Professor de geografia i història, dirigeix un institut de secundària i és membre de la junta de Federalistes d’Esquerres. També ha publicat tres novel·les. L’última, La muerte de Naín, negra i criminal, transcorre a Santa Coloma de Gramenet.
Segons l’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), el federalisme creix significativament a Catalunya.
Aquesta enquesta del CEO s’ha de qüestionar, igual que totes les anteriors. Perquè ara sigui una mica més favorable al federalisme, no és més creïble que les de fa sis mesos o un any. Depèn molt del biaix de la mostra. De si ho faig més a Olot o a Badalona. El federalisme és l’opció que, de mica en mica, va sortint de l’armari, però encara no hem fet el pas, perquè el pes de la història és molt gran. Quan el federalisme va arribar al poder, a la primera República, va acabar com el rosari de l’aurora, perquè era massa feble, prematur, la societat encara no l’havia assimilat. I aquesta mala experiència és el que marca el federalisme, associat a més a l’esquerra. Mentre no fem el pas perquè el federalisme també sigui cosa de la dreta, no tindrem futur.
Per què, realment, això d’acabar com el rosari de l’aurora, tenint una referència tan significativa i d’èxit com la dels EUA? Per allò del cantó de Cartagena?
El referent de Cartagena és fonamental. Els EUA, un país nou, es va construir per l’emancipació de les colònies. Estaven obligats a federar-se si volien avançar. Nosaltres venim d’un passat molt més vell, amb experiències centralitzadores, i en el moment que s’intenta construir un Estat adaptat a les noves circumstàncies, hi ha uns mecanismes de poder que no permeten que es faci aquest pas. D’aquí les guerres carlines i la història del xix. I al mig d’aquesta pugna, els nous corrents de progrés no acaben d’arrelar en el poble, en la ciutadania, amb una classe obrera encara incipient, uns camperols marginats…, de manera que es queda en un moviment d’elits. I així estem. Quan es va poder aconseguir, en el breu període de la II República, van acabar un altre cop en un enfrontament. En aquest cas, per culpa de les forces tradicionalistes.
No obstant, Espanya comptava des de feia molt amb una monarquia composta, que va ser capaç d’articular realitats molt diverses…
Sí, una monarquia composta que va servir per estructurar el poder, però no hi ha Estat modern, Estat-nació. Els regnes eren patrimoni de les diferents dinasties i de les aristocràcies. Quan s’intenta desenvolupar un nou Estat, el patró disponible és el francès. Cosa que és difícil d’assimilar pels sectors reaccionaris i també pels qui apel·len al nacionalisme incipient del segle xix. Espanya es comença a construir de debò amb les invasions napoleòniques i la guerra de la Independència.
A Espanya el federalisme es percep com un concepte més aviat associat a l’esquerra. Perquè prosperi, diu, caldria que també fos cosa de la dreta…
Em sorprèn l’actitud de polítics de la dreta que en privat diuen unes coses i en públic unes altres. Per exemple, jo he sentit dir a Rivera en una conversa privada que la música del federalisme li sona bé. En canvi, ara surt com si fos un martell d’heretges. L’exdirector de l’Abc, José Antonio Zarzalejos, és monàrquic, de dretes i federalista. És molt important que aquesta gent surti i es mulli a favor del federalisme, perquè no hi ha alternativa. Els països que, com el nostre, tenen diferents territoris, sensibilitats i cultures, s’han d’estructurar d’una manera federal. I si volem solucionar els problemes del món, hem d’anar cap a una federació mundial, que sembla una utopia de les pel·lícules (la Federació a Star Wars, o a Star Trek), però que no és cap disbarat si volem encarar problemes que realment són de tota la humanitat.
En tot cas, com diu Joan Botella, ¿el federalisme acabarà arribant per sentit comú, pel pes de la realitat?
Arribarà, però no sempre de manera racional. Als EUA va arribar, però després d’una guerra civil. Els republicans i federalistes, que creiem en una república federal com a millor forma de govern, potser pequem de bonisme. En algun moment potser haurem de donar un cop de puny sobre la taula. Perquè arribi el federalisme necessitem lleialtat, perquè el federalisme no és només una teoria política, sinó una tècnica. Una tècnica que de vegades s’ha d’exercir pels camins més inversemblants que un es pugui imaginar.
I, a més, el federalisme també és un principi de convivència…
El federalisme és sinònim de convivència entre iguals, cosa que no significa igualitarisme. En un moment determinat es produeixen asimetries i no passa res. Han d’existir, i de fet existeixen en l’Espanya autonòmica. No obstant, també és igualitari perquè tots compartim drets i deures, que és el fonament de la democràcia. Federalisme de veritat i democràcia també són inseparables.
Associar federalisme i República no pot resultar nociu per a tots dos, sobretot en aquests moments?
Apel·lar a la República com a concepte abstracte d’èxit no s’hi val. Només cal mirar Corea del Nord. I monarquia com una cosa decadent i obsoleta, tampoc. Els països europeus amb més desenvolupament social i econòmic són monarquies. Allà ningú s’esquinça les vestidures per això. Això significa que renunciem a ser republicans? No. Però el que no farem és imposar els nostres principis, des d’una minoria o una circumstància que no està avalada, justificada o que resulti oportuna. Això és el federalisme: conviure. Però entre una República presidida, per exemple, per Aznar, i una monarquia com la de Felip VI, ho tinc clar.
També en el federalisme hi ha allò de ser-ne sense saber-ho?
Esclar. Es porta a dintre, però no s’arriba a veure com una cosa necessària. Això és el que apareix en algunes enquestes: que hi ha federalistes que no saben que ho són. Sortia, per exemple, en l’enquesta del CEO que quasi dos terços dels votants de Catalunya en Comú s’inclinen per una opció federalista. Probablement la majoria de l’altre terç també ho són, però s’anomenen d’altres maneres. No escolten i es camuflen sota conceptes com confederal, que no existeix, o com a sobiranistes.
I la sortida definitiva de l’armari, quan?
Quan fa deu anys les enquestes reflectien que l’independentisme era un 15%,semblava impossible que es pogués arribar on som ara. Què passa? Que de sobte la gent ha vist la llum? No. El que ha passat és que la gent s’ha apuntat a un carro perquè determinats líders i tots els mecanismes que en depenen s’han posat en marxa. Segurament també necessitarem alguna cosa per l’estil al servei de la idea federal. Potser ja està venint de la mà del president Pedro Sánchez i a la resta d’Europa si aconseguim que hi hagi forces disposades a treballar en un projecte federal europeista en el qual ens puguem sentir còmodes, i des de la lleialtat.
Hi ha teòrics que consideren federal l’Estat de les autonomies, en particular per l’alt nivell de descentralització. Què n’opina?
Que ho és. També hi ha qui parla d’un procés federalitzant. Cosa que significa anar progressant cap a una estructura reconeguda com a federal. Perquè el que tenim no està reconegut a la Constitució, ni el desenvolupament legal posterior, de manera que l’assumpte es converteix en una guerra de bàndols, en què cadascú estira cap al seu cantó, en funció de qui governi i dels interessos de les elits dominants en cada territori.
En tot cas, són les diferències, els greuges comparatius, allò que sembla que domina en el debat territorial…
Les desigualtats econòmiques són, en realitat, entre ciutadans i no entre territoris. Quan es diu que Catalunya està finançant els jornalers andalusos, que viuen tots del PER, compte! Perquè es comença per aquí i acabes explotant vilment les capes més baixes de la teva societat. Això porta a l’enfrontament. L’Estat autonòmic encara no ho ha superat. Encara no ens hem posat d’acord en el model de finançament.
On nien les resistències de fons a la reforma territorial?
Crec que més en el cor que en la raó. Si realment es mirés més la cartera, les coses anirien millor. Ens seguim identificant més com a poble que com a ciutadans, i així ens va. El que els federalistes hem de fer en aquest moment, siguem on siguem, és persistir, sense caure en la trampa d’enamorar-nos de nosaltres mateixos.
