No sé si és millor dormir a dalt o a baix de l’edifici en cas que llencin un míssil, potser el millor és dormir tranquil i prou, declara l’Ígor, resident a Kíiv. “Cada any moren milers de persones en accidents de trànsit i no per això la gent deixa de conduir”, conclou amb una expressió que es mou entre la resignació, el dolor i la tristesa.
El 24 de febrer del 2022 la vida va fer un gir no només per als 43 milions de persones que vivien a Ucraïna, sinó també per a tots els seus éssers estimats d’arreu del món. A Europa es va viure un sentiment de solidaritat envers els milers de persones que travessaven la frontera diàriament, un moviment no tant recurrent quan els refugiats provenen d’altres continents. Segons dades de l’ONU, en complir-se un any de l’inici de la invasió russa d’Ucraïna –un fet que se suma als anteriors vuit anys de conflicte– la guerra s’ha cobrat milers de vides, ha provocat una gran destrucció, ha fet migrar gairebé 14 milions de persones entre desplaçats interns i refugiats, i ha donat peu a múltiples violacions dels drets humans.
Després de passar un mes en diferents indrets d’Ucraïna, la normalització de l’anomalia per part dels seus habitants em continua sacsejant com el primer dia. En part perquè he viscut el joc mental que suposa sentir una alarma antiaèria i no modificar la ruta –perquè ja forma part de la banda sonora de cada ciutat–, però sí pensar que per no fer-ho podria posar-me en perill. També perquè aquesta normalitat aberrant és sinònim de bellesa dins la destrucció.
“És preciós poder apreciar cada petit acte de gentilesa, per insignificant que sigui, ja que treu el costat més humà de les persones enmig del desastre i et dona esperança per seguir”, em comenta l’Andrii posteriorment a la visita d’un hospital de malalts de càncer que va haver de canviar la seu arran la guerra. En Vitali i el seu equip van evacuar tants malalts com van poder de Kramatorsk, ja que les condicions dels pacients empitjoraven a mesura que passaven els dies per la falta de subministraments.
Gairebé 30 dies sobre el terreny i una cinquantena de persones i històries conegudes posteriors a la meva arribada, penso que de vegades ens entestem a retratar totes les bombes, els atacs de míssil i els morts, que evidentment són fets importants, però llavors oblidem diverses coses. Ens oblidem que la guerra va més enllà de les bombes, que l’angoixa i el patiment traspassen fronteres. Aquí tot s’intensifica, i les baralles del dia a dia esdevenen extraordinàries. I de vegades els dies es tornen hores o els minuts, anys. La maneta del rellotge deixa de girar quan algú et mira fixament als ulls i veus com se li trenca en incomptables bocinets l’ànima mentre t’explica amb el cor a la mà allò que més dolor li causa. Fereix ferotgement la impotència de no poder canviar mai els seus destins de cap manera. Saber que no hi ha res que puguis oferir-los, per agrair-los haver-te deixat entrar fins al racó més recòndit de casa seva i, encara més valuós, de la seva intimitat. Saber que no els tornaràs a veure mai, però no els oblidaràs mai tampoc. Que el millor que pots fer és ser fidel a la seva història, ser un bon altaveu, un de just.
El més bonic de tot això és la sensació inefable de satisfacció que t’omple el pit, t’estreny l’ànima d’una forma meravellosa, quan s’obre una bretxa de llum enmig de tanta foscor i es construeixen ponts entre la destrucció. L’amor que t’impregna quan, després de parlar amb tanta gent, t’adones que hi ha 10.000 petons per cada bomba.
A vegades se’m fa dur ser aquí, no perquè no vulgui, sinó perquè penso en la repercussió que això pot arribar a tenir. Sé que, si ja em costava viure en una societat d’aparences, d’aparadors i d’emmascarats, ara se’m farà encara més dur. Sé que aquí la felicitat és explosiva, que ve com un looping posterior d’una caiguda en picat davant de tanta destrucció.
Els veig a ells, que em diuen valenta i em fa un salt el cor. A mi, que vinc, sofreixo i me’n torno a la meva bombolla. Valents ho són ells, que es queden, per la seva pàtria, per la seva gent gran, per falta de sortides o per valors.
Em costarà deixar el seu món enrere, sabent que ells es queden, que falten tants detalls per narrar. Detalls que oblidem amb el pas dels dies, com si es tractés d’una fórmula matemàtica: el pas del temps és inversament proporcional a la importància dels conflictes.
