Entre els mil retrats que s'han pintat de Jordi Pujol i Soley, adquireix especial rellevància i protagonisme el de l'Amo. A l'antiga. Amb vocació d'amo i senyor de vides, hisendes, consciències i sentiments. Producte de la terra, fet a si mateix, o totes dues coses, i algunes més?

Padre padrone” és el títol d'una pel·lícula dels germans Taviani que descriu amb brillantor la figura de l’oikos despot, el pare dèspota de l'antiguitat grega. Decideix quin dels seus fills ha de continuar sent pastor, quan i amb qui es casa, què hereta i com ha de comportar-se. Disposa sobre les terres, el bestiar, la seva dona, els seus fills… perquè, senzillament, considera tot el que l’envolta com a objecte de la seva propietat.

En el territori, el pare-patró esdevé el cacic, nom atorgat als caps de tribus americanes que exercien un domini absolut sobre les seves comunitats. D'allí es va importar per a definir aquí els qui compraven voluntats, coaccionaven i exercien un gran control social i polític en els seus predis. Generalment, el cacic era un home amb poder econòmic, que manipulava les persones i les coses, en favor dels seus interessos.

Aquest entramat de relacions polítiques, el caciquisme, va ser dominant a mitjan XIX i principis del XX, no sols a Galícia, com diu el tòpic, sinó tot el contrari. En terres carlistes, com les de Catalunya, per exemple, propietaris, nobles, capellans i autoritats…, cosien i descosien al seu antull, a la manera caciquil. Conformaven un poder vell, que encara avui, camuflat, continua més viu del que es podria suposar. Al capdavant, sempre, un amo.

Del camp a la fàbrica, com va ser el cas del fabricant de llanes i financer Pau Turull i Comadran, a Sabadell. Cap d'una xarxa caciquil que es nodria d'un capital simbòlic. Com tot caciquisme, el seu poder revestia un caràcter marcadament personal, directament relacionat amb la seva immensa fortuna i el seu paper de creditor respecte a altres notables locals. Amb aquest patró, empresaris del tèxtil van aixecar les seves colònies fabrils en les riberes dels rius. Paradigma d'un capitalisme primari, controlador, totalitari…, en el qual res escapava al gran ull de l'Amo. El palau, l'Església, l'economat, l’escola (a vegades) i, com a eixams, les cases dels obrers. De “feudalisme industrial”, va ser qualificat allò per la premsa de l'època.

A això també sona la fàbrica de taps de suro que Ramir Pujol i Rosa, avi de Jordi Pujol, va fundar a Darnius (Alt Empordà). Un referent potser per al seu nét. Aquell jove idealista que, segons la llegenda, en contemplar una masia en ruïnes, la va assimilar a Catalunya i es va adjudicar l'històric destí d'aixecar-la. Com els Turull de Sabadell, els Godó d'Igualada, els Sedó d'Esparreguera, en els seus cacicats, Pujol, per a superar el seu bucle melancòlic, requeria poder. No un qualsevol, sinó el que, a semblança dels “pupi” de Palerm, li permetés manipular tots els fils alhora.

Si el Barça és més que un club de futbol, per què Pujol no podia ser més que un president? Res escapava al seu interès. Bancs, diaris, clubs esportius… Agricultura, pesca i alimentació… Tot el que es movia, en fi, i molt especialment els diners, formava part del seu interès. I, en conseqüència, com l'Amo, es considerava amb tot el dret a intervenir-hi. Disposava, es diu, d'una “agenda de favors” per a reclamar retorns quan això calgués. Tot això revestit, a vegades, d'un suavíssim caixmir liberal. Contradicció que sembla encarnar l'aparent incompatibilitat entre un catalanisme que es diu modernitzador amb unes pràctiques essencialment regides per vincles clientelistes.

Quan un només té un martell, tots els problemes li semblen claus, va dir el psicòleg Abraham Maslow. Jordi Pujol, en fi, va ser el principi de gairebé tot (el martell) i, en conseqüència, el seu final. Perquè quan et quedes sense martell desapareixen com per art d'encanteri els presumptes claus. I en això estem.