A hores d’ara, mentre escric aquest article, Catalunya té un Govern provisional, sense president i amb un control parlamentari raquític via Diputació Permanent. Un Govern que, malgrat aquesta situació, s’ha vist obligat a prorrogar mesures que limiten la llibertat d’empresa, el dret a reunió i la llibertat de moviments per intentar reduir contagis de covid-19, evitar la saturació hospitalària i minimitzar els morts. Com no podia ser d’una altra manera, aquest Govern no sap ni morir-se.
Que el TSJC hagi deixat en suspens el decret de suspensió de la convocatòria electoral és normal. És normal perquè les eleccions, de fet, no les va convocar el Govern, sinó que van ser resultat dels terminis legalment establerts quan deixa d’haver-hi president i no s’aconsegueix investir-ne un altre. Que la legislació contempli aquests terminis automàtics és precisament per evitar que els governs s’eternitzin, assegurant de facto la democràcia.
L’executiu no pot decidir no convocar eleccions. Arriba un punt que les eleccions es convoquen de manera automàtica. Poder decidir la data concreta de les eleccions considerant l’evolució de la pandèmia és una bona idea per intentar minimitzar el possible impacte sobre la salut pública i assegurar la tranquil·litat de tothom a l’hora d’anar a votar. Però Junts i ERC van decidir renunciar a la potestat de convocar eleccions (probablement l’element de poder més efectiu del qual pot disposar un president de la Generalitat). Era més important permetre que el president Torra pogués acabar la seva legislatura intentant fer-nos creure que és un màrtir de la causa independentista per no retirar a temps una pancarta del balcó del Palau de la Generalitat.
També era important que el partit del president, Junts, es reordenés i fes tot el seu procés de primàries per decidir candidats. Així doncs, per preservar els interessos particulars de Torra i de Junts, qui acabarà decidint la data de les eleccions serà el TSJC .
Davant d’aquest últim ridícul del nostre Govern, la maquinària dels dos partits s’ha posat en marxa. Hi ha dues versions. En primer lloc la del juntisme, que, amb la seva llegendària capacitat d’expulsar-se les puces sobre tot el que passa al Govern, ha atribuït el fracàs a ERC . Obliden, o ho fan veure, que la maniobra de Torra és també responsabilitat seva i que el gabinet jurídic de la Generalitat que ha assessorat en la redacció del decret de suspensió depèn de la conselleria de Presidència, en mans de Meritxell Budó. La segona versió d’argumentaris per intentar justificar les mesures cautelars del TSJC és parlar de 155 encobert (vegeu la piulada d’Oriol Junqueras del 19 de gener). Ara resultarà que qualsevol decisió de qualsevol tribunal contra decisions de la Generalitat serà un atac a la democràcia i a l’autogovern, com si pogués actuar al marge de la llei i sense control per part dels tribunals perquè Espanya és molt dolenta.
Estem parlant de democràcia i d’eleccions. El problema és greu, i presenta una dinàmica de fons molt perillosa que s’ha anat incrementant els últims anys: la idiotització dels debats i de la política catalana en general. Des del 2017, la política catalana s’ha anat degradant fins allà on la volia l’Estat: reduïda a debats locals i localistes.
Estem segrestats per una barreja de buròcrates amb ínfules semirevolucionàries, d’una banda, i d’activistes semirevolucionaris amb aspiracions de buròcrates, de l’altra. Des de la perspectiva d’un sobiranista, ser un país normal implica també tenir discussions sobre els grans temes del món i aportar-hi la nostra visió.
Però tenim uns partits tan profundament desideologitzats que han externalitzat els grans temes a l’Estat i a Europa, com si no anessin amb nosaltres, com si ens haguéssim cregut que la Generalitat i el Parlament són només gestories de misèries i no espais de poder amb capacitat de configurar debats profunds. Aquesta doctrina no només desprestigia les institucions, sinó que representa un insult a la intel·ligència –i a la butxaca– dels ciutadans.
Només ens queda esperar que el resultat de les eleccions, bé per la via de canviar majories, bé per l’entrada de noves veus al Parlament, aconsegueixi trencar aquesta dinàmica absurda i rellançar la política catalana.
