Poc temps després d’acabar la carrera vaig decidir fer-me autònoma en comptes de buscar feina a agències. Intento traspassar la frontera de la comoditat i el silenci sovint quan no vull una cosa, perquè la zona de confort és una presó silenciosa que t’atrapa quan troba l’oportunitat i on l’ambició i l’atreviment no hi acostumen a tenir cabuda.

Per sort o per desgràcia la meva natura no em permet acceptar allò en què no crec sense fer-me sentir terriblement incòmoda, com si un insecte em rasqués tot el cos mentre ascendeix des del dit petit del peu fins a l’últim cabell que neix del meu cap. Tot i això, cal dir que el preu de nedar contra corrent o, com molts em diuen, “de tenir collons”, de vegades és alt. I amb això em ve al cap una conversa que vam tenir un dia dinant amb la meva estimada Jana, perquè molts cops no és fàcil complir els teus somnis, ni tan sols intentar-ho.

Aquella tarda d’estiu a Can Rafael, mentre per a dinar menjàvem uns arrossos i compartíem anècdotes que, com sempre, ens arrenquen somriures, va brollar un malestar comú que sentíem: el de voler sortir del convencionalisme sense sentir-se culpable. La Jana vol ser copyrighter, i serà de les millors que hi ha, no en tinc cap mena de dubte. La Júlia, una de les meves millors amigues de l’època universitària, també està surfejant les dificultats de “sobreviure” al no convencionalisme i perseguir el seu somni de ser periodista. I com la Júlia d’altres amigues valentes que tinc, com la Marta i la Marta, que volen dedicar-se al món audiovisual. Jo aspiro a ser una bona periodista d’investigació i conflictes. Cap de nosaltres no vol seguir camins convencionals i això ens duu a estar sotmeses molts cops a comentaris com “quan trobaràs una bona feina?” o “perquè no et dediques a una altra cosa que et permeti viure millor?”.

Amb això no vull dir que per ser “valenta” hagis de sortir-te de l’esquema general sempre. Hi ha moltes persones valentes que tenen altres somnis i lluiten per ells, i també està bé.

El que vull defensar avui és que, rebutjar l’opció aparentment fàcil i convencional molts cops és més difícil del que sembla, ja que implica mantenir-se ferma davant del dubte que de vegades es sembra amb comentaris d’intenció benigna que degoten dins el meu cap dia a dia: “i si no ho aconsegueixes i es fa tard?”. La societat de les presses i el capitalisme ferotge, només preocupat per produir com més i més ràpid millor, ha transformat les nostres ments en màquines anticipatòries i ens ha fet revertir l’escala de valors, ubicant al cim d’aquesta allò que més generi econòmicament. La impaciència no ens permet valorar que hi ha ocasions en les quals el resultat triga més a arribar i la nostra poca tolerància davant la frustració ens impedeix veure que, de vegades, no puguem acceptar que si no surt no passa res.

Potser el problema es troba en el fet que avui dia no hi ha altra cosa vàlida que l’èxit, com si intentar-ho no fos ja una victòria en si mateix. I també que l’èxit es tradueix en diners.

I la veritat és que l’actualitat del món laboral tampoc està per tirar coets: segons l’informe “Joves i emancipació a Catalunya i Europa”, publicat per Comissions Obreres (CCOO), la taxa d’emancipació juvenil marca mínims a Catalunya, amb un 17%. La temporalitat, els salaris baixos i la falta de lloguer social són els principals motius del baix nombre de joves independitzats. En aquesta tessitura, i afegint que cada cop les traves burocràtiques pels autònoms són majors, és més que complex poder sortir endavant de qualsevol de les maneres.

Si bé és cert que de vegades les renúncies que s’han de fer són grosses, el plaer d’aconseguir petites fites i assaborir-les és enorme. I per a mi això també és èxit; l’alegria de cada assoliment, cada encàrrec acabat, cada reportatge publicat. L’altre dia al diari ABC van publicar 5 consells per tenir una vida plena, esmentats per un psiquiatre. Un d’aquests cinc consells era “tenir un projecte o objectiu de vida”, que et dugui a la plenitud i cada dia et faci llevar-te amb ganes, per molt que de vegades faci mandra. Per a mi, aquest consell no pot ser més real ni cert, perquè en moments de la meva vida en què no he tingut molt clar el rumb ni el com, he recordat sempre el perquè.

La entrada Estimada Jana, nedarem juntes a contracorrent se publicó primero en El Triangle.

A la vista celebrada a la secció 21 de Barcelona per decidir sobre la situació personal d’Alves, que portava a la presó provisional des del gener de l’any passat, la Fiscalia i l’acusació particular es van oposar que quedés en llibertat, mentre la seva defensa va demanar la seva excarceració argumentant que ja ha complert una quarta part de la condemna imposada per la violació.

L’Audiència de Barcelona condemnava Alves a quatre anys i mig de presó per un delicte d’agressió sexual. Aquesta pena, situada a la part baixa de la forquilla possible, es justificava, segons la sentència, per la indemnització de 150.000 euros que el futbolista havia abonat a la víctima. Aquest pagament implicava, segons el tribunal, una reparació del dany que servia com a atenuant de la pena.

Com es repara el dolor causat? Una pregunta, com a mínim, difícil de respondre. Potser seria més fàcil enumerar com no es repara el dolor, i el senyor Alves en aquest assumpte, per més que hagi pagat, ha demostrat tenir un màster. El dolor no es repara sense reconeixement, penediment ni perdó. Tampoc canviant cinc vegades de versió o permetent que la teva mare, en aquest cas Lucía Alves, publiqués les dades de la víctima. Els diners són una part de la reparació, però no hauria de substituir la condemna.

Quan aquesta columna es publiqui Dani Alves estarà gaudint de la seva llibertat. Una llibertat no merescuda. A sobre compleix una pena mínima.

En aquests moments, probablement, Dani Alves continuarà fent la vida amb certa normalitat i ho farà per diversos motius. El primer, perquè un tribunal ha decidit concedir-li la llibertat provisional sota fiança d’un milió d’euros, una decisió en què influeixen enormement els diners, els estereotips i el prestigi social. Així, doncs, s’està fent justícia per a rics.

El principi enunciat a l’article 14 de la Constitució que diu textualment que “els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”, no es compleix. Perquè a Alves, que ha demostrat poder aconseguir un milió d’euros en menys d’una setmana, se l’ha afavorit quant a tracte.

A més, cal no oblidar que Alves, en ser pres provisional, no havia dut a terme cap tractament de rehabilitació, per la qual cosa hi hauria possibilitat d’una “reiteració delictiva”. Per tant, s’està permetent que un violador ric que no ha mostrat penediment ni intenció de demanar perdó ni tampoc s’ha sotmès a rehabilitació estigui en llibertat pel carrer.

Al meu entendre, aquest fet llança diversos missatges a la societat. El primer de tots és que no som iguals davant de la llei. En segon lloc, i sent dona ho lamento encara més, és que la violència masclista continua tenint una impunitat increïble i sent objecte d’unes condemnes irrisòries.

Com a dona això em provoca por i una pena terrible i, a alguns homes no ben educats quant a consentiment i educació sexual, segurament els desperti una sensació enorme d’inviolabilitat davant dels seus actes.

Així doncs, i igual que amb condemnes de casos de violència masclista o agressions sexuals com la de “la manada”, l’únic que fem és infondre una sensació de por a les dones i impunitat als homes que no les respecten.

Alves només és la punta de l’iceberg del desequilibri social latent.

La entrada Alves, la punta de l’iceberg se publicó primero en El Triangle.

Quan Simone de Beauvoir (1949) va afirmar que “no es neix dona: s’arriba a ser-ho” va exposar el pes de la cultura en l’ordenació simbòlica de la diferència sexual/genital, tant en el subjectiu com en el col·lectiu. És a dir, que ser dona és producte de l’ordenació de gènere i, per tant, de la cultura.

Si la maternitat és una construcció social creada dins d’una ideologia patriarcal (Royo, 2004) les dones que no són mares són pressionades per a complir amb aquest rol tradicional assignat a la dona. Això provoca que el sentit que assignen a les seves vides dones i homes, les seves expectatives i oportunitats siguin diferents.

Existeixen diversos motius pels quals algunes dones no decideixen no tenir fills i que han estat exposats per diverses autores i dones en la quotidianitat dels seus discursos dia rere dia. D’una banda, està la falta de desig de fills i el rebuig de la maternitat i, d’altra banda, està l’elecció davant els beneficis de no tenir-los o els motius involuntaris.

El pitjor de tot és que, el dia d’avui encara es debat si és cert o no l’argument de que, quan les dones tenen fills, renuncien a un sense fi d’oportunitats. Fa uns dies va sortir publicada una notícia al diari El Mundo amb el títol La conciliación sigue siendo de ellas: nueve de cada 10 personas que reducen su jornada para cuidar a un familiar son mujeres. En aquest article s’exposen els resultats d’un informe publicat pel CSIF, el sindicat majoritari dels empleats públics. L’informe expressa que són les dones les qui assumeixen més renúncies laborals per a ocupar-se de fills i familiars dependents. Amb dades de l’enquesta de població activa (EPA), el sindicat condemna que el 93% dels empleats que treballen a jornada parcial per a poder conciliar són dones, un total de 352.400 a Espanya. Per cada 12 dones que renuncien a una ocupació a temps complet per a cuidar a familiars, hi ha un sol home.

D’igual manera, el mateix informe publicat pel CSIF evidencia que, el 2022, el salari anual de les dones va ser un 20% inferior al dels homes, una diferència econòmica equivalent al fet que elles treballessin setanta-tres dies a l’any gratis.

Per molt que existeixin dades que ho verifiquin, sempre hi haurà algú disposat a intentar invalidar el teu argument amb sentències meritocràtiques com “perquè vosaltres voleu”. També existirà el/la qui afegeixi que, si encara no vols ser mare, és perquè “no ets madura”. El pitjor de tots els arguments, a parer meu, és que “amb un fill no estaràs sola”, una idea perversa on n’hi hagi de què un fill és un cuidador de per vida.

Aquestes dones, llavors, es veuen exposades a demandes socials, enteses com a pressions implícites i explícites per fer-les actuar d’una manera determinada, acceptada socialment pel seu gènere. El que crec que molts cops perdem de vista com a societat -a part que el cos de les dones no és un objecte subjecte a opinió- és que aquests comentaris, a més d’innecessaris, molts cops fereixen. No cal demonitzar ningú per les seves decisions perquè potser ja és prou difícil escollir renunciar a alguna cosa per tal d’obtenir una altra quan l’altre gènere no ha de fer cap renúncia. A més, molts cops oblidem que potser hi ha dones que, per molt que ho han intentat, no han pogut.

L’altre dia vaig començar a veure la sèrie Machos Alfa, a Netflix: 4 homes es veuen sobrepassats pels temps de la lluita per la igualtat i intenten adaptar-se a aquesta “nova era”. La sèrie il·lustra bé algun sector poblacionals que no accepten el canvi i l’evolució del gènere femení. Potser, en comptes de tantes sèries ens caldria més educació a casa que ens ensenyi que hauríem de deixar de ficar els nassos a la vida dels altres i no sostenir discursos nocius com que la maternitat per a les dones implica un desig natural i universal que al seu torn es manifesta en un estat de maduració o bé, un estat de desenvolupament psicosexual “normal”.

La entrada El club de les males dones se publicó primero en El Triangle.

I és que, hem passat de la generació dels “ninis” a la dels “sisis” sense adonar-nos-en. Els ninis, tant de moda fa tres dècades aproximadament, són els coneguts com els que ni estudien ni treballen i es troben sota registres mínims. De fet, segons l’estudi “La joventut mediterrània davant dels desafiaments de la crisi permanent”, elaborat per Esade i la Fundació Friedrich Neumann, aquest mes hi ha 20.000 ninis menys que durant el mateix mes que l’any passat. Avui dia hi ha 1.200.000 joves d’entre 16 i 29 anys que ni estudien ni treballen. Mentrestant, més de 3.000.000 persones en aquesta mateixa edat estudien i treballen alhora: són els anomenats “sisis”. I, segons els registres, mai no hi havia hagut tants “sisis” des de l’any 2008.

Amb aquestes xifres no pretenc exalçar els joves ni blanquejar la nostra imatge, però si m’agradaria llançar una pregunta a l’aire. Si un de cada tres menors de 30 anys estudia i treballa alhora, vol dir que podem viure millor i tenim més capacitat d’estalvi?

Doncs, la realitat és que, tenint en compte que encara que comparteixis pis avui una de cada tres habitacions a Espanya costa més de 400 euros al mes i que un de cada cinc anuncis de lloguer d’habitació sobrepassa els 500 euros (segons eldiario.es) i després cal fer la suma de les despeses, la resposta podria ser rotundament no.

A l’especulació que retarda cada cop més la independència d’aquests joves que es van desil·lusionant amb el futur s’hi afegeixen unes dades poc esperançadores. Segons l’estudi esmentat anteriorment, el 30% dels joves espanyols tenen dificultats per cobrir les despeses bàsiques, el 40% presenta dificultats per estalviar a curt termini i gairebé la meitat dels joves espanyols reconeix que no tenen capacitat d’estalvi a llarg termini.

D’acord amb l’informe ‘La situació de la Salut Mental a Espanya 2023’ de la Confederació de la Salut Mental a Espanya i la Fundació Mutua Madrileña, fins a un 22,8 de les persones (gairebé una de cada quatre) al nostre país travessa per algun problema de salut mental. els menors de 35 anys apareixen com el grup demogràfic més preocupat per la salut mental, amb ni més ni menys que un 67% assenyalant-lo com un dels principals problemes de salut a què s’enfronta Espanya (un 8% més que el següent grup, el de les persones amb edats compreses entre els 35 i els 49 anys) i, una de les principals causes és “el deteriorament en les condicions objectives de vida”.

La precarietat laboral, l’especulació i la pujada desorbitada de preus converteixen aquesta etapa vital tan bonica en una en què el cercle més proper t’insta a experimentar en una odissea angoixant per arribar a final de mes i, si  hi arribes, conservar l’alegria. Ara com ara, als 30 anys, més d’un 30% no s’ha independitzat i als 35 anys, el 20% dels joves encara viu amb els pares. Havia de dir que no pretenc queixar-me, però en realitat sí que ho pretenc. Perquè encara que és cert que totes les generacions tenen les seves lluites i problemàtiques, la nostra arriba a l’etapa adulta nedant en un mar d’incertesa en moltíssims aspectes i sota l’etiqueta de “generació de vidre”, quan en realitat ha estat una generació sumida en una crisi que no acaba de veure la llum al final del túnel.

La entrada La generació dels “sisis” a un preu altíssim se publicó primero en El Triangle.

Pel que fa a la metodologia emprada pels agressors per a exercir aquesta violència, la més comuna, concretament en el 82% dels casos, és mitjançant l’ús de la tecnologia. “L’agressor utilitza aquesta tecnologia al seu favor i l’adolescent no té experiència vital suficient per a saber si està en una situació de risc”, analitzen des d’ANAR.

Una altra bona manera de corroborar-ho seria també llegint premsa diària. Cada cop és més freqüent veure titulars que parlen de violacions o agressions en massa entre adolescents o nens petits. De nenes que es queixen davant els seus pares per un nen que les assetja a l’escola i potser només tenen 12 anys. De fet, fa uns dies, la Fiscalia General de l’Estat va publicar que, en l’últim lustre, s’ha evidenciat un augment d’un 116% d’agressions sexuals comeses per menors.

Hem d’entendre també que violència no és només violar, matar o agredir, sinó que aquests fets cruels i sense cap mena de dubte dignes de càstig, són la punta de l’iceberg de la problemàtica de la violència masclista. La base comença amb fets com l’anulació o invalidació de la persona, el control, la gelosia excessiva o el xantatge emocional. Altres actuacions a l’ordre del dia com la difusió de vídeos privats de contingut sexual, la creació d’imatges íntimes mitjançant la intel·ligència artificial, l’assetjament sota un perfil anònim o el simple assetjament, són també violència.

Així doncs, la violència ha canviat en format i en perfils, o més aviat s’ha estès. Com les dades evidencien, ja no es tracta únicament de violència intrafamiliar , sinó que arriba als més joves. Els assetjadors ja no només abasten les víctimes en un temps i espai concrets, durant el cara a cara, sinó que les noves tecnologies i les xarxes permeten l’escrutini i la persecució fins als racons més íntims de la vida de l’assetjat. En definitiva, el poder i l’abús s’estenen des dels espais públics -aules, places, patis d’escola, oficines, etc.- fins als privats -lavabos, habitacions i cuines.

Si a totes aquestes males praxis preocupants afegim el fet que, des del 2021 les dades del Baròmetre Joventut i Gènere realitzat pel Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut de la FAD expressen que el negacionisme de la violència masclista es dispara entre els joves i un 20% ja no la considera un problema, ens queda un panorama social complicat de cara al futur. Segons aquest mateix baròmetre, el percentatge de nois joves que percep la violència de gènere com un problema social “molt greu” s’ha reduït des del 2017. La percepció de la violència masclista que tenen nois i noies joves (de 15 a 29 anys) ha crescut de manera desigual en els últims anys. Mentre que elles consideren cada vegada més que aquesta violència és un problema social molt greu -72,4% l’any 2017 i 74,2% en 2021-, el percentatge entre els nois que estan d’acord amb aquesta afirmació s’ha reduït: del 54,2% el 2017 a tot just el 50% el 2021. A més, un de cada cinc joves homes -el 20%- creu que la violència de gènere no existeix i que és un “invent ideològic”. Una xifra que dobla la de 2017.

És per això que potser caldria reclamar responsabilitat a les institucions i plataformes digitals. Responsabilitat que es tradueix en educació sexual, mediàtica i valors, en eradicar comportaments masclistes i actituds de superioritat per part de nois cada cop més joves.  En prevenció, sensibilització i detecció per ensenyar que el gènere masculí no té control sobre el femení i que, si bé les xarxes socials són la pólvora del segle XXI, l’educació és l’escut més preuat contra ella.

La entrada La normalització de la violència se publicó primero en El Triangle.

Per si aquest fet no fos prou escandalós, una residència geriàtrica de Barcelona està sent investigada per un jutge, després de la denúncia de la Fiscalia per l’ocultació de la mort de vuit ancians a causa d’un brot de salmonel·losi que va afectar gran part dels residents en l’estiu de 2022.

El jutjat d’instrucció número 17 de Barcelona ha obert diligències contra l’administrador i gerent del geriàtric, la directora, la governanta, el metge i la societat mercantil, per vuit delictes d’imprudència greu provocats en causar un “greu risc sanitari” a causa de la seva conducta “irresponsable”. En la denúncia, la Fiscalia detalla que des de finals de juliol fins a principis de setembre de 2022 la residència barcelonina (amb 100 places, 57 d’elles públiques), “va sofrir un brot de gastroenteritis aguda per salmonel·la que va afectar 39 residents, va ocasionar l’hospitalització de 15 i la defunció de vuit ancians”.

I el que passa en l’esfera de l’administració pública o les empreses privades és només un perllongament, un reflex, del que passa dia a dia a la societat i cada cop de manera més acusada.

Un tren ple de gom a gom amb tot de gent asseguda tot i tenir edat de poder estar dempeu, mentre que hi ha quatre persones grans dretes i una asseguda a les escales de la porta d’entrada.

“Paco, ajuda’m a aixecar-me, que em fa molt mal el genoll i estic marejada”, manifesta a la dona que deu rondar la setantena, asseguda com pot a les escales del tren de Rodalies.

La veuen, marejada, ningú no s’aixeca. La miren, l’observen i un noi d’entre uns 20 i 30 anys esmenta: “no em penso aixecar que el trajecte és molt llarg”. I segueix rient i jugant amb els seus tres companys de viatge. A cap dels tres els salta els alarma pel comentari del company ni tampoc s’aixeca per cedir el seu seient als qui podrien, perfectament, ser els seus avis.

Tots aquests escenaris es podrien titllar com a “problemes de salut pública” si no fos perquè realment són problemes de moral pública. Tinc la trista sensació que, sobretot en els darrers anys, com a societat hem après molt en alguns àmbits i desaprès encara més en d’altres.

La intel·ligència artificial i les tecnologies avancen a un ritme vertiginós, però perdem allò que, com bé diu Pérez Reverte, ens fa humans: la compassió, que segurament va lligada a l’empatia.

Hem entrat en una espiral de capitalisme tan ferotge que vivim immersos en la societat de usar i llençar, com bé deia el sociòleg Zygmunt Bauman, evitem els vincles per tal que aquests no ens enfonsin, convertint-nos així en màquines expenedores de relacions i els nostres vincles en objectes amb una obsolescència programada molt imminent. Si això ho extrapolem a les relacions amb els avis, ens trobem en un context en el qual ens oblidem que els nostres grans no destorben, sinó que, ara més que mai ens necessiten com nosaltres ho vam fer quan erem petits.

L’individualisme, l’edatisme i la bretxa digital separen les noves generacions d’aquells més gran fins al punt de condemnar-los a morir de soledat. I és que les xifres són irrefutables. Un estudi elaborat per l’Observatori Social de la Fundació La Caixa en 2021 va revelar que gairebé el 70% dels majors de 65 anys experimenten sentiments de solitud, i en el 14,8% dels casos aquest estat es considera greu o molt greu. Així i tot, són cada vegada més els ancians que viuen sols, i no sempre de forma triada.

I en aquest moment en què ells tornen a la infantesa decidim -generalment- enviar-los a residències quan molts cops no sofreixen de patologies o anar a veure’ls ben poc. Fa prop de dues setmanes, dues persones van ser localitzades sense vida a l’interior dels seus domicilis de Mollet i Montornès del Vallès. Ambdós eren grans. No van morir de soledat, van morir d’indiferència.

La entrada Un problema de salut i moral pública se publicó primero en El Triangle.

Luis Rubiales, suspès durant 90 dies com a president de la Federació per la FIFA, ha decidit no dimitir del seu càrrec. Una “decisió” en contra no només del que hauria de fer per respecte i ética, sinó també a contracorrent, ja que fins i tot partits polítics com PSOE, Sumar i PP han demanat públicament la seva dimissió. Arran les actituds immadures de Rubiales, una part de l’equip tècnic de la selecció femenina de futbol ha dimitit en senyal de protesta. A més, jugadores de la selecció com Aitana Bonmatí, Alexia Putellas, Cata Coll, Athenea del Castillo, Irene Paredes, Alba Redondo, Ona Batlle o Mariona Caldentey han mostrat públicament el seu suport a Hermoso juntament amb altres futbolistes i esportistes com l’atleta Ana Peleteiro o la baloncestista Marta Xargay. Alhora, moltes han manifestat la seva frustració perquè, després d’anys de lluita dins l’esport femení, la victòria d’un campionat mundial es vegi tapada per masclisme.

Després de tergiversar els fets, al.legant que el petó a Jenni Hermoso va ser consentit i canviant la versió inicial que aquell gest -ara reduït a “piquito”- va ser “fruit de l’emoció del moment perquè s’entenien molt bé”, Rubiales encara no veu què és el que ha fet malament. I després d’una setmana del petó i la falta de respecte a la llotja amb els seus gestos, de les “disculpes públiques” en les que no mostrava ni un bri de penediment, el comunicat que van obligar a escriure a Hermoso expressant un fals consentiment, la no-dimissió de Luis Rubiales amb lliçons de feminisme incloses i el nou comunicat de la jugadora, crec que hi ha moltes coses a lamentar.

En els últims dies hem pogut veure portades ridícules i tertúlies que ho han estat encara més que exposaven i culpabilitzaven Hermoso després d’haver estat ella l’agredida i incomodada. La jugadora, que hauria d’haver estat assaborint un dels moments més dolços de la seva carrera, ha hagut d’estar sotmesa durant tots aquests dies a un munt d’opinions gratuïtes i plenes de rebuig al respecte entre iguals en les que se l’acusava d’exagerada i de “deixar caure” una figura que hauria de saber -com a mínim- comportar-se públicament segons el protocol.

El que malauradament encara no entén Rubiales és que ell és una figura de representació davant el món i que ell és qui té la paella pel mànec en quant a autoritat en la carrera d’Hermoso. Tot i això, la seva defensa continua emparada rere el consentiment amb la que és una subordinada.

Amb la denúncia a Rubiales, Jenni Hermoso ha plantat cara a un sistema patriarcal i masclista on encara molts homes aprofiten per exercir el seu poder i privilegi amb les dones. Tot i això, després de les múltiples reaccions -i els aplaudiments davant la no-dimissió- a mi com a dona em queden un seguit de missatges poc esperançadors.

Primer de tot se’m reafirma la trista creença que les agressions a les dones segueixen i seguiran quedant impunes durant molt de temps. Si davant d’uns fets gravats i la versió d’una dona amb visibilitat i reconeixement públic hi ha aquesta falta de suport, com volen que les dones s’atreveixin a explicar allò que els succeeix?

Tampoc no sé si em va fer més por sentir el discurs de no-dimissió de Rubiales o els aplaudiments posteriors a aquest, el fet que es blanquegi el seu comportament amb el pretext de l’emoció del futbol, de que tenim “problemes més importants” o de que no cal “tacar un moment històric”. Rubiales ha actuat com un agressor de pati d’escola i aquells qui el secunden -entre d’ells periodistes esportius- com els nens que victoregen o miren l’assetjador des d’un raconet, com si això els fes menys còmplices.

No sé encara què esperen per fer fora un personatge d’aquest calibre, però amb aquesta impunitat per part de l’encara president de la Federació se’m desperta la curiositat de quant val la nostra paraula com a ciutadans i ciutadanes que condemnen un fet d’una figura que paguem tots en un país “democràtic”.

I un cop més les que surten perdent són elles que, davant la inoperància per defensar les dones del sistema, han signat, juntament amb altres 58 futbolistes més, un comunicat a través de FUTPRO en el qual afirmen que “totes les jugadores que firmen el present escrit no tornaran a una convocatòria de la selecció si continuen els actuals dirigents”, en mostra de recolzament a Hermoso.

Malauradament, fets com aquest demostren que a les dones encara ens queda un llarg camí de lluita per recórrer i que de Rubiales n’hi ha molts a tot arreu i, a més, tenen exemples d’actes irrespectuosos en figures de poder que queden en total impunitat.

La entrada Malauradament, encara en queden molts, de Rubiales se publicó primero en El Triangle.

Però aquest so, que per a molts és sinònim d’infantesa, de records d’estiu jugant a la platja o de vacances, per a molts altres significa terror. No tenen el plaer d’assistir a la fase en la qual la sorra i l’escuma s’abracen i ballen, sinó que surfegen en una embarcació poc estable dins un mar salvatge i furiós. Per a ells no són onades, són tentacles d’aigua que els agafen, empenyen i arrosseguen endins i que, fins I tot, poden suposar la seva mort. Són la bressol d’un viatge iniciat a les palpentes, fosc com la nit a mar obert damunt d’una pastera.

Un pesquer en què viatjaven centenars de persones immigrades va naufragar al Mar Jònic el dia 14 de juny. Després de bolcar, el vaixell es va enfonsar a uns 80 km de la ciutat costanera de Pylos, al sud de Grècia. A les imatges difoses als mitjans i fetes per la guàrdia costera hores abans del naufragi del pesquer es pot apreciar la coberta del vaixell plena de gom a gom. Segons els mitjans, al vaixell hi viatjaven entre 500 i 700 persones i es creu que la majoria de víctimes eren dones i nens (prop d’un centenar), els que viatjaven al celler del vaixell, ja que haurien quedar atrapats dins quan es va enfonsar.

Aquest últim any, més de 108.000 persones s’han llançat al Mediterrani per intentar arribar a Europa des d’Àfrica, segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). En un context de crisi migratòria mundial, migrants i sol·licitants d’asil emprenen un viatge incert en vaixells insegurs, desprotegits i guiats per contrabandistes en la ruta migratòria més mortífera del món. L’Organització Internacional per les Migracions estima que des de principis d’aquest any més de 8.000 persones migrants han perdut la vida al Mediterrani Central, el trimestre més mortífer des del 2017.

Malgrat aquestes xifres, la Unió Europea encara no garanteix vies legals i segures pels qui busquen refugi. Itàlia, per part seva, ha endurit les seves polítiques migratòries amb mesures com el decret, aprovat al febrer, que dificulta les labors de rescat de les oenegés al mar.

El conflicte continua dia a dia i el problema és encara més gros quan decidim qui és més mereixedor d’ajut en funció del seu origen, color de pell o nacionalitat. Potser jo no sigui la més adequada per parlar de discriminació ni racisme, però crec fermament que hi ha alguna cosa que no estem fent bé i no sé si no ens n’adonem o simplement preferim fer el desentès davant tants crits de socor al Mediterrani. El periodista Agus Morales va fer un tuit l’altre dia en el qual parlava del càstig d’aquestes persones després de la seva mort: la deshumanització que pateixen fruit de les nostres polítiques migratòries. I trobo que té raó, perquè un cop ofegats dins el mar passen a ser un número més a la llista i ni els seus familiars ni persones estimades sabran mai si el viatge va ser un èxit o un fracàs.

Segons dades de l’Agència de l’ONU per als refugiats (ACNUR) el 2022, el nombre total de persones refugiades al món va augmentar un 24%, un increment que en gran part es deu al nombre de persones refugiades d’Ucraïna. A finals de juny, més de la meitat de totes les persones refugiades (56%) – incloses aquelles que necessiten protecció internacional – provenia de Síria, Veneçuela o Ucraïna.

Ara mateix quatre bucs, deu helicòpters, un robot submarí i 2 avions busquen el submarí desaparegut en un viatge turístic per veure les restes del Titànic. I no és que hi estigui en contra, però els prop de 700 migrants van esperar hores i hores per a ser rescatats. Un cop més, contrastos com aquest evidencien el gruix del problema que es podria definir com a classisme i racisme sistèmic. Potser com els segons no són blancs ni rics ens oblidem abans, potser tenim la memòria i l’interès esbiaixats per colors i nacionalitats.

La entrada Un mar d’incertesa se publicó primero en El Triangle.

Dins la societat dels etiquetatges n’hi ha alguns que ens encotillen més que d’altres. Estem dividits, com si es tractés de tipus de botons, en centenars de caixetes que “ajuden” a definir-nos com a individus: la classe, l’ètnia, el color de pell, d’ulls, cabell, el sexe, el gènere… Aquest últim calaix classificador postre s’hauria de suprimir, ja que cohibeix tots dos sexes d’actuar lliurement per por al judici social.

Segons la RAE, el sexe és la “condició orgànica, masculina o femenina, dels animals o plantes” i ve determinat per les hormones, els gens i els cromosomes. Generalment, aquells qui presenten els cromosomes XY són homes i les qui presenten els cromosomes XX són dones. En canvi, el gènere és una construcció social que estableix una sèrie de normes sobre com hem de comportar-nos i pensar segons a quina categoria pertanyem. Des que naixem ja som víctimes d’una cotilla social que, sense tan sols demanar-la, se’ns imposa per acompanyar-nos tota la vida. Una xacra de la qual, per molt que ens esforcem, mai no ens en podrem desfer del tot. Bona, educada, callada, neta, submisa, obedient, femenina, poruga i evocadora de somriures agradables i silenciosos. I la que se surti d’aquests cànons i gosi manar o portar la contrària és una amargada, una histèrica, una bruixa o una repel·lent. Valent, heterosexual, trapella, emprenedor, líder, masculí, esportista, intel·ligent i conductor de bons arguments. I el que no segueixi aquest patró és un “nenaza”, un feble, un “calzonazos”, un fracassat o un “mariquita”.

El gènere ens priva d’actuar de manera lliure per por a quedar sotmesos a l’escrutini públic i a una allau de crítiques i judicis socials. Quedem presos de la nostra necessitat d’encasellar les coses que ens envolten perquè, de tant classificar, hem fet de la capsa una gàbia amb barrots que descarreguen electricitat sobre aquells qui intenten transgredir-los. Com cada cop que hi ha agressions homòfobes perquè hi ha qui no pot acceptar que sent home puguis vestir diferent de la majoria o trenquis amb l’atribut de l’heterosexualitat. Hauríem de poder escollir amb quins atributs ens identifiquem i no deixar que aquests ens identifiquessin.

Aquesta etiqueta ens condiciona tant que fins i tot el valor social que es dóna a les feines varia segons el gènere de qui les exerceix. Una dona que tallava els cabells era una perruquera fins que l’home va agafar unes estisores per esdevenir un estilista. Per molt que tinguis una estrella Michelin si portes un davantal seràs una cuinera, sempre que no tinguis testicles, llavors seràs un xef. L’adhesiu del gènere, que afecta ambdós sexes, de vegades colpeix de manera més acusada les dones. Aquestes no només pateixen per encaixar dins un imaginari col·lectiu físic i comportamental, sinó que també presenten dificultats més severes per arribar a certs càrrecs. A Espanya, les dones no arriben al 9% de les direccions generals, així ho constata l’estudi Bretxa salarial i presència de la dona en la direcció 2023 dut a terme per EADA Business School i ICSA Grupo. Aquest mateix estudi posa en evidència l’enorme bretxa salarial que pateixen les dones, sobretot si aquestes ostenten alts càrrecs. Els directius homes cobren fins un 12% més que les seves homologues femenines. En xifres absolutes es tradueix com que la retribució mitjana actual d’un directiu és de 91.825 euros bruts anuals mentre que la de la seva homòloga femenina és de 81.913 euros de mitjana.

Les categories, i menys les estàtiques, no sempre són beneficioses. El cas del gènere podria funcionar com a bon exemple. El gènere és llavors no un aliat en les categories d’anàlisi sinó un enemic pel lliure desenvolupament de la individualitat.

La entrada La cotilla social del gènere se publicó primero en El Triangle.

El 24 de febrer del 2022 la vida va fer un gir no només per als 43 milions de persones que vivien a Ucraïna, sinó també per a tots els seus éssers estimats d’arreu del món. A Europa es va viure un sentiment de solidaritat envers els milers de persones que travessaven la frontera diàriament, un moviment no tant recurrent quan els refugiats provenen d’altres continents. Segons dades de l’ONU, en complir-se un any de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna –un fet que se suma als anteriors vuit anys de conflicte– la guerra s’ha cobrat milers de vides, ha provocat una gran destrucció, ha fet migrar gairebé 14 milions de persones entre desplaçats interns i refugiats, i ha donat peu a múltiples violacions dels drets humans.

Després de passar un mes en diferents indrets d’Ucraïna, la normalització de l’anomalia per part dels seus habitants em continua sacsejant com el primer dia. En part perquè he viscut el joc mental que suposa sentir una alarma antiaèria i no modificar la ruta –perquè ja forma part de la banda sonora de cada ciutat–, però sí pensar que per no fer-ho podria posar-me en perill. També perquè aquesta normalitat aberrant és sinònim de bellesa dins la destrucció.

“És preciós poder apreciar cada petit acte de gentilesa, per insignificant que sigui, ja que treu el costat més humà de les persones enmig del desastre i et dona esperança per seguir”, em comenta l’Andrii posteriorment a la visita d’un hospital de malalts de càncer que va haver de canviar la seu arran la guerra. En Vitali i el seu equip van evacuar tants malalts com van poder de Kramatorsk, ja que les condicions dels pacients empitjoraven a mesura que passaven els dies per la falta de subministraments.

Gairebé 30 dies sobre el terreny i una cinquantena de persones i històries conegudes posteriors a la meva arribada, penso que de vegades ens entestem a retratar totes les bombes, els atacs de míssil i els morts, que evidentment són fets importants, però llavors oblidem diverses coses. Ens oblidem que la guerra va més enllà de les bombes, que l’angoixa i el patiment traspassen fronteres. Aquí tot s’intensifica, i les baralles del dia a dia esdevenen extraordinàries. I de vegades els dies es tornen hores o els minuts, anys. La maneta del rellotge deixa de girar quan algú et mira fixament als ulls i veus com se li trenca en incomptables bocinets l’ànima mentre t’explica amb el cor a la mà allò que més dolor li causa. Fereix ferotgement la impotència de no poder canviar mai els seus destins de cap manera. Saber que no hi ha res que puguis oferir-los, per agrair-los haver-te deixat entrar fins al racó més recòndit de casa seva i, encara més valuós, de la seva intimitat. Saber que no els tornaràs a veure mai, però no els oblidaràs mai tampoc. Que el millor que pots fer és ser fidel a la seva història, ser un bon altaveu, un de just.

El més bonic de tot això és la sensació inefable de satisfacció que t’omple el pit, t’estreny l’ànima d’una forma meravellosa, quan s’obre una bretxa de llum enmig de tanta foscor i es construeixen ponts entre la destrucció. L’amor que t’impregna quan, després de parlar amb tanta gent, t’adones que hi ha 10.000 petons per cada bomba.

A vegades se’m fa dur ser aquí, no perquè no vulgui, sinó perquè penso en la repercussió que això pot arribar a tenir. Sé que, si ja em costava viure en una societat d’aparences, d’aparadors i d’emmascarats, ara se’m farà encara més dur. Sé que aquí la felicitat és explosiva, que ve com un looping posterior d’una caiguda en picat davant de tanta destrucció.

Els veig a ells, que em diuen valenta i em fa un salt el cor. A mi, que vinc, sofreixo i me’n torno a la meva bombolla. Valents ho són ells, que es queden, per la seva pàtria, per la seva gent gran, per falta de sortides o per valors.

Em costarà deixar el seu món enrere, sabent que ells es queden, que falten tants detalls per narrar. Detalls que oblidem amb el pas dels dies, com si es tractés d’una fórmula matemàtica: el pas del temps és inversament proporcional a la importància dels conflictes.

La entrada Deu mil petons per cada bomba se publicó primero en El Triangle.