Ha passat un lustre, que en política contemporània és molt temps, des que Jaume Collboni es presentava com una sorpresa agradable als periodistes que sovintejàvem la seu del PSC del carrer Nicaragua de Barcelona.
De passat sindicalista, Collboni aterrava a can PSC com a flamant director de campanya de José Montilla, en substitució del polèmic José Zaragoza. El jove dirigent es desmarcava de les campanyes agressives contra CiU i el PP del seu successor, i anunciava que apostaria per “confrontar models i no persones”.
Els titulars de la premsa de l’endemà de la presentació aplaudien el suposat canvi de rumb del PSC. Després, la campanya i les declaracions posteriors dels dirigents socialistes s’encarregarien de deixar en paper mullat la primera posada en escena del nou estratega.
Declaracions d’intencions que mai es van traduir en accions, incomplint d’aquesta manera el conegut eslògan socialista ‘Fets i no paraules’.
Collboni va ser el primer intent de disfressar la vella dinàmica de partits en nova política. El projecte fallit de modernitzar els engranatges de l’anomenat ‘aparell de les formacions’ per mirar de combatre la desafecció de la ciutadania vers la classe dirigent. Maquillatge.
Conec Collboni i no dubto en absolut de les seves bones intencions. Però és evident que els despatxos del carrer Nicaragua el van engolir des del mateix dia de la seva presentació. Fins al punt que l’avui regidor socialista de l’Ajuntament de Barcelona ha estat imputat, investigat o encausat (o com n’hi vulgui dir el ministre Català) per, presumptament, pressionar membres del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) perquè concedissin un canal de televisió a Nicola Pedrazzoli, propietari de Canal Català.
Una peça, la 29ª del Cas Mercuri, per la suposada comissió de tràfic d’influències, que amenaça amb destapar les vergonyes i desmaquillar l’operació ‘nova política’ orquestrada per la vella guàrdia socialista.
CODA:
El CAC respon al vell model d’organitzar les institucions públiques catalanes des dels despatxos dels partits polítics. És una llàstima que un ens que hauria de vetllar per la neutralitat dels mitjans de comunicació (i que manega un pressupost milionari) sigui notícia només per les picabaralles dels seus consellers.
Però és clar, què es pot esperar d’algú proposat i escollit directament pels mateixos partits, que defensi els interessos d’una altra formació? Que denunciï els continguts que creu tendenciosos si van en contra dels interessos del seu partit?
Vella política.
