Han transcorregut diversos dies des de les passades eleccions i l’article mai no arribo al correu del meu amic Siscu. Òbviament no l’havia escrit, i novament ell amb la seva delicada subtilesa m’escriu i m’anima a fer-ho amb les paraules següents: “Vinga, va, anima’t i escriu algun article per publicar l’agost…”. Jo li responc: és clar que sí, sa senyoria, aquesta nit té al seu correu l’article, ja em sento més animat per escriure i reprendre la meva activitat en el periodisme”. I ell em respon: “Sensacional… Així m’agrada, a per ells”.

Des d’aquest últim missatge fins a animar-me a encendre l’ordinador i posar-me a escriure, van transcórrer aproximadament 4 hores… Per fi després de 7 mesos sense enviar un article, aquí estic de nou, i en aquesta ocasió em vull referir com ja ho vaig avançar, a les passades eleccions generals del 23 de juliol. Han passat ja diverses setmanes i ara ens endinsem en els famosos i foscos pactes o aliances maquiavèl·liques de les diferents formacions polítiques legalment establertes a l’estat espanyol.

Vostès s’estaran preguntant perquè comparo els polítics amb Maquiavel. Doncs és molt fàcil respondre-hi: resulta que el gran Maquiavel sense haver-ho pensat potser ha estat el mestre teòric i intel·lectual dels mafiosos polítics al món. I òbviament els polítics en aquest país sembla que són els amos i senyors dels pactes foscos que se signen per mal governar aquest poble.

Les passades eleccions del 23J no ens van deixar una lectura clara del que vol i del que no vol el conjunt del poble espanyol. L’únic que va quedar força clar és la inoperància i ineptitud dels candidats que com a l’euromilió han tingut molta sort perquè un bon percentatge de la població els votés. Dic tot això perquè ens trobem amb una campanya electoral plena de rumors falsos, mentides extremes, dades falses per tot arreu, un candidat del Partit Popular amb un historial marcat pels seus vincles amb un narcotraficant, president autonòmic de la Xunta de Galícia en diverses legislatures deixant aquesta comunitat autònoma amb un dels deutes interns més grans en comparació amb altres autonomies, un candidat covard que no va donar la cara en els debats durant tota la campanya, excepte en el cara a cara que va organitzar la cadena Atresmedia per afavorir la seva candidatura, intentar desprestigiar la de l’actual president de govern Pedro Sánchez, un paio astut però algunes vegades ximple per caure en el joc brut de Núñez Feijóo i en el xantatge de gairebé tothom.

Pedro Sánchez ha estat un dels caps de govern amb més presència física que ha tingut Espanya des del seu retorn a la democràcia. No obstant això igual que el seu principal oponent, també el nas li creix una mica com a Pinotxo quan parla i esmenta alguna dada falsa. Tot i això, ara com ara és la figura més important en el Partit Socialista i això és el que hi ha.

De les altres dues formacions importants que van tenir participació en aquesta campanya, què els puc dir? Doncs que per una banda la coalició de partits d’esquerra light que es diu Sumar, personalment no em convenç ni m’anima a comprar el seu projecte, però és el menys dolent que tenim, això sí que val la pena dir-ho… Yolanda Díaz la candidata de Sumar , amb el seu acostumat somriure de nervis i inseguretat, ens va deixar un mal gust de boca en el debat a 3 de RTVE, no va tenir prou capacitat per vendre el seu projecte de país davant un Pedro Sánchez que només va anar a reforçar la seva candidatura i un Santiago Abascal de Vox que va intentar ser més moderat però que al final va treure totes les escombraries xenòfoba, masclista, racista i homòfoba quan Díaz li va mostrar la foto dels seus regidors que havien trencat el minut de silenci per una dona assassinada per violència masclista.

Avui estem a l’espera dels pactes maquiavèl·lics i una altra vegada l’esquerra depèn dels xantatges i manipulacions dels independentistes catalans, especialment de la ment perversa i egoista de Puigdemont que es creu amo de Catalunya i capaç de manipular el futur de tot el poble espanyol. De la dreta ni parlar-ne, Feijóo negant tot el temps els seus pactes amb ultradreta de VOX.

En conclusió aquí s’acosta un pacte fosc que no beneficia gens la gran majoria, ja que als polítics l’únic que els importa és mantenir-se en el poder i crear caos i segmentar i dividir les ja destrossades famílies en aquest país que fins i tot arriben a convertir-se en enemigues entre elles, mentre Yolanda Díaz i Pedro Sánchez somriuen i fan acudits davant de les càmeres de televisió amb un fastigós candidat de l’extrema dreta i amb un candidat de la dreta que s’ha relacionat amb el narco. Ah! Però que tot sigui per la pau, la democràcia, la concòrdia i la diplomàcia de la política. Així es justifiquen les coses a aquest país. Que la pau sigui amb vosaltres i amb Maquiavel també.

La entrada Els pactes de Maquiavel se publicó primero en El Triangle.

Vam sortir de Barcelona amb molta il·lusió per retrobar-nos amb les nostres amigues i amics després d’uns quants anys, entre la pandèmia i altres situacions que el temps ens ha anat posant obstacles en el caminar de les nostres vides. Vam tornar a Madrid i malgrat un petit impàs per assumptes personals, vam poder gaudir moments amens amb les amistats que hi viuen.

Com és habitual, sempre sorgeix l’ull crític i analític que no només mira el que és bonic de cada viatge. Lamento profundament no haver trobat el Madrid que ens va rebre en arribar a aquest país en condició d’exiliats, una Madrid verda, neta, plena de cultura, artistes de carrer per tot arreu que ens omplien de vida, alegria i esperança quan caminàvem per la Gran Via, carrer Arenal o la porta del Sol.

Avui veiem una ciutat plena d’escombraries pels seus carrers, places i avingudes, antics carrers de vianants convertits en vehiculars o plens de terrasses desordenades, la porta del Sol convertida en un complet desastre en obres que l’actual administració pretén canviar la seva tradicional manera de ser, que era plena de vida, gent de totes les cultures i música per tot arreu.

També vam anar al nostre estimat i recordat Móstoles, un poble de gent meravellosa i obrera al sud de Madrid capital, i que abans també va ser exemple de cultura, tranquil·litat i neteja. Ara l’hem trobat amb moltes escombraries pels seus carrers i amb molt poca activitat cultural.

Dit això, he posat en context la situació de l’àrea metropolitana de Barcelona que també està feta un fàstic, plena d’escombraries, pudent, els ajuntaments perseguint la cultura, obligant els cantants de carrer a fer càstings i tramitar un permís especial per poder actuar a els carrers…

La nostra conclusió és que estem vivint temps on els polítics s’ocupen més com guanyar eleccions i destrueixen la imatge de les ciutats, la cultura i tot allò que podria aportar coses positives per a la humanitat.

D’acord, doncs, després d’aquest repertori de coses i experiències negatives que ens deixen els polítics egoistes i que ens generen més estrès del que cada dia hem de carregar ja a les nostres espatlles, ara aprofitant que comercialment aquest mes en diuen de l’amor i l’amistat, us comento que el nostre viatge a Madrid va ser meravellós perquè encara que el temps se’ns va fer curt, vam poder compartir moments d’alegria amb la família Jabonero Escobar a Móstoles que ens va convidar a dinar a casa seva. Va ser molt especial abraçar-nos novament amb Vilma, Mariano i Víctor, de la mateixa manera que també va ser meravellós tornar a fer-nos una abraçada i un petó d’amistat amb la nostra estimada María José i al final de la nostra estada a Madrid amb la nostra Vicky estimada que, malgrat qualsevol situació difícil que estigui passant, sempre injecta aquesta alenada de joia de viure i la seva gran amistat. També va ser especial poder veure’ns després de tant de temps amb la nostra paisana Karen Patricia una persona exemple de lluita social a la qual tenim molta estima, i per tancar amb la nota millor aquest repàs, era impossible no veure i conversar amenament amb el nostre estimat i místic amic Pedro que sempre ens parla de les seves experiències paranormals i els seus ritus ancestrals…

Direu que aquest article sembla una narrativa de viatges imaginaris escrits per un boig com jo a qui les circumstàncies l’obliguen a visitar-se amb el psiquiatre cada 30 dies, però no, estimades lectores, en realitat escrivim tot allò que vivim i tot allò que hem sentit i creiem que malgrat tot allò negatiu i decebedor que veiem diàriament, sempre hi ha entre totes aquestes deixalles, alguna cosa que rescatar i reciclar i això es diu amistat i desig de viure en un món menys desigual.

La entrada L’amistat, una esperança per al món se publicó primero en El Triangle.

Qatar no és precisament un dels països models en democràcia i drets humans del món. Al contrari, és un país sectari, amb biaixos religiosos molt radicalitzats i on les dones depenen del patriarcat per executar algunes accions pròpiament individuals i bàsiques, que a Occident per fortuna gaudeixen del dret d’exercir- les. També veiem amb fàstic com l’homosexualitat és considerada un delicte penal, segons les tradicions de les lleis islàmiques. A més de tot això, també hem de recalcar que hi ha una dictadura monàrquica, exemple latent a la majoria de països radicals i amb les lleis religioses que existeixen a l’Orient Mitjà.

No és estrany que a la representació de la selecció danesa li prohibissin fer servir samarretes amb missatges de drets humans en els entrenaments previs al Mundial i que, per això, les autoritats qatarianes estiguin fustigant no només la delegació esportiva d’aquest país europeu, sinó que també han limitat la cobertura periodística als mitjans de comunicació danesos que estan informant d’aquest esdeveniment. A un corresponsal d’una cadena de televisió de Dinamarca, policies de Qatar van estar al límit d’agredir-lo físicament i el van amenaçar de trencar- li càmera de vídeo.

El diumenge 20 de novembre passat, per mera curiositat, vaig veure la inauguració de l’esmentat Mundial de futbol. Durant els quatre anys previs hem sentit crítiques i denúncies en contra de l’organització d’aquest esdeveniment, i una de les xacres que va cobrar més rellevància va ser que els treballadors immigrants, majoritàriament d’origen pakistanès, que van ser contractats per a la construcció dels estadis han estat tractats com a esclaus, fins a l’extrem de decomissar-los els passaports per obligar-los a treballar en jornades de fins a 17 hores diàries, de dilluns a diumenge i sota les terribles temperatures desèrtiques que hi ha en aquest país, que superen els 50 graus. A causa d’això, segons han informat diferents organitzacions defensores dels drets humans, centenars de treballadors han perdut la vida durant aquests anys previs al Mundial.

L’altre Qatar, que difereix de l’estat àrab modern i pròsper que publiciten més enllà de les fronteres, s’ha posat en evidència amb totes aquestes atrocitats i abusos. D’altra banda, també hem de ressaltar la doble moral i la màfia que s’amaga al darrere d’aquesta organització de futbol anomenada FIFA, a la qual només li importen els diners i tant li fa el famós fair play, del qual tant presumeixen: només es queden en el discurs merament capitalista i usen un esport amb tant seguiment per fer els seus negocis bruts i utilitzar tant els atletes com la resta de col·laboradors com a esclaus i marionetes dels quals es desfan quan els dona la gana.

Per no enredar-vos més, el cas és que vam poder veure que a la cerimònia d’inauguració ens van voler vendre la imatge d’un país tolerant, convidant l’actor Morgan Freeman, que ha estat acusat en el passat de mantenir relacions sexuals amb la seva filla. Òbviament, no és precisament el model de figura occidental a seguir en matèria de respecte i drets humans. També ens van voler vendre l’esperit d’igualtat en fer servir un noi sense cames, a qui segurament deuen haver pagat o potser obligat, això mai se sabrà.

En conclusió, aquest esdeveniment esportiu mundial està tacat de dolor i sang i persecució als drets humans i a les llibertats de cada ésser humà. L’anomenarem, per sempre més, el Mundial de la vergonya i de la sang dels innocents.

La entrada A propòsit del Mundial de Qatar se publicó primero en El Triangle.

L’oferta laboral era per a un cambrer en una cafeteria d’un populós barri a l’Hospitalet de Llobregat, barri que, sigui dit de passada, es compon d’aproximadament un 90% de persones llatinoamericanes i que mantenen l’hostaleria en aquest lloc; és a dir, que representen la majoria de clients consumidors als bars, les cafeteries i els restaurants de la zona.

Per no fer llarga la història, els comentaré els requisits que demanaven per optar a aquesta feina… Vostès deuen estar pensant que seran uns requisits comuns per a aquest tipus de lloc de treball. Doncs no és així.

En realitat, el text deia que no calia experiència prèvia i no importava l’estatus legal del candidat. Però, tranquils que el més important encara no ho he escrit.

Resulta que només n’hi havia un de requisit, i extremadament important per a la persona que oferia la feina. Aquest requisit era parlar i escriure català, però a un nivell avançat. Això era tot, la resta no importava.

Em vaig atrevir a buscar la cafeteria en qüestió al populós barri hospitalenc i em vaig trobar amb gairebé el 100% d’immigrants llatins com a clients consumidors del local. Cap d’ells parlava català en aquell moment, i estic més que segur que ni tan sols s’han preocupat mai per aprendre’l.

Després d’aquesta meravellosa història de barri, passo a escriure el que en realitat els volia dir. L’assumpte és que hi ha grups radicals que es fiquen com les mosques a tot arreu i van generant controvèrsia i odi per les xarxes socials, i això òbviament es trasllada als carrers, i aquí és quan comença l’odi sistemàtic, la xenofòbia i la discriminació cap als immigrants llatinoamericans.

Els radicals insisteixen que els immigrants són colons, que estan obligats a parlar en català i, a més, a promoure davant del món que vivim la república catalana fora de l’Estat espanyol. Insisteixen que hi ha persecució i odi cap a Catalunya.

Senyors i senyores radicals nacionalistes catalans, que sapigueu que no pot existir odi cap a un tros de terra, que sapigueu que molts de vosaltres sou descendents d’immigrants, que sapigueu que vosaltres no seríeu res sense els immigrants llatinoamericans, que sapigueu que l’odi i la divisió els genereu vosaltres. El món és de tots i totes i no es poden imposar les coses a ningú, perquè, amb imposició, ni el menjar és bo.

Hi ha un principi de convivència i de bona relació entre les persones i les seves diferents cultures i els seus diferents costums. Això, a qualsevol lloc del món mal anomenat civilitzat, es podria posar en pràctica i entendre a la perfecció. Tanmateix, aquest no és el cas del catalanisme radical, que sempre busca confrontar i minimitzar els que no comparteixen el seu somni d’una república independent.

Podria ocupar potser més de totes les edicions impreses d’aquest mitjà de comunicació per explicar o més aviat definir l’alt nivell d’ignorància que aflora en la majoria de radicals. En general, aquests segueixen un patró que polítics i petits grups han creat, però sense donar a conèixer les seves veritables intencions, que molt comunament estan orientades als interessos mesquins de grups de poder locals que el que intenten és fraccionar les classes pobres especialment. Amb aquesta voluntat, aconsegueixen els seus propòsits sense donar la cara i deixant que els seus titelles facin la feina més bruta.

Finalment, vull reflexionar i aclarir, com sempre, que al meu món no hi ha odi per ningú, i menys per un poble treballador i servicial com el poble obrer català. La meva crítica sempre anirà orientada cap a aquells paràsits que generen odi i divisió i que a més volen imposar la seva cultura i la seva llengua a la força a les poblacions migrants, motor important de l’economia i que cada dia sumen més en aquesta Catalunya de pa i circ que han fabricat els polítics demagogs i egoistes.

La entrada L’odi imaginari i fabricat de l’independentisme català se publicó primero en El Triangle.

Arriba l’estiu i amb les famoses vacances d’agost i setembre per a alguns que decideixen postergar els seus viatges o descansos, veiem les terrasses dels bars i restaurants al màxim, els hotels força concorreguts. Això és força bo per a l’economia d’un país i sobre per al sector de l’hostaleria que ha rebut tants cops. No obstant això, no ajuda a disminuir la desigualtat social que existeix. Fixeu-vos: un exemple tan clar són les dues guerres més rellevants d’aquest any. D’una banda, la d’Ucraïna contra Rússia, un conflicte que ha provocat el desplaçament forçat d’almenys 12 milions de persones però que també és cert que, com que és un país europeu, ha rebut ajuts i suport econòmic de tot el món i la seva lluita ha estat extremadament mediàtica i molt important per als ulls dels grans mitjans de comunicació mundials. Això, en termes positius, ha servit perquè el poble ucraïnès no pateixi una crisi alimentària i també podríem afirmar que tampoc l’han patida en la vessant econòmica, ja que ajudes n’han arribat com mai abans a un altre poble enmig d’un conflicte bèl·lic.

Ara marxem a l’altre extrem i es diu Iemen. La guerra al Iemen ha provocat que almenys 19 milions de persones s’estiguin morint de gana, un país devastat i oblidat pel conjunt de les nacions, que geològicament i políticament no importa gaire per a les grans potències, a diferència d’Ucraïna que la cuiden per aquesta raó.

Si camineu pels carrers de Barcelona o altres ciutats d’aquest país, us adonareu que per tot arreu hi ha cartells d’organitzacions demanant ajudes econòmiques per Ucraïna. Però… alguna vegada us heu trobat un cartell encara que sigui petitó on algú demani ajuda per als nens i persones grans que moren de gana al Iemen? Si més no jo no he vist cap cartell o anunci a Espanya que demani suport per a aquest poble oblidat i abandonat pel món occidental, hipòcrita i de doble moral. Turistes per qualsevol costat, que deixen el menjar per llençar-lo, supermercats tirant al cubell de les escombraries milers de tones d’aliments, mentre més de 19 milions de persones s’estan morint de gana a causa d’una guerra que no és la seva guerra, un conflicte on els pobres, com sempre, queden enmig del problema i són les víctimes de tot l’egoisme i ambició entre grups d’interès particular gairebé sempre promoguts pels governs poderosos del món.

En fi, mentre uns somriuen i llencen el menjar, d’altres desitgen un tros de pa però ningú no els el dóna i no hi ha cap esperança que el puguin rebre algun dia.

Vacances per a uns, gana i dolor per a uns altres; així va aquest món.

La entrada Vacances per a uns, gana per a d’altres se publicó primero en El Triangle.

Moltes de vosaltres us deveu preguntar per què un heterosexual decideix escriure i defensar els drets d’aquests grups. Altres diran que probablement soc gai. Doncs per treure-vos d’aquest forat especulatiu i aquesta morbositat que us pot portar a desenvolupar una ment bruta i perversa, us aclareixo que sexualment sóc un heterosexual i ho tinc molt clar des de sempre, però això no em fa diferent de les persones que tenen altres identitats sexuals, i tampoc em dona dret a assenyalar- les ni a rebutjar-les, o a veure-les com a monstres perillosos, com comunament els assenyalen els homòfobs.

La reflexió hauria de ser: què passaria si vostè tingués un fill gai o una filla lesbiana, bisexual o transsexual? Potser els veuria i els tractaria amb el mateix odi que tracta aquestes persones quan vostè les troba pel carrer? Probablement vostè respondrà que al seu fill o filla els faria fora de casa i els bandejaria de la seva vida per sempre, però no es pot predir com actuaríem en certes situacions de la vida fins que no ens hi trobem, fins que no ens fiquem a les sabates d’aquelles persones que hem jutjat o assenyalat.

Un dels problemes més greus dels éssers humans és que sempre anem jutjant i assenyalant els altres i intentem que siguin com nosaltres. Del nostre cervell, n’expulsem més odi que suor al front en ple estiu. No som capaços de respectar i d’acceptar les persones tal com són. Només en veiem la portada, i jutgem per ella, però no explorem el seu interior. Més que jutjar, prejutgem, influïts per les nostres cultures religioses i esbiaixades, que no fan altra cosa que violentar els drets i llibertats dels altres.

Les persones amb identitats sexuals diferents de la nostra també són éssers humans, i hem de respectar- los i estimar-los tal com són, i hem de lluitar al seu costat perquè es respectin els seus drets i les seves llibertats sense cap mena de repressió, agressió o odi.

L’homofòbia és una expressió i una acció d’odi pròpia d’aquelles persones ignorants i solitàries que moltes vegades només posen en evidència una autorepressió. És a dir, que probablement en el fons de la seva ànima porten reprimida la seva veritable identitat sexual, però, per por a la mateixa societat que ells han alimentat, s’amaguen sota una altra. És per aquest motiu que s’explica el seu odi cap a les persones que han tingut el valor i el coratge de sortir de l’armari i mostrar-se davant del món amb la seva veritable identitat.

De fet, en conec molts que expressen el seu odi cap als homosexuals perquè ells mateixos tenen aquesta identitat sexual oculta per temes de família o religiosos, i pateixen internament, perquè suposo que per a ells ha de ser com viure sota l’ombra sense ser reconeguts tal com voldrien ser-ho.

En conclusió, la veritat és que, malgrat que hem avançat quant a l’acceptació i la llibertat i els drets humans de les persones LGTBIQ+, encara ens falta molt camí per recórrer, un camí que hem de recórrer per educar el nostre món i treure’l d’aquesta ignorància i odi que expressen aquestes persones en contra d’aquesta comunitat Elles són persones com vostè i jo. No hi ha cap diferència. Som persones amb identitats sexuals diferents que hem de conviure en aquest món tan necessitat de pau i harmonia, sense odiar-nos els uns als altres.

Ara que som al mes de l’orgull, una abraçada molt gran per a totes les meves amigues i amics d’aquesta comunitat a tot el món.

El juny es pinta amb l’orgull de l’arc de Sant Martí.

La entrada Juny es pinta amb l’arc de Sant Martí de l’orgull se publicó primero en El Triangle.

Mentrestant, els governs, les empreses privades, els mitjans de comunicació i els periodistes, incloent-hi les publicacions virals a les xarxes socials, es concentren a donar tota la cobertura mediàtica al conflicte a Ucraïna, que òbviament no volem oblidar ni que es deixi de banda, només assenyalem la manca d’empatia envers els conflictes i les problemàtiques socials que pateixen altres pobles del món.

Reclamem i exigim ser també solidaris i empàtics amb aquells que per a Occident no representen tant interès econòmic, i que per això els és igual que la gent mori oblidada sense que persones amb consciència social que vivim en aquest món acomodat ens assabentem del dolor i la desgràcia que provoca la guerra a països com el Iemen. Econòmicament i estratègicament, el Iemen no representa pràcticament res en comparació amb Ucraïna. No obstant això, igual que aquest país europeu, al Iemen també hi viuen éssers humans que estan patint les conseqüències de la guerra.

A més a més, ho estan fent durant un temps molt més prologat, sense que cap país dels anomenats poderosos faci res de res per aturar la massacre humanitària que assola aquest país de la península aràbiga, el més pobre d’aquesta regió i entre els més miserables del món, submergit en una guerra inusual i terrible entre grups terroristes, separatistes i extremistes que provoca centenars de víctimes mortals diàriament.

Amb la meva amiga Sonia, coincidim que l’Occident concentra tots els seus esforços en el conflicte recent entre Ucraïna i Rússia, defensant interessos econòmics i geopolítics més enllà de protegir la vida i la integritat de les persones que habiten aquesta regió, i és aquí on trobem allò que sempre hem criticat i assenyalat: l’egoisme i l’ambició de l’ésser humà, i sobretot d’aquells que controlen el món i es creuen immortals…

El Iemen no importa, el Iemen no ens serveix de res, el Iemen no farà créixer els nostres guanys, al Iemen poden continuar matant-se entre ells, el Iemen és com un compte de banc a zero, el Iemen és invisible perquè no ens donarà res ara per ara, i a més el Iemen no és Europa ni Amèrica del Nord…

Què ens importa el Iemen? Per nosaltres que se segueixin matant i que desapareguin! Aquestes i moltes altres frases segurament repliquen els déus de l’Olimp; sí, aquests que controlen el món, els grans multimilionaris que no tenen ànima ni cor i que tenen com a única finalitat acumular més riqueses a costa del dolor dels altres.

Per tot això, al Iemen podem dir que es viu la guerra dels oblidats, dels que no importen a ningú, dels que són considerats escòria humana i que tant els fa si desapareixen.  Moren perquè els maten o per gana, set, calor o fred.  No sumen res per als poderosos d’Occident. Per a aquestes aus rapinyaires, si no produeixes aliment per a ells, llavors simplement no els serveixes i et deixen oblidat o t’envien a desaparèixer per sempre.

Tristament som molt pocs al món els que sentim el dolor dels oblidats i els que els mostrem la nostra empatia sense cap interès particular. Somiem i lluitem des de les nostres pròpies trinxeres al marge de les limitacions que el sistema vigent ens imposa perquè som diferents i intentem visibilitzar el dolor i el patiment d’aquells pobles, com el Iemen, que a altres no els importen.

Plorem en silenci. Plorem amb molta impotència i dolor perquè sentim que el nostre esforç és mínim i insuficient per canviar aquest món egoista, ambiciós, classista, on no compta el bé comú, sinó només l’interès personal sense importar a quanta gent li farem mal.  Es tracta únicament d’acumular per a nosaltres i que cadascú s’arregli com pugui.

És la trista i amarga realitat de la humanitat.

La entrada La guerra dels oblidats se publicó primero en El Triangle.

Bé, doncs, anem per feina. No vull enredar-vos més amb la meva pobra retòrica amb sabor agredolç. La veritat és que vaig decidir escriure aquestes línies per ficar els meus nassos i opinar sobre el tema del moment que per a molts és la gènesi de la tercera guerra mundial però que jo difereixo totalment d’aquesta opinió esbiaixada i repetitiva que només es replica mitjançant una perillosa eina de moda anomenada xarxes socials, plataformes on tothom se sent periodista, escriptor, metge, polític, sociòleg i altres herbes, però que al final no són més que persones amb molt temps d’oci i amb un alt nivell de dependència i fàcilment manipulables pel sistema que els orienta cap on li convé que bufi el vent.

El conflicte entre Rússia i Ucraïna és un més dels milers de problemes que travessa el món i aquest esdeveniment es veia venir fins i tot abans de l’inici de la pandèmia que ens van obligar a tancar-nos com rates a clavegueres i que a més van provocar la mort de milions de persones amb un virus creat qui sap amb quin objectiu però que se’ls en va anar de les mans i només va acabar beneficiant uns quants i deixant més misèria, dolor i tristesa al món.

Tornant al conflicte Rus-Ucraïnès. El problema que veig és que demanem pau i no a la guerra en aquest cas, en especial el Consell General de Seguretat de les Nacions Unides, i condemnen Rússia i molts de nosaltres seguim replicant aquest discurs, però ens oblidem del genocidi provocat per l’exèrcit Israelià a la franja de Gaza, les invasions anteriors de l’exèrcit nord-americà juntamen amb l’OTAN a l’Iraq, Afganistan, Líbia, el conflicte a Síria, el bloqueig criminal contra el poble cubà i també contra Veneçuela, els assassinats dels pobles originaris a Mèxic, Hondures, Colòmbia, Perú, Paraguai, Xile i l’Amazònia brasileira que viuen enmig d’una guerra invisible provocada pels traficants de drogues i recursos naturals que promouen les transnacionals des d’Amèrica del Nord i Europa. Ah! I com oblidar la misèria i l’abandonament dels pobles de l’Àfrica negra que països com França i els Estats Units només hi van per robar els seus recursos naturals!

D’altra banda, veiem, escoltem i llegim la doble moral a Espanya especialment a Catalunya on els promotors de l’independentisme haurien d’aplicar aquest vell adagi que diu que en boca tancada, no entren mosques… Als promotors de l’independentisme català amb molt de respecte i amb l’afecte que tinc a aquest país, els dic que vosaltres sou els menys indicats per opinar i assenyalar Rússia, ja que va ser el govern de Putin qui anava finançar el banc nacional de Catalunya en el cas hipotètic de convertir-se en una nació independent quan es va fer el referèndum fallit de l’1 d’octubre de 2017, que va provocar segregació, odi i polarització al poble català i que molts dels seus promotors senzillament van fugir a donar-se la gran vida a altres països i venent la idea de ser persones refugiades.

La veritat és que a Europa i als Estats Units tot sembla un circ Romà, on venen espectacles al món mentre els seus governs fan i desfan amb els altres, però quan es troben amb altre rival que busca posicionar-se al món com un nou imperi, només els queda seguir venent notícies falses i covardament deixar a abandonat un dels seus fidels més servils com ha estat el governant d’Ucraïna i és per això que als polítics i poderosos del món els dic: mateu-vos els uns als altres, i deixeu-nos en pau a nosaltres. I com sempre sense més que afegir m’acomiado momentàniament de vosaltres. Ens llegim en una propera ocasió i trobem-nos pels camins de la vida per continuar lluitant per un món feliç ple d’amor i pau.

La entrada Mateu-vos els uns als altres se publicó primero en El Triangle.

La setmana va transcórrer amb moltes activitats que van reivindicar com sempre el dret a l’asil i a migrar lliurement per protegir la teva vida i la dels teus, projecció de documentals, conferències de premsa, activitats diverses per mostrar les diferents cultures del món amb les persones refugiades, entrevistes, debats i mítings, van ser moltes les activitats desenvolupades al llarg de la setmana fins a concloure el dia 20 de juny, quan des del 2001 se celebra el dia mundial de les persones refugiades coincidint amb la data que es va redactar la carta del conveni de Ginebra a 1951 sobre el dret a la protecció internacional o asil.

Tot l’anterior em sembla bastant bé, el problema és com diria el meu avi “mai falta un pèl a la sopa”; és a dir, que mai falta una idiota o millor dit un ésser menyspreable que entela qualsevol reivindicació amb les seves accions racistes i xenòfobes que senzillament fan fàstic. S’estaran preguntant com sempre a què es refereix aquest boig amb el seu comentari de cabells a la sopa. Mentre abans jo m’estic rient de mi mateix pels enredats i confusos articles que escric. Val, doncs us aclareixo l’al·lusió del famós pèl a la sopa… Amb això em referia al discurs i al·lusió racista, xenòfoba i d’una idiota ignorant que la senyora Rocío Monasterio, portaveu del partit d’extrema dreta VOX, va expressar en contra d’un diputat de la formació política PODEM a l’assemblea de Madrid. Aquesta dona, que per cert no té ni el mínim de respecte per a ningú, va assenyalar d’immigrant il·legal i manter al diputat Mbaye durant la sessió d’investidura de la senyora Ayuso que també té moltes actituds racistes i xenòfobes.

Però no em vull embolicar esmentant més el nom més carronyeres com aquestes, més aviat voldria expressar la meva ràbia i gairebé amb desig de vomitar a l’escoltar gent com aquesta que afortunadament el diputat Mbaye va respondre com ho havia de fer dient-li que ell és un espanyol més i que accions racistes i xenòfobes com les d’ella no cabien ni al Congrés ni al conjunt d’Espanya. Aquestes accions menyspreables m’han fet recordar l’actitud racista d’una caixera en un supermercat de L’Hospitalet en contra d’un noi d’origen guineà. El va tractar com un delinqüent, enlloc d’un client, com efectivament ho era el xaval.

En conclusió, crec que, tot i que encara hi ha molts malalts i odiosos i ignorants racistes, sabem que al món hi ha més persones que acullen i tendeixen la mà a les persones refugiades. Com a persona refugiada que forma part dels més de 80 milions al món que no tenim pàtries ni fronteres, dic no al racisme, no al tancament de fronteres, sí al dret a migrar i ser acollits en qualsevol lloc de món per viure en pau.

No permetem que el racisme, la xenofòbia i els nacionalismes rancis continuïn avançant. El món és de totes i tots, cap ésser humà és superior a un altre i la llibertat de moviment i les migracions són un dret humà irrenunciable. Per acabar, vull agrair el treball ardu que estan fent les organitzacions dels drets humans i alguns mitjans de comunicació en nom dels drets dels migrants i les persones refugiades, combatent així qualsevol discurs o acció racista com la d’aquesta diputada ignorant de l’assemblea de Madrid.

Si el món no tingués fronteres i ens poguéssim veure i tractar com una sola raça, una sola nació i una mateixa manera de pensar i actuar sense fer mal als altres i sense crear accions perverses i egoistes que facin mal als altres, si el món fos així, ningú tindria la necessitat de migrar i totes i tots seríem feliços a la terra que ens va veure néixer. Per desgràcia això només segueix sent un somni i prou, perquè encara hi ha molts bitxos indesitjables al món que entelen l’anhel d’un món millor, però mentrestant seguim endavant, somiant i amb les esperances d’aquest món feliç on ningú hagi de migrar per salvar la vida.

La entrada A propòsit dels refugiats se publicó primero en El Triangle.

Però tornant al tema, no vull parlar-los d’això per ara, ja que una situació inesperada i dolorosa va fer que canviés d’opinió en relació al que avui volia que em llegeixin.

El passat dimarts 26 d’abril, el periodisme no només espanyol sinó que mundial va perdre dos grans baluards i figures emblemàtiques d’aquesta tan lloable tasca social que dóna veu als que no tenen la possibilitat de donar a conèixer al món els seus problemes i els abusos als quals són sotmesos per aquells éssers humans perversos i malvats que no valoren la vida.

Espanya i el món es van vestir de dol a causa de el dolor i la tristesa pel terrible assassinat dels periodistes David Beriáin i Roberto Fraile. Vaig tenir la sort de conèixer i compartir un moment meravellós amb David, un periodista molt compromès amb la societat i que tenia les seves idees ben clares sobre com hauria de ser el món i constantment es preguntava perquè les persones es maten unes a les altres. Més enllà de la seva professionalitat i la seva capacitat com a documentalista i periodista d’investigació i zones de conflictes, que sens dubte ens deixa un gran llegat i un ensenyament de com fer un bon periodisme real i des del lloc dels fets sense manipulació ni ficció, per a mi, David Beriáin va ser una persona meravellosa que va estimar la seva professió, la seva família, els seus amics i es va lliurar completament a donar visibilitat als temes que altres des de la comoditat de les seves oficines o despatxos no s’atreveixen a explicar. David Beriáin va ser aquesta mena de periodista que no li tenia por a la mort i estava molt convençut que un dia probablement acabaria el seu temps en aquesta vida d’aquesta manera.

Sento un dolor immens en el meu cor cada vegada que assassinen a un company o companya del periodisme, independentment de si el vaig conèixer o no. Per a mi és molt trist quan s’apaga la veu d’un periodista, i m’embarga un dolor tan gran que sento que el final de túnel mai el trobarem per donar llum a aquest món cec i turmentat per la corrupció i els extrems que apaguen veus en lluita com aquests dos companys assassinats a Burkina Faso pels grups radicals yihadistes. Han transcorregut gairebé cinc anys des de que estic en condició d’exiliat polític a l’estat espanyol per circumstàncies semblants a les dels dos companys assassinats. Per fortuna vaig aconseguir sortir-me’n de 6 intents d’assassinats i un segrest amb agreujants que fins el dia d’avui em donen malsons en recordar aquelles hores d’incertesa que vaig viure amb els meus captors. Un segrest és el punt mig entre la vida i la mort i els qui hem aconseguit sortir d’això per explicar-ho en primera persona en aquesta vida, només podem donar gràcies a l’univers per donar-nos una oportunitat més de seguir lluitant per un món millor. No obstant això xerrant amb el meu amic de sempre, sobre les situacions que passem els éssers que ens considerem lliures com ho deia en el seu moment David Beriáin, per a mi el fet d’estar a Espanya no vol dir ni comoditat ni tranquil·litat; al contrari, em sento inútil i inservible, sedentari i poc servicial perquè no puc fer el que més m’agrada. Jo no sóc un periodista d’opinions ni d’estar assegut en un escriptori o en un plat de televisió parlant la majoria d’ocasions amb un guió preparat amb anterioritat o aixecant falsos testimonis a altres per guanyar fama i fortuna. Jo sóc també d’aquest petit món d’éssers humans que creuen que el món pot ser diferent, però que per a això hem d’anar i donar a conèixer aquestes històries de vida que pateixen els nostres pobles oblidats del món. Jo crec que un veritable periodista ha d’omplir-se de fang i no tenir por a res ni a ningú.

Companys com David i Roberto creien en aquests ideals i van lluitar fins al final per això. Ells són i seguiran sent la nostra major font d’inspiració per un món millor. Afortunadament encara ens queden grans figures del periodisme combatiu i que desafia tots els cànons de la societat repulsiva i violenta que predomina al món. Espanya té molt bons periodistes d’aquest calibre, i faré un esment a dos d’aquests i aquestes grans baluards del periodisme mundial. Els dos són amics meus. La primera és la gran i estupenda Mayte Carrasco, una periodista, directora i productora de cinema documental a la qual admiro profundament, una catalana de nivell superior, una dona valenta i forta, amb coratge i valentia, disposada sempre a anar al camp de batalla per portar-nos aquestes històries que pocs volen explicar per por a situacions extremes com el que va succeir amb els dos companys assassinats. L’altra figura que vull esmentar en aquest article és al fotoperiodista Gervasio Sánchez. D’ell hi ha molt a dir i poc que explicar ja que qui no coneix Gervasio Sánchez no sap el que és haver llegit o vist unes meravelloses fotos de guerra i conflictes d’una lent que capta moments inoblidables en la memòria d’aquells que van aconseguir sobreviure a les guerres o els conflictes bèl·lics com els dels Balcans, les guerres civils i el conflicte de les maras i escamots juvenils a Amèrica Central. Gervasio és un dels periodistes més importants que han estat en aquests punts de conflictes armats i ha plasmat les seves històries al costat del seu lent i el seu bolígraf perquè nosaltres coneguem aquesta realitat que viuen en molts llocs del món. A l’igual que aquests grans del periodisme independent, n’hi ha molts voltant pel món que sacrifiquen les seves vides, la seva família, i deixen enrere les comoditats per poder donar resposta a una societat que demana informació més honesta i responsable, amb fets sostenibles i contrastats, no aquest periodisme pamfletari i manipulador que acostumen a fer la majoria de periodistes i mitjans de comunicació que se sotmeten als desitjos i necessitats dels polítics i empresaris corruptes. Avui el món plora per dues persones conscients i guerreres que van donar el millor d’ells mateixos en nom del bé comú i van lluitar. Ells ja se’n van anar però nosaltres seguirem aquí fent honor a les seves lluites, donant el millor que puguem.

Faig una crida a tots els periodistes perquè seguim l’exemple d’aquests dos màrtirs i comencem a defensar la llibertat d’informació des de les nostres pròpies trinxeres, però sense manipulació, ni biaixos ideològics que puguin tacar el bon exercici del periodisme. Ser periodista significa sacrifici, entrega, dedicació, sensibilitat humana, vocació i humilitat, principis que tristament veig cada cop més lluny en les noves generacions d’estudiants d’aquesta tan meravellosa professió. Avui dia la majoria de joves estudiants només estan pensant en els ingressos que van a rebre, no els interessa més que això, no hi ha compromís amb la societat, ni amb la vida mateixa, la sensibilitat i empatia pel dolor dels altres gairebé ha desaparegut en els seus cervells. Cada vegada que mor un periodista, més enllà de el dolor immens que embarga el meu cor i l’omple de llàgrimes, també penso molt sobre què estem deixant al món i quin tipus de periodisme faran les futures generacions.

Visualitzar un panorama fosc i gris per a l’exercici del periodisme en les següents dècades em posa la pell de gallina i em segueix avançant lentament la tristesa i em sento inútil en no poder fer res perquè aquestes joves promeses del periodisme mundial, facin d’aquest una base principal per als veritables canvis en aquest món tan injust i boig que estem vivint. Ja gairebé estem acabant aquest article. No us sentiu aclaparats amb això, no sóc dels que solen escriure massa, de vegades prefereixo parlar i cridar-li a el món que voldria plorar per tantes guerres, injustícies, assassinats, violència, malalties, fam i misèria en aquesta vida, però com la vida ens porta per rumbs desconeguts, llavors també hi ha opcions per poder expressar el dolor que sentim “quan mor un periodista”, perquè la seva veu l’han apagat les bales repulsives de l’odi, l’extremisme, la corrupció i la maldat de l’home en el seu afany de dominar el món i posseir tot el que hi ha en ell. David Beriáin es preguntava sempre perquè els éssers humans es maten entre ells i encara que sembli una pregunta retòrica, penso que tots aquells que som conscients de la realitat que viu aquest món cruel i despietat, ens fem aquesta mateixa interrogant i ens en sorgeixen altres com el perquè hi ha fam en milions de persones del món, mentre altres malgasten el menjar i la llencen a la galleda de les escombraries. Perquè hi ha tantes malalties si se suposa que els nostres cossos haurien de ser perfectes i únicament arribar fins al final amb una vellesa digna i tranquil·la? Perquè hi ha tanta maldat i odi entre els éssers humans? Perquè els governs del món inverteixen més en armes i equips de guerra que en educació i salut? Perquè les guerres i perquè tant vessament de sang innocent?

Arribem a una simple conclusió i resposta única a totes aquestes i moltes més preguntes i és que l’ésser humà és l’animal mes pervers i egoista que possiblement existeix en tot l’univers. Sempre estem pensant en nosaltres mateixos, mai en el bé comú. Creiem que l’univers gira al voltant nostre i ens oblidem que som tan microscòpics enmig d’un enorme univers infinit que una formiga es podria veure més gran que nosaltres en aquest gran espai que vivim. Hi ha molts éssers humans que fan mal a altres perquè ells es creuen immortals i van gairebé sempre destruint tot el que hi ha al seu voltant.

Per finalitzar només vull tornar a expressar el dolor que vaig sentir per l’assassinat dels dos companys periodistes i instar-vos a seguir el seu llegat, lluitar per un món millor i no actuar amb egoisme i perversitat, perquè podem aconseguir aquest tan anhelat món sense guerres i injustícies socials pel qual van lluitar i van somiar tants companys i màrtirs a tot el món com David Beriáin i Roberto Fraile, perquè un món en pau i justícia social és possible.

Una abraçada forta per a tots i totes.

La entrada Quan mor un periodista se publicó primero en El Triangle.

Em va tocar néixer en una petita part d’aquest planeta anomenat Terra on els meus  avantpassats un dia van haver de fugir a causa de la guerra i la posterior dictadura d’aquest país, i ara, en sentit invers, es repeteix la història, i jo també he hagut de sortir fugint del país que em va veure néixer per preservar la meva vida i seguir el llegat de família, que és lluitar per un món millor i menys desigual. Va ser així com la vida em va tornar a la meva herència ancestral. Ho vaig fer, però, com ho fa tota persona que ha de deixar la seva terra ple de dolor i decepció per la corrupció i els mals governs que hi ha al país que em va veure néixer i que a causa d’això ens ha tocat de deixar enrere per començar de nou gairebé en la plenitud de la meva joventut.

Tristament, en arribar em trobo amb similars actes de corrupció i injustícia en aquest país, amb polítics demagogs, empresaris malintencionats i perversos que en ple segle XXI segueixen actuant com en l’època de l’esclavitud i l’explotació laboral…

Amb tot això, fa uns dies conversava amb uns amics i col·legues que treballen en mitjans de comunicació i una de les coses que més he assenyalat a Espanya és l’enorme i evident parcialitat de la majoria dels mitjans, que s’han convertit en vulgars pamflets, portaveus d’ideologies i biaixos religiosos que s’allunyen totalment de la transparència i l’honestedat periodística i que només porten a manipular i idiotitzar masses. També és important destacar que hi ha una falsa democràcia maquillada que aparentment respecta els drets humans.

Tenint tots aquests antecedents, ara ens endinsarem en un fet històric que va més enllà  dels conflictes socials i polítics d’Espanya. Em refereixo a les lluites entre el creixement dels extrems ideològics i l’anhel de continuar dividint els pobles del món, creant més fronteres i més separació enmig d’un món mancat de bons principis i de generositat, que al cap i a la fi no afavoreixen en absolut les classes menys afavorides, sinó tot al contrari, generen més pobresa fins a arribar a l’extrem de la misèria humana.

Espanya és un model a seguir en aquest sentit de dividir i trencar societats. Les ànsies boges de poder i l’egoisme han fet créixer els nacionalismes extrems, tant d’un costat com de l’altre. Les ruptures dels moviments i les marques progressistes que només promouen semidéus que s’aferren al poder institucional com uns vils i cruels dictadors han generat l’avanç imparable de l’extrema dreta i el feixisme, com és el cas més recent de les eleccions catalanes del febrer, que van portar a sumar més d’una desena de diputats a un partit polític racista, xenòfob, homòfob i nacionalista que continua escampant-se per tot l’Estat espanyol.

Si els anomenats partits d’esquerres segueixen generant divisió entre ells i els nacionalismes regionals, com és el cas actual de Catalunya, més tard que d’hora, l’extrema dreta governarà aquest país, i tot gràcies a la poca disciplina col·lectiva de les formacions progressistes, que moltes d’elles han convertit en petits burgesos d’esquerres alguns dels seus membres, que amb el seu discurs contradiuen les accions visibles que fan.

Pensant-ho bé, no em vull carregar més de pessimisme i tampoc us vull carregar a vosaltres d’aquest pessimisme que em provoca la situació actual. Només intento fer una reflexió sobre la realitat que treu el cap com un lleó furiós amb desitjos de devorar tothom.

Per desgràcia, ara mateix no veig un mur que pugui frenar l’avanç de l’extema dreta en aquesta trista i desolada societat, que està més partida que un pastís de xocolata en una festa infantil.

No us vull avorrir més amb la meva confusa i incomprensible retòrica. Només vull dir-vos que com a persona que lluita per un món que sigui millor i que es considera ciutadana del món, només em resta instar-vos que seguim lluitant per unir el món i no crear fronteres, ni odis, ni dividir societats com ho desitgen els extremistes, que, probablement, no s’estimen ni a ells mateixos.

La entrada Parlem d’aquestes Espanyes confuses se publicó primero en El Triangle.