa mentre les parets imperials de marès de la catedral i l’Almudaina li feien ombra i li xiuxiuejaven: “Pobre infeliç”. Van arribar-hi ells i un fantàstic portaavions de l’armada dels Estats Units, l’Abraham Lincoln, que va deixar sis milions d’euros a la ciutat durant els quatre dies que va estar amarrat al moll de l’Oest. Però, tot i el brogit de la metròpolis, vaig passar uns quants dies caminant per l’illa, com m’agrada quan m’hi puc escapar; perdent-me entre espais que, per mi, encara conserven una part de natura virginal i un estil de vida molt propi malgrat que la indústria turística fa molts anys que ha tocat de ple a les Balears.
Podria enaltir moltes meravelles de l’illa, malgrat no tenir el magnetisme de Menorca o Formentera, o l’oferta d’oci per a joves d’Eivissa. Mallorca, sobretot, em fascina quan en descobreixo la seva marca més identitària: la riquesa d’una llengua que ha evolucionat depenent de com l’orografia ha definit les comunitats humanes que s’hi han assentat –les diferències entre el pollencí i el solleric, per exemple–, la profunditat natural de la Serra de Tramuntana quan t’endinses per les terres protegides per s’Arxiduc (un visionari), la florent indústria vitivinícola que ha renunciat al mercat peninsular per exportar a Europa bona part de la seva producció anual i, sobretot, una gastronomia de paladar fi (sigui des de la tradició o els nous conceptes de la cuina contemporània). Haig de reconèixer que IB3 és un bon exemple de radiotelevisió de servei públic, si ens aturem a la capacitat que té per a radiografiar amb precisió bona part de la tradició culinària i de producte de quilòmetre zero de les illes en alguns programes del prime time.
Precisament, si la cuina mallorquina esdevé un dels grans atractius de l’illa és per a una delicada cura del producte de proximitat. En els temps que corren, l’ús d’aquest tipus de matèria primera ha estat un dels actius de posicionament d’una part dels grans xefs d’aquest país, que han sabut combinar a la perfecció art, disseny i tradició: la cuina que fa xup-xup de la padrina maridada amb l’herència del Bulli. A Palma, Marc Fosh i Adrian Quetglas –entre les nou estrelles Michelin que hi ha– en són un exemple, per no dir que malgrat que Santi Taura no va ser guardonat en la darrera edició, esdevé un molt bon referent de com cal mimar la carn, el peix i l’horta balear abans de servir-los a taula.
Malgrat que els grans restauradors són uns ambaixadors de luxe d’aquesta cultura gastronòmica tan particular, passejant-se per l’illa un s’adona que és a cada casa on existeix un vertader coneixement enciclopèdic d’aquest producte de proximitat: de què s’ha de menjar cada temporada, de quina manera cada població ha reelaborat un mateix plat segons l’entorn que ha tingut (l’arròs brut de Pollença i el de Sa Pobla no s’elaboren igual, per exemple), de com a la cuina un mateix producte té mil i una utilitats; i, si no, vegeu les potencialitats dels xots, que per Setmana Santa són el producte estrella de la cuina de Mallorca. “Del xai se n’aprofita tot, com del porc”, escriu el gastrònom Jaume Fàbrega.
Tornant de Mallorca he decidit començar un hort. A casa sempre n’hi havia hagut fins que va morir l’avi. De fet, un dels seus llegats va ser una petita llibreta de papers engroguits on hi havia apuntats els temps de sembra de cada una de les verdures que es poden fer per la meva comarca. A les zones més poblades de Catalunya, a vegades, tinc la sensació que hem oblidat el llegat més rural, malgrat que ara torni a estar de moda confrontar els problemes de la ruralitat amb els de la metròpoli, aprofitant que hi ha un nou cicle electoral. L’avi ens va voler transmetre, fins i tot de manera insistent, la necessitat de no abdicar mai de l’herència pagesa que havia forjat la nostra cultura local. Segurament, amb el temps, hem acabat presos d’una modernitat cosmopolita i eclèctica, que ha fet de l’americanització un paraigua homogeneïtzador. Però, només amb les mans brutes de terra, un pot acabar d’entendre quina és la vertadera identitat de cada lloc: a les Balears i a la península.
