Plorar o no plorar, aquesta és la qüestió. Naixem plorant, i en cas de no fer-ho, ens donen un cop al cul. Després, quan encara no parlem, plorant indiquem que tenim gana, o que no ens trobem bé, o el que sigui. Continuem plorant al llarg de la infantesa, encara que ja ens puguem expressar verbalment, per reafirmar sentiments. I continuem plorant sempre, però arriba un moment en què, vés a saber quan i per quins set ous, se’ns qüestiona l’oportunitat de fer-ho, o almenys de fer-ho en públic. Esdevé, diuen, una mostra de debilitat i, per a més inri, es relaciona amb les dones. Diu la llegenda que, quan Boabdil plorava en mirar Granada després de la capitulació, la seva mare Aixa li deixava anar: “Plora com a dona el que no vas saber defensar com a home”. Una mala fama, la de plorar, que res té a veure amb la realitat; està demostrat que plorar, almenys psicològicament, aporta beneficis per a la salut mental.
Durant la pandèmica es va plorar molt, en públic i en privat, i fins i tot llavors es va qüestionar l’oportunitat de fer-ho. Recordo quan, a la llavors consellera de Salut, Alba Vergés, li va fallar la veu, visiblement emocionada, en anunciar el confinament d’Igualada, on va deixar la seva família. O quan la consellera de Sanitat de Castella i Lleó, Verónica Casado, intentava llegir, desbordada per l’emoció, els noms dels sanitaris que havien mort pel coronavirus a la regió. O quan en el funeral per les víctimes de la pandèmia celebrat a l’Almudena, a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, se li va escapar una llàgrima. Es va dir llavors que a la política s’hi ha d’anar plorat, o fins i tot, en el darrer cas, es va dir que havia fingit.
Qui ha plorat aquesta setmana ha estat un home (!). El president del FC Barcelona, Joan Laporta, es va enfonsar l’altre dia i va rompre a plorar. A l’estil Josep Lluís Núñez, va ocórrer durant un acte amb els capitans i capitanes dels diferents equips del Club, i ho van captar les càmeres de televisió. Sobrepassat pel cas Negreira -una investigació per possible corrupció que involucra José María Enríquez Negreira, exàrbitre de futbol espanyol que va ser vicepresident del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA) entre el 2016 i el 2018, i el Futbol Club Barcelona, de qui hauria rebut uns suposats pagaments mentre estava en compliment de les seves funcions en el CTA-, Laporta no va saber contenir les llàgrimes. Un gest que, tot i que alguns diuen que són llàgrimes de cocodril – aquests grans rèptils ploren mentre maten o devoren les víctimes-, l’honorava. Ho dic en temps passat perquè Laporta, en veure’s trencat per l’emoció, ràpidament, va puntualitzar: “No us penseu que m’emociono per debilitat, m’emociono perquè tinc moltes ganes d’enfrontar-me a tots els pocavergonyes que estan tacant el nostre escut. Que ningú es pensi que és per debilitat”. Doncs, la veritat és que una verdadera llàstima que no ho fes, com jo acostumo a fer-ho, per debilitat.
En la cultura cristiana, una de les benaurances de Jesús diu: “Benaventurats els qui ploren, perquè seran consolats”. Doncs això.
