Les eleccions municipals franceses de diumenge passat han confirmat el moviment de fons que s’està produint arreu d’Europa: l’ascens i consolidació de les forces ecologistes, com a resposta al repte de civilització que implica la lluita contra el canvi climàtic i la necessitat d’estructurar un nou model econòmic i social per fer-hi front. A partir d’ara, importants ciutats de França, com Bordeus, Lió, Estrasburg, Poitiers, Besançon, Tours, Nancy... tindran batlles ecologistes.

A més, els verds també formaran part dels equips de govern de París, Marsella, Rennes... en coalició amb els socialistes i altres organitzacions d’esquerres. Aquests resultats estan en sintonia amb el constant creixement, elecció rere elecció, dels partits ecologistes a Alemanya, Bèlgica, Àustria, Holanda, Dinamarca, Suècia...

Contrasta aquesta consciència per desenvolupar una societat ecològica i intel·ligent, que cada cop va a més, amb la trista situació que patim a Catalunya, que continua enfonsada en la merda i totalment desorientada. Per no tenir, ni tan sols tenim un partit ecologista vertebrat i potent. Només petites entitats conservacionistes, localistes i que només compten amb la bona fe dels seus activistes.

Posaré dos exemples del desastre mediambiental que hem heretat, després de 40 anys d’autogovern de la Generalitat: 

1. El delta de l’Ebre, declarat parc natural i Reserva de la Biosfera per la UNESCO. És, tal vegada, l’indret més valuós i preciós del nostre patrimoni mediambiental.

La construcció intensiva d’embassaments a la conca de l’Ebre –més de setanta– per al seu aprofitament elèctric ha tingut un efecte letal sobre el delta, en reduir dràsticament les aportacions de sediments que feien possible el manteniment d’aquest fràgil hàbitat. Una imatge reflecteix aquest drama ecològic que s’està produint, en silenci, cada dia, des de fa anys: el far de l’illa de Buda, construït en terra ferma l’any 1864 i que avui es troba mar endins, a tres kilòmetres de la línia de costa.

Si el volum de sediments que arribaven al delta abans de la construcció dels embassaments era d’uns 30 milions de tones anuals, en l’actualitat és de només 100.000 tones. Els científics calculen que el mínim necessari per defensar aquest ecosistema dels embats del mar és d’uns dos milions de tones anuals. 

En aquests 40 anys, la Generalitat ha estat incapaç de pressionar i convèncer la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) perquè deixi anar sediments dels embassaments de Mequinensa i Riba-roja per garantir la supervivència del delta. La tirania de les empreses elèctriques ha imposat la seva llei i als diversos governs catalans, per raons incomprensibles i inconfessables, ja els ha semblat bé.

Avui, la nostra Reserva de la Biosfera està en una situació crítica. Per efecte del canvi climàtic, el nivell del mar puja i es menja i salinitza el delta. Aquest mes de gener passat, el temporal Glòria va malmetre de manera irreversible la barra del Trabucador. La feblesa estructural d’aquest hàbitat ha fet que dues espècies estranyes –el caragol poma i el cranc blau– hagin envaït i colonitzat intensivament la zona deltaica exterminant espècies autòctones i provocant gravíssims danys econòmics als pagesos i als pescadors. Tot plegat, molt trist. 

2. El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) acaba d’atorgar una pròrroga per a l’explotació de la central nuclear Vandellòs II durant deu anys més, fins al 2030. Aquesta planta, que utilitza tecnologia nord-americana Westinghouse, va entrar en funcionament l’any 1988 i la seva llicència acabava aquest mes de juliol vinent. 

Aquesta decisió s’ha adoptat sense que s’hagi abordat el necessari debat públic a Catalunya sobre la conveniència de continuar utilitzant l’energia d’origen atòmic, quan el desenvolupament tecnològic ens posa a l’abast un ventall d’energies alternatives (eòlica, solar, hidrogen, biomassa...) sense cap risc sobre el medi ambient, al contrari de les centrals nuclears i dels letals residus radioactius que generen, que contaminen durant milers d’anys. En aquest sentit, destaca el silenci clamorós de la Generalitat de Quim Torra –que no ha dit ni piu– sobre el procés d’ampliació de la llicència de Vandellòs II, que té un impacte evident sobre la seguretat del territori i el desenvolupament de les comarques meridionals del país, molt castigades per la instal·lació intensiva d’indústries perilloses.

Aquesta central atòmica, que explota l’empresa ANAV (formada per Endesa i Iberdrola), té un greu error de disseny: és l’única planta del parc nuclear de l’Estat espanyol que està ubicada al costat del mar. Això implica que la salinitat del medi marí, que provoca la corrosió dels materials, té un efecte directe sobre aquesta instal·lació. La corrosió de les peces ha originat nombrosos incidents que han alterat el normal funcionament de la central, el més greu dels quals va passar l’any 2004. El CSN, en temps del ministre José Montilla, va imposar una multa a ANAV d’1,6 milions d’euros, per incompliment de les mesures de control i de seguretat.

A més, hi ha el precedent de la central Vandellòs I, ubicada just al costat, que l’any 1989 va patir un terrible incendi que va provocar la seva paralització definitiva i el seu desmantellament. Aquell infaust 19 d’octubre, Vandellòs I no es va convertir, per un pèl, en una rèplica de Txernòbil, fet que hauria tingut unes conseqüències devastadores per a la demarcació de Tarragona i, en general, per a tot Catalunya, que encara patiríem i lamentaríem avui dia.

L’energia nuclear és una ruleta russa, com ho demostren els nombrosos accidents que han patit les plantes de fissió atòmica construïdes arreu del món durant les últimes dècades. Mantenir aquesta aposta és un risc innecessari, que s’incrementa en el cas de Vandellòs II per la seva errònia ubicació. Que no ens passi res!