Les eleccions d’aquest 26-M tenen un morbo especial: saber qui i com governarà la ciutat de Barcelona en els pròxims quatre anys. Les enquestes publicades són equívoques i, en tot cas, dibuixen un frec a frec entre els candidats Ernest Maragall (ERC), Ada Colau (BComú) i Jaume Collboni (PSC) que es decidirà en un apretat esprint final.

A l’hora de votar és fonamental escatir el projecte de ciutat que propugnen uns i altres. Barcelona necessita renéixer de les seves cendres i convertir-se, novament, en un referent internacional per seguir creixent i prosperant. Encara avui, vivim de les rendes del maragallisme -que reivindiquen tant els tres candidats més ben posicionats com el paracaigudista Manuel Valls-, però la “rifeta” s’està exhaurint i la ciutat ha caigut, en els últims anys, en una lenta, però evident, decadència i melangia de les glòries viscudes.

El terratrèmol del procés independentista també ha impactat la Casa Gran. La decisió d’Ada Colau de trencar unilateralment el pacte amb els socialistes, per l’aplicació de l’article 155, ha afeblit la tasca del govern municipal i, de retop, això ho ha acabat pagant el conjunt de la ciutadania, que ha vist com s’han degradat les seves condicions de vida (habitatge, delinqüència, pol·lució...) davant la paràlisi d’un Ajuntament en precària minoria i reiteradament reprovat per la resta de grups polítics.

Aquest 26-M, Barcelona ha de dotar-se d’un equip municipal sòlid que pugui afrontar, amb garanties, els grans reptes que té plantejats la ciutat i donar un nou impuls il·lusionant a la realitat metropolitana, en la seva triple dimensió catalana, ibèrica i mediterrània. Cal un lideratge valent i visionari a la Casa Gran -que Ada Colau no ha tingut- per, d’entrada, solucionar les urgències socials, retornar l’autoestima i incentivar la potència creativa dels barcelonins.

De totes les propostes dels programes electorals, només n’hi ha una que mira amb ambició el futur. L’ha formulada el candidat socialista, Jaume Collboni, que propugna la celebració a Barcelona de l’Exposició Universal de l’any 2030, focalitzada en el desenvolupament sostenible i la digitalització. Amb aquest motiu, preveu una restauració a fons de l’espai de la Fira a Montjuïc i la integració de la muntanya com a gran centre cultural de la ciutat.

Barcelona ha fet les grans transformacions urbanes i econòmiques amb l’organització d’esdeveniments de dimensió internacional: l’Exposició Universal del 1888 i la del 1929, els Jocs Olímpics del 1992 i el Fòrum del 2004. Això ens ensenya la història i els resultats d’aquesta aposta estratègica, de la qual els ciutadans se’n senten molt satisfets, són ben tangibles. Ara, la ciutat necessita un nou estímul per projectar-se amb força al món globalitzat del segle XXI i la proposta de Jaume Collboni d’acollir la celebració de l’Exposició Universal del 2030 és el projecte més potent dels que se sotmeten al veredicte de les urnes aquest pròxim diumenge 26.

Queden 11 anys al davant, però ja se sap que aquesta mena d’esdeveniments, per la seva magnitud, requereixen una llarga etapa de preparació. La presència del socialista Pedro Sánchez a la Moncloa pot ser una ajuda determinant perquè el projecte de l’Exposició Universal del 2030, liderat per Jaume Collboni, comenci a caminar amb bon peu, atesa l’excel·lent sintonia que hi ha entre els dos polítics i la tradicional fraternitat entre PSC i PSOE.

Si així ho decideixen les barcelonines i els barcelonins aquest 26-M, la ciutat pot tenir una nova fita per canviar de pell, tornar a posar-se “guapa” i vibrar amb orgull. La clau la té la presència, amb pes específic, de Jaume Collboni en el pròxim govern municipal.