He estat força deprimit, amb una sèrie de problemes de salut i allunyat del periodisme i la literatura. Potser escrigui algun article post-eleccions del 23J escrivia al gran Siscu Baiges fa algunes setmanes mitjançant la xarxa de missatgeria instantània WhatsApp.
Han transcorregut diversos dies des de les passades eleccions i l’article mai no arribo al correu del meu amic Siscu. Òbviament no l’havia escrit, i novament ell amb la seva delicada subtilesa m’escriu i m’anima a fer-ho amb les paraules següents: “Vinga, va, anima’t i escriu algun article per publicar l’agost…”. Jo li responc: és clar que sí, sa senyoria, aquesta nit té al seu correu l’article, ja em sento més animat per escriure i reprendre la meva activitat en el periodisme”. I ell em respon: “Sensacional… Així m’agrada, a per ells”.
Des d’aquest últim missatge fins a animar-me a encendre l’ordinador i posar-me a escriure, van transcórrer aproximadament 4 hores… Per fi després de 7 mesos sense enviar un article, aquí estic de nou, i en aquesta ocasió em vull referir com ja ho vaig avançar, a les passades eleccions generals del 23 de juliol. Han passat ja diverses setmanes i ara ens endinsem en els famosos i foscos pactes o aliances maquiavèl·liques de les diferents formacions polítiques legalment establertes a l’estat espanyol.
Vostès s’estaran preguntant perquè comparo els polítics amb Maquiavel. Doncs és molt fàcil respondre-hi: resulta que el gran Maquiavel sense haver-ho pensat potser ha estat el mestre teòric i intel·lectual dels mafiosos polítics al món. I òbviament els polítics en aquest país sembla que són els amos i senyors dels pactes foscos que se signen per mal governar aquest poble.
Les passades eleccions del 23J no ens van deixar una lectura clara del que vol i del que no vol el conjunt del poble espanyol. L’únic que va quedar força clar és la inoperància i ineptitud dels candidats que com a l’euromilió han tingut molta sort perquè un bon percentatge de la població els votés. Dic tot això perquè ens trobem amb una campanya electoral plena de rumors falsos, mentides extremes, dades falses per tot arreu, un candidat del Partit Popular amb un historial marcat pels seus vincles amb un narcotraficant, president autonòmic de la Xunta de Galícia en diverses legislatures deixant aquesta comunitat autònoma amb un dels deutes interns més grans en comparació amb altres autonomies, un candidat covard que no va donar la cara en els debats durant tota la campanya, excepte en el cara a cara que va organitzar la cadena Atresmedia per afavorir la seva candidatura, intentar desprestigiar la de l’actual president de govern Pedro Sánchez, un paio astut però algunes vegades ximple per caure en el joc brut de Núñez Feijóo i en el xantatge de gairebé tothom.
Pedro Sánchez ha estat un dels caps de govern amb més presència física que ha tingut Espanya des del seu retorn a la democràcia. No obstant això igual que el seu principal oponent, també el nas li creix una mica com a Pinotxo quan parla i esmenta alguna dada falsa. Tot i això, ara com ara és la figura més important en el Partit Socialista i això és el que hi ha.
De les altres dues formacions importants que van tenir participació en aquesta campanya, què els puc dir? Doncs que per una banda la coalició de partits d’esquerra light que es diu Sumar, personalment no em convenç ni m’anima a comprar el seu projecte, però és el menys dolent que tenim, això sí que val la pena dir-ho… Yolanda Díaz la candidata de Sumar , amb el seu acostumat somriure de nervis i inseguretat, ens va deixar un mal gust de boca en el debat a 3 de RTVE, no va tenir prou capacitat per vendre el seu projecte de país davant un Pedro Sánchez que només va anar a reforçar la seva candidatura i un Santiago Abascal de Vox que va intentar ser més moderat però que al final va treure totes les escombraries xenòfoba, masclista, racista i homòfoba quan Díaz li va mostrar la foto dels seus regidors que havien trencat el minut de silenci per una dona assassinada per violència masclista.
Avui estem a l’espera dels pactes maquiavèl·lics i una altra vegada l’esquerra depèn dels xantatges i manipulacions dels independentistes catalans, especialment de la ment perversa i egoista de Puigdemont que es creu amo de Catalunya i capaç de manipular el futur de tot el poble espanyol. De la dreta ni parlar-ne, Feijóo negant tot el temps els seus pactes amb ultradreta de VOX.
En conclusió aquí s’acosta un pacte fosc que no beneficia gens la gran majoria, ja que als polítics l’únic que els importa és mantenir-se en el poder i crear caos i segmentar i dividir les ja destrossades famílies en aquest país que fins i tot arriben a convertir-se en enemigues entre elles, mentre Yolanda Díaz i Pedro Sánchez somriuen i fan acudits davant de les càmeres de televisió amb un fastigós candidat de l’extrema dreta i amb un candidat de la dreta que s’ha relacionat amb el narco. Ah! Però que tot sigui per la pau, la democràcia, la concòrdia i la diplomàcia de la política. Així es justifiquen les coses a aquest país. Que la pau sigui amb vosaltres i amb Maquiavel també.
