Si algú pronuncia les paraules “mar” o “aigua” segurament a molts ens ve al cap una imatge dolça dels raigs de sol acariciant-nos la pell, un regustet salat, el contacte dels peus amb la sorra mentre llegim la nostra novel·la preferida sota el para-sol o la imatge d’uns nens jugant dins l’aigua. I potser se’ns evoca el so del mar, de les onades que, ja gairebé fetes escuma, venen a acariciar la sorra, a esfondrar-se en ella com si es tractés d’un únic element.
Però aquest so, que per a molts és sinònim d’infantesa, de records d’estiu jugant a la platja o de vacances, per a molts altres significa terror. No tenen el plaer d’assistir a la fase en la qual la sorra i l’escuma s’abracen i ballen, sinó que surfegen en una embarcació poc estable dins un mar salvatge i furiós. Per a ells no són onades, són tentacles d’aigua que els agafen, empenyen i arrosseguen endins i que, fins I tot, poden suposar la seva mort. Són la bressol d’un viatge iniciat a les palpentes, fosc com la nit a mar obert damunt d’una pastera.
Un pesquer en què viatjaven centenars de persones immigrades va naufragar al Mar Jònic el dia 14 de juny. Després de bolcar, el vaixell es va enfonsar a uns 80 km de la ciutat costanera de Pylos, al sud de Grècia. A les imatges difoses als mitjans i fetes per la guàrdia costera hores abans del naufragi del pesquer es pot apreciar la coberta del vaixell plena de gom a gom. Segons els mitjans, al vaixell hi viatjaven entre 500 i 700 persones i es creu que la majoria de víctimes eren dones i nens (prop d’un centenar), els que viatjaven al celler del vaixell, ja que haurien quedar atrapats dins quan es va enfonsar.
Aquest últim any, més de 108.000 persones s’han llançat al Mediterrani per intentar arribar a Europa des d’Àfrica, segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). En un context de crisi migratòria mundial, migrants i sol·licitants d’asil emprenen un viatge incert en vaixells insegurs, desprotegits i guiats per contrabandistes en la ruta migratòria més mortífera del món. L’Organització Internacional per les Migracions estima que des de principis d’aquest any més de 8.000 persones migrants han perdut la vida al Mediterrani Central, el trimestre més mortífer des del 2017.
Malgrat aquestes xifres, la Unió Europea encara no garanteix vies legals i segures pels qui busquen refugi. Itàlia, per part seva, ha endurit les seves polítiques migratòries amb mesures com el decret, aprovat al febrer, que dificulta les labors de rescat de les oenegés al mar.
El conflicte continua dia a dia i el problema és encara més gros quan decidim qui és més mereixedor d’ajut en funció del seu origen, color de pell o nacionalitat. Potser jo no sigui la més adequada per parlar de discriminació ni racisme, però crec fermament que hi ha alguna cosa que no estem fent bé i no sé si no ens n’adonem o simplement preferim fer el desentès davant tants crits de socor al Mediterrani. El periodista Agus Morales va fer un tuit l’altre dia en el qual parlava del càstig d’aquestes persones després de la seva mort: la deshumanització que pateixen fruit de les nostres polítiques migratòries. I trobo que té raó, perquè un cop ofegats dins el mar passen a ser un número més a la llista i ni els seus familiars ni persones estimades sabran mai si el viatge va ser un èxit o un fracàs.
Segons dades de l’Agència de l’ONU per als refugiats (ACNUR) el 2022, el nombre total de persones refugiades al món va augmentar un 24%, un increment que en gran part es deu al nombre de persones refugiades d’Ucraïna. A finals de juny, més de la meitat de totes les persones refugiades (56%) – incloses aquelles que necessiten protecció internacional – provenia de Síria, Veneçuela o Ucraïna.
Ara mateix quatre bucs, deu helicòpters, un robot submarí i 2 avions busquen el submarí desaparegut en un viatge turístic per veure les restes del Titànic. I no és que hi estigui en contra, però els prop de 700 migrants van esperar hores i hores per a ser rescatats. Un cop més, contrastos com aquest evidencien el gruix del problema que es podria definir com a classisme i racisme sistèmic. Potser com els segons no són blancs ni rics ens oblidem abans, potser tenim la memòria i l’interès esbiaixats per colors i nacionalitats.
