"Et vull donar una segona oportunitat perquè puguis refer la teva vida”. Aquesta frase l’expressa Maixabel Lasa, vídua de Juan María Jáuregui (polític socialista basc assassinat per ETA l’any 2000) a Ibon Etxezarreta, l’etarra que va matar el seu marit. La conversa entre Lasa i Etxezarreta, després d’algunes trobades prèvies, la recull el documental Zubiak. L’afirmació que fa Maxiabel Lasa no exigeix cap explicació. No en necessita cap. És d’una humanitat i d’una valentia enormes. Però el que té més valor de tot és que Lasa decideixi entrevistar-se amb la persona que va matar el seu marit, força anys més tard de l’atemptat.

Dubto que jo fos capaç de fer-ho en el seu cas. No crec que hi hagi pitjor rostre de l’ésser humà que el terrorista. El dolor que ha generat a les famílies de les víctimes d’ETA és immens. I els costos en termes de convivència i divisió social al País Basc també són molt grans. Zubiak té un valor enorme, tant pel rerefons humà o moral com pel polític. És una porta a la reconciliació, a la convivència i a la pluralitat.

Maxiabel Lasa, en més d’una ocasió, durant el documental, reitera la seva voluntat de bastir ponts i de cercar l’entesa entre diferents Relata que és el que feia i hauria fet el seu marit. I ho repeteixo: diu tot això havent estat assassinat per ETA. Segurament algú altre en la seva mateixa situació desitjaria venjança o que la presó permanent revisable fos una realitat encara més dura. Però ella no. Li desitja el millor. Vol que pugui començar de nou. És la reconciliació en majúscules.

Com n’hauríem d’aprendre a Catalunya! Tot i que el procés independentista s’ha caracteritzat per la manca de violència i per manifestacions festives i cíviques, no es poden passar per alt els brots de violència i els disturbis de caràcter minoritari que van tenir lloc fa unes setmanes, sobretot a Barcelona, però també a diferents punts de Catalunya. Tampoc es poden obviar alguns lemes o consignes que se solen utilitzar durant les manifestacions independentistes, com ara “Ni oblit ni perdó”, “Pim, pam, pum, que no en quedi ni un”, o les declaracions realitzades per la presidenta de l’ANC legitimant la violència, ja que els incidents que es van produir aquells dies, segons ella, tenen un impacte internacional.

Per què som tan poc empàtics amb aquells que no pensen com nosaltres? Per què tenim la necessitat de pintar les seus i els locals de la resta de formacions polítiques? Per què hi ha polítics que no condemnen la violència? Per què els representants elegits democràticament no són capaços de seure a una taula i dialogar? Per què no ens respectem els uns als altres? Per què ens insultem contínuament a les xarxes socials? 

La lliçó de la vídua de Juan María Jáuregui a tota la nostra comunitat democràtica és evident. Hem d’intentar ser empàtics, buscar punts d’entesa, condemnar tota violència, cercar acords i respectar-nos els uns als altres. 

Bastim ponts. La convivència s’ho val. Aprenguem-ne.