No hi ha mal que duri cent anys, també amb la sentència del procés i els seus efectes col·laterals. Sembla que l’embogiment va a menys perquè no és qüestió d’estar-se fins al 2032 cremant contenidors i fent treballar la bòfia més hores que un rellotge (no vull ni pensar en la quantitat d’hores extres que haurem de pagar). És cert que en funció de la provocació ens tornem a cabrejar perquè a cabrons no ens guanya ningú i si passa que ve el rei del país veí a recordar-nos que també és rei del nostre, doncs tornem a cridar el nom del porc perquè les teràpies de grup són per buidar el pap sense conseqüències. I un cop amb els esfínters alliberats i el cervell resetejat tornem a la nostra miserable existència perquè el nostre destí de ramat és obeir consignes i votar el que ens diuen.

M’ha costat molt resistir els cants de sirena dels instigadors de la revolta d’aquest octubre perquè amb l’habilitat pròpia dels cuiners més experimentats han ficat a l’olla independència, llibertat, justícia, drets humans i democràcia, i els ha sortit un bon fricandó. I si ja ha estat prou difícil reprimir les ganes de tastar-lo, fer algun comentari sobre l’excés de sal o sobre el comportament esbojarrat que ha provocat la ingesta de carn de vaca boja estofada ha estat ja un acte suïcida. Arreu m’he hagut de mossegar la llengua i si he gosat introduir algun pessic de crítica he rebut com a poc el qualificatiu d’insolidària. I com que tot plegat el xou va de consignes, m’han repetit que estem vivint una situació d’excepcionalitat i que qualsevol intent de seguir amb la meva vida es considerava un acte d’egoisme.

I així estava jo, rumiant si soc tan mala persona com em diuen per no fer meu el patiment dels presos polítics presos i ignorar les peticions de sacrifici per la pàtria que el gens honorable Torra m’exigeix, quan dos fets m’han tornat la pau al meu esverat esperit. El primer ha passat molt desapercebut, però crec que pot il·lustrar aquesta punyetera mania que tenen els de dalt d’enviar els de baix a immolar-se mentre ells contemplen l’escabetxada des del despatx oficial o la reraguarda. Parlo del casori del fill de Xavier Trias en plena setmana de protestes pel veredicte del Suprem. No ens podíem ni tirar un pet perquè el món s’acabava i resulta que els convergents tunejats s’ho passaven teta el 19 d’octubre al Saló de Cent.

Amb el permís de la col·lega Marijo Jordan recuperaré part del seu article perquè n’hi ha per sucar-hi pa. Explica la periodista de fets i gent que el casament civil va ser presidit per la regidora Artadi, que va exercir de mestra de cerimònies, i va reunir el més cool de la casta barcelonina. El fill de l’exalcalde, enginyer i director comercial de l’empresa catalana Gas N2, es casava amb la seva parella des de fa temps que diu que fa de relacions públiques en una empresa relacionada amb el món de la moda. L’esdeveniment va aplegar 250 convidats que van “gaudir de bon matí d’un sibarita esmorzar a la plaça de Sant Felip Neri que va servir el reconegut xef Alain Guiard, responsable del restaurant A” de l’hotel Neri, on una habitació doble val 360 euros.

Segueix el relat glossant l’ostentació de família i convidats, molt poc afectats per la situació d’excepcionalitat política pel que es veu a les fotografies d’Instagram. “Els nuvis van cuidar el detall fins a l’extrem. Les invitacions estaven dissenyades per Ignasi Monreal, il·lustrador espanyol preferit per marques de luxe com Gucci. Durant la festa, van oferir els serveis de perruqueria d’un prestigiós saló perquè els assistents es poguessin retocar i el ja marit de Román Trias es va canviar cinc cops de vestuari”. Explica Jordan a la web de la revista Vanity Fair que la farra va continuar a la casa de l’escultor Xavier Corberó, a Esplugues de Llobregat, on es va fer el dinar i va seguir fins a la matinada mentre els patriotes feien fogueres al centre de la ciutat.

El segon fet que em porta a respondre amb una botifarra cada apreteu de Torra és el passadís vip de la manifestació del 26 d’octubre. El deslluït aquelarre independentista ens ha deixat imatges inoblidables com les de la Pilar Rahola imitant Chiquito de la Calzada, fent-se selfies i petonejant-se amb el ramat d’ases adoctrinats que bramaven el seu nom. Apreteu, sòmines!