En espera de la vacuna que aturi i allunyi de les nostres vides la pandèmia de la covid-19, aquest traumàtic i històric any 2020 ens porta, per fi, una bona notícia: l’anunci del procés de fusió de CaixaBank amb Bankia que, en realitat, és una compra encoberta de l’entitat de les Torres Kio per part de l’entitat de les Torres Negres. De la unió d’aquests dos bancs, a més del Banco Portugués de Investimento (BPI), que forma part del grup CaixaBank, en sorgirà la principal entitat financera d’Espanya i de la península Ibèrica, amb uns actius de gairebé 700.000 milions d’euros.

Sota la batuta d’Isidre Fainé, que culmina una operació llargament treballada, el tàndem Gonzalo Gortázar (conseller delegat de CaixaBank) i José Ignacio Goirigolzarri (president de Bankia) seran els encarregats de pilotar la nova entitat fusionada. Dos destacats financers d’arrels basques dirigint un banc nascut a Barcelona, amb una extensió a Portugal, i l’altre a Madrid: un triangle que permet albirar un projecte ibèric de modernització i progrés en comú.

La reacció hostil d’una part de l’independentisme català –la més identificada amb Carles Puigdemont- a l’anunci de la fusió de CaixaBank & Bankia demostra, un cop més, la gravíssima miopia estratègica d’aquest moviment, instal·lat en l’error històric permanent. El recurs a la paranoia i a la demagògia per desacreditar una operació de gran abast que, objectivament, ha estat liderada des de Catalunya és la prova de la irreversible decadència i marginalització del secessionisme polític, tres anys després del clímax de la rebel·lió dels somriures.

Si hem de fer cas del mestratge de Karl Marx, és l’economia (infraestructura) qui determina la política i la cultura (superestructura). I, en aquest sentit, la fusió de CaixaBank amb Bankia obre i reforça una dimensió peninsular que, sens dubte, serà transitada, progressivament i intensa, per Pedro Sánchez, el cap de govern espanyol, i António Costa, el primer ministre portuguès.

Ambdós mandataris tenen una cita clau en el seu calendari: el pròxim 2 d’octubre, quan està fixada la cimera ibèrica entre els governs espanyol i portuguès. En aquesta ocasió, la trobada tindrà lloc a la ciutat lusitana de Guarda i, atesa la gran afinitat política i personal dels seus protagonistes i el moment clau que vivim, de ben segur que tindrà una gran transcendència històrica, marcant un abans i un després en la vertebració de l’espai peninsular.

La fusió de CaixaBank i Bankia no només aferma i consolida l’eix Barcelona & Madrid & Lisboa (la Diagonal ibèrica, que uneix la Mediterrània amb l’Atlàntic). També apunta un model de governança que hauria de ser d’aplicació en les grans corporacions que tenen una forta dependència de les decisions de les administracions (empreses del sector energètic, aigua, autopistes, telecomunicacions, infraestructures, medi ambient, serveis...).

La convulsa història de Bankia ha provocat que el 60% del seu capital estigui en mans de l’Estat, a través del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). Un cop culmini la fusió amb CaixaBank, aquesta participació pública quedaria, aproximadament, en un 20% i el Govern ja ha manifestat la seva voluntat de mantenir-se en l’accionariat.

La participació (minoritària) del sector públic en el capital d’empreses adjudicatàries de concessions administratives o fortament vinculades a les disposicions del BOE hauria de ser una exigència democràtica. D’un cantó, per tenir un control directe sobre la gestió, evitant els abusos. I, de l’altre, per obtenir uns ingressos, via repartiment de beneficis, que nodreixin i enforteixin l’Estat del benestar.