L’altre dia em va arribar una entrevista de l’any 2017 a Laia Sanz, la dona que més vegades –onze– ha acabat el Dakar, 18 vegades campiona del món i una referent del motor mundial. Malgrat que ja fa sis anys d’aquesta entrevista, hi va haver unes declaracions de Sanz que em van ressonar bastant. La pilot catalana recordava alguns dels comentaris que s’ha hagut de trobar sent dona -i guanyadora- en un món concebut socialment per a homes. “El meu pare recorda comentaris de quan era petita, d’alguns pares als seus fills dient “fes el que vulguis, però que no et guanyi la Laia”, explica la catalana a l’entrevista amb El Punt Avui.
Dins la societat dels etiquetatges n’hi ha alguns que ens encotillen més que d’altres. Estem dividits, com si es tractés de tipus de botons, en centenars de caixetes que “ajuden” a definir-nos com a individus: la classe, l’ètnia, el color de pell, d’ulls, cabell, el sexe, el gènere… Aquest últim calaix classificador postre s’hauria de suprimir, ja que cohibeix tots dos sexes d’actuar lliurement per por al judici social.
Segons la RAE, el sexe és la “condició orgànica, masculina o femenina, dels animals o plantes” i ve determinat per les hormones, els gens i els cromosomes. Generalment, aquells qui presenten els cromosomes XY són homes i les qui presenten els cromosomes XX són dones. En canvi, el gènere és una construcció social que estableix una sèrie de normes sobre com hem de comportar-nos i pensar segons a quina categoria pertanyem. Des que naixem ja som víctimes d’una cotilla social que, sense tan sols demanar-la, se’ns imposa per acompanyar-nos tota la vida. Una xacra de la qual, per molt que ens esforcem, mai no ens en podrem desfer del tot. Bona, educada, callada, neta, submisa, obedient, femenina, poruga i evocadora de somriures agradables i silenciosos. I la que se surti d’aquests cànons i gosi manar o portar la contrària és una amargada, una histèrica, una bruixa o una repel·lent. Valent, heterosexual, trapella, emprenedor, líder, masculí, esportista, intel·ligent i conductor de bons arguments. I el que no segueixi aquest patró és un “nenaza”, un feble, un “calzonazos”, un fracassat o un “mariquita”.
El gènere ens priva d’actuar de manera lliure per por a quedar sotmesos a l’escrutini públic i a una allau de crítiques i judicis socials. Quedem presos de la nostra necessitat d’encasellar les coses que ens envolten perquè, de tant classificar, hem fet de la capsa una gàbia amb barrots que descarreguen electricitat sobre aquells qui intenten transgredir-los. Com cada cop que hi ha agressions homòfobes perquè hi ha qui no pot acceptar que sent home puguis vestir diferent de la majoria o trenquis amb l’atribut de l’heterosexualitat. Hauríem de poder escollir amb quins atributs ens identifiquem i no deixar que aquests ens identifiquessin.
Aquesta etiqueta ens condiciona tant que fins i tot el valor social que es dóna a les feines varia segons el gènere de qui les exerceix. Una dona que tallava els cabells era una perruquera fins que l’home va agafar unes estisores per esdevenir un estilista. Per molt que tinguis una estrella Michelin si portes un davantal seràs una cuinera, sempre que no tinguis testicles, llavors seràs un xef. L’adhesiu del gènere, que afecta ambdós sexes, de vegades colpeix de manera més acusada les dones. Aquestes no només pateixen per encaixar dins un imaginari col·lectiu físic i comportamental, sinó que també presenten dificultats més severes per arribar a certs càrrecs. A Espanya, les dones no arriben al 9% de les direccions generals, així ho constata l’estudi Bretxa salarial i presència de la dona en la direcció 2023 dut a terme per EADA Business School i ICSA Grupo. Aquest mateix estudi posa en evidència l’enorme bretxa salarial que pateixen les dones, sobretot si aquestes ostenten alts càrrecs. Els directius homes cobren fins un 12% més que les seves homologues femenines. En xifres absolutes es tradueix com que la retribució mitjana actual d’un directiu és de 91.825 euros bruts anuals mentre que la de la seva homòloga femenina és de 81.913 euros de mitjana.
Les categories, i menys les estàtiques, no sempre són beneficioses. El cas del gènere podria funcionar com a bon exemple. El gènere és llavors no un aliat en les categories d’anàlisi sinó un enemic pel lliure desenvolupament de la individualitat.
