“No em dóna la vida” “aquesta setmana vaig liadíssima” “voy petada” són frases usuals entre la joventut que m’envolta. Cada cop som més els joves que, en l’intent d’independitzar-nos en aquest món en què lloguers i productes pugen a una velocitat vertiginosa i desproporcionada front a la dels sous i a les condicions laborals, ens autoexplotem. Estudiar, treballar, anar al gimnàs, pagar lloguers o despeses, tenir vida social i intentar estalviar i descansar es converteixen en tota una fita per a aquella persona que aconsegueixi fer els malabars complets sense deixar-se la salut -física o mental- de fiança.
I és que, hem passat de la generació dels “ninis” a la dels “sisis” sense adonar-nos-en. Els ninis, tant de moda fa tres dècades aproximadament, són els coneguts com els que ni estudien ni treballen i es troben sota registres mínims. De fet, segons l’estudi “La joventut mediterrània davant dels desafiaments de la crisi permanent”, elaborat per Esade i la Fundació Friedrich Neumann, aquest mes hi ha 20.000 ninis menys que durant el mateix mes que l’any passat. Avui dia hi ha 1.200.000 joves d’entre 16 i 29 anys que ni estudien ni treballen. Mentrestant, més de 3.000.000 persones en aquesta mateixa edat estudien i treballen alhora: són els anomenats “sisis”. I, segons els registres, mai no hi havia hagut tants “sisis” des de l’any 2008.
Amb aquestes xifres no pretenc exalçar els joves ni blanquejar la nostra imatge, però si m’agradaria llançar una pregunta a l’aire. Si un de cada tres menors de 30 anys estudia i treballa alhora, vol dir que podem viure millor i tenim més capacitat d’estalvi?
Doncs, la realitat és que, tenint en compte que encara que comparteixis pis avui una de cada tres habitacions a Espanya costa més de 400 euros al mes i que un de cada cinc anuncis de lloguer d’habitació sobrepassa els 500 euros (segons eldiario.es) i després cal fer la suma de les despeses, la resposta podria ser rotundament no.
A l’especulació que retarda cada cop més la independència d’aquests joves que es van desil·lusionant amb el futur s’hi afegeixen unes dades poc esperançadores. Segons l’estudi esmentat anteriorment, el 30% dels joves espanyols tenen dificultats per cobrir les despeses bàsiques, el 40% presenta dificultats per estalviar a curt termini i gairebé la meitat dels joves espanyols reconeix que no tenen capacitat d’estalvi a llarg termini.
D’acord amb l’informe ‘La situació de la Salut Mental a Espanya 2023’ de la Confederació de la Salut Mental a Espanya i la Fundació Mutua Madrileña, fins a un 22,8 de les persones (gairebé una de cada quatre) al nostre país travessa per algun problema de salut mental. els menors de 35 anys apareixen com el grup demogràfic més preocupat per la salut mental, amb ni més ni menys que un 67% assenyalant-lo com un dels principals problemes de salut a què s’enfronta Espanya (un 8% més que el següent grup, el de les persones amb edats compreses entre els 35 i els 49 anys) i, una de les principals causes és “el deteriorament en les condicions objectives de vida”.
La precarietat laboral, l’especulació i la pujada desorbitada de preus converteixen aquesta etapa vital tan bonica en una en què el cercle més proper t’insta a experimentar en una odissea angoixant per arribar a final de mes i, si hi arribes, conservar l’alegria. Ara com ara, als 30 anys, més d’un 30% no s’ha independitzat i als 35 anys, el 20% dels joves encara viu amb els pares. Havia de dir que no pretenc queixar-me, però en realitat sí que ho pretenc. Perquè encara que és cert que totes les generacions tenen les seves lluites i problemàtiques, la nostra arriba a l’etapa adulta nedant en un mar d’incertesa en moltíssims aspectes i sota l’etiqueta de “generació de vidre”, quan en realitat ha estat una generació sumida en una crisi que no acaba de veure la llum al final del túnel.
