El nom de Quim Torra quedarà associat per sempre més a un dels episodis més tristos i ignominiosos de la història de Catalunya: el lliurament a la Guàrdia Civil dels nou líders independentistes tancats en les presons de la Generalitat per ser jutjats al Tribunal Suprem. Quim Torra, que passa per ser la quintaessencia del patriota català, no ha tingut la dignitat de dimitir abans de permetre una humiliació que ha ferit profundament els sentiments de la gent independentista, com es pot constatar aquests dies a través de les xarxes socials.
És obvi que els nou presoners eren els primers interessats en què no hi hagués aldarulls durant el seu trasllat, per no empitjorar la seva situació processal en vigílies del judici on s’hi juguen un munt d’anys de condemna. Però, objectivament, Quim Torra ha fet un paper patètic que desmereix i desmenteix tota la seva trajectòria de suposat independentista de pedra picada. Si hagués estat mínimament coherent i conseqüent, hauria plegat com a president de la Generalitat per no aparèixer com el gran traïdor corresponsable d’uns fets que, en perspectiva històrica, són vergonyosos pel conjunt de la societat catalana.
Les mobilitzacions en protesta pel trasllat a Madrid han estat fluixíssimes i l’únic acte remarcable ha estat l’ocupació, durant unes hores, de la delegació de la Comissió Europea al passeig de Gràcia de Barcelona. Una manera de degradar, encara més, la percepció que tenen les institucions comunitàries de Brussel·les sobre les reivindicacions dels sobiranistes catalans.
En l’imaginari independentista hi ha el mite de la desintegració de la Unió Europea com a via per aconseguir la secessió de l’Estat espanyol. Aquesta il·lusió connecta amb la crisi dinàstica de l’Imperi Carolingi que, fa més de 1.000 anys, va propiciar la insubordinació dels senyors feudals que defensaven la Marca Hispànica, referent fundacional de la Catalunya actual.
Però és molt difícil que la Unió Europea –l’evolució de l’Imperi Carolingi- faci implosió. Al contrari, les dinàmiques planetàries intensifiquen la seva plena integració i consolidació. El fracàs estrepitós del Brexit és la prova de la solidesa del projecte europeu, liderat per l’eix francoalemany.
Des de l’aprovació de les lleis de desconnexió (6-7 setembre del 2017), els independentistes no paren d’acumular errors i fracassos. L’últim: revoltar-se contra la Comissió Europea perquè no dona suport a les seves reivindicacions. En temps del malaguanyat president Pasqual Maragall, Catalunya -sota els auspicis de Brussel·les- va posar en marxa l’Euroregió Pirineus-Mediterrània, el gran projecte geopolític i geoeconòmic que va quedar abandonat per la deriva independentista.
L’Euroregió Pirineus-Mediterrània, que aplegava els territoris de Catalunya, Occitània, l’Aragó i les illes Balears, era un aggiornamento de l’antiga aliança medieval que tenia els Pirineus com a columna vertebral –en comptes de frontera- i que va donar l’etapa de màxima esplendor a la Corona d’Aragó i, en conseqüència, a Catalunya. Aquest era el camí, al qual s’hi hauria pogut afegir la Comunitat Valenciana: una potent euroregió de 20 milions d’habitants, amb vèrtexs a Tolosa, Montpeller, Saragossa, Barcelona, València i Palma, que hauria donat sentit i dimensió a la nostra història mil·lenària.
Teníem a l’abast un projecte pragmàtic, intel·ligent, modern i protegit per Brussel·les que, a més, trencava la malaltissa, tòxica i estèril rivalitat Madrid/Barcelona. Però l’obcecació dels independentistes per seguir el llegat protofeixista del noucentisme polític va descartar aquesta oportunitat d’or. Resultat: ens hem perdut en les tenebres i, desorientats, un grup de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha ocupat les dependències de la Comissió Europea. El desgavell final.
