L'actual democràcia representativa que va il·luminar la modernitat i és un llegat fonamental del liberalisme polític ha tocat fons. Podríem dir que el sistema democràtic-liberal va entrar fa temps en fallida. Són diverses les vies d'escapament que s'han obert a la nau democràtica, que evidentment fa aigües però podríem resumir-les en una vulneració contínua i accentuada dels seus dos grans principis i pilars: la sobirania popular i l'imperi de la llei. La sobirania popular, perquè governen en la pràctica poders i capitals globals davant els quals els representants electes o són conformes o han de retre comptes, i l'imperi de la llei perquè l'opacitat i impunitat en què els poders econòmics oculten i assenten els seus interessos delictius, corruptes o fraudulents, té més a veure amb el far west que amb la justícia. Aquesta democràcia, que es sosté sobre la satisfacció d'àmplies capes mitjanes ha acabat perdent definitivament el rumb amb la crisi que ja dura 10 anys.

Ja en temps millors per a la democràcia a Europa, Guy Debord i el moviment situacionista van argumentar sobre el que van denominar "societat de l'espectacle" en què la representació es mostra com una cosa més real que l'experiència viscuda i sotmet l'individu a la condició d’espectador i a acceptar passivament l'estat de coses existent; en concret també pel que fa a la mascarada de les categories polítiques representatives, mascarada que avui ha trencat les costures de l'obscè. La foto fixa el 2019 representa la desolació dels demòcrates i el triomf de la barbàrie política sistèmica. Els governs prometent fum a coberta, mentre els cellers de la nau democràtica desborden de desigualtat i corrupció. I quan algú tracta d'elaborar utopies socials no té projecte ni credibilitat, o la unitat necessària per encarar-les. Davant la dispersió de les esquerres, amb prou feines s'albira avui un projecte amb la radicalitat i el consens necessaris per alimentar l'esperança.

El segrest de la sobirania popular i la burla a l'imperi de la llei per oligarquies econòmiques globals han provocat, més enllà de la desafecció democràtica, una falta de credibilitat cap a les actuals institucions i paral·lelament un replegament cívic cap a posicions polítiques més conservadores, que primen un concepte de seguretat més basat en protegir de les inseguretats i pors individuals, que en proveir drets i justícia social. I és aquest desplaçament ciutadà cap a posicions polítiques conservadores el que assegura la continuïtat de la injustícia social i les desigualtats, o fins i tot anuncia escenaris de catàstrofe.

Mals presagis per a les forces de progrés i esquerra en el món. No seré complaent, no toca ser-ho, ens hi juguem molt: els anomenats pobles voten dretes conservadores. Davant d'aquest escenari cal cridar: Hi ha algú d'esquerra solvent per aquí ara que les eleccions europees arriben, amb tot el que ens hi juguem? Quin projecte té l'esquerra a Europa per confrontar amb el neoliberalisme existent i l'auge de l'extrema dreta? Potser és tard i amb tanta penetració neoliberal en la gestió política, les esquerres governamentals es van oblidar de la ideologia? És temps de recobrar-la? I, si és difícil embridar el capital en l'exercici de govern, ha arribat l'hora que la ciutadania s'organitzi? Com?

Fa poc Noam Chomsky deia que "la gent ha deixat de creure en els fets" i això és molt perillós perquè cada vegada ens estan sotmetent més a l'arbitri de les fake news i la postveritat, substituïm els fets pels missatges que desitgem creure per gratificants. Perduda la realitat com a escenari des d'on diagnosticar, assentar i construir futur, els mitjans del projecte globalitzat governen les nostres pors, desitjos i somnis a la mida de cadascú. Ja no hi ha utopies col·lectives i les ideologies es dilueixen en els cubicles d'hàbitats metropolitans desconnectats de la naturalesa i les perifèries.

Si els estats s'han convertit en categories zombis amb cos social orgànic, però desproveïts de la capacitat i de l'impuls vital per autogovernar-se, titelles com són dels poders globals, la pregunta òbvia és: Es podran autodeterminar les societats?