Guillem dels Comptesclars és un avatar que controla una nova web anomenada Menjometre.cat i que hauria d’aportar als ciutadans una visió diàfana i asèptica de la gestió dels diners públics. Però en aquesta pàgina tot és prou estrambòtic i cal posar-ho en quarantena. El 19 de març, el suposat Guillem feia públic un comunicat que resumia la primera setmana de vida de la web i intentava escapolir-se de les acusacions de fer propaganda de l’extrema dreta i de manipular la informació.
Afirma que la web és promoguda per “una associació que es finança amb diners que surten de la butxaca dels ciutadans per donar menjar als seus propis membres”. Però el nom de l’associació es manté en l’anonimat més absolut, igual que el dels seus impulsors físics i intel·lectuals. En cercles de la blogosfera indepe, s’apunta que al darrere hi pot haver grups propers a Carles Puigdemont, però també s’apunta a una operació on treu la seva poteta l’ANC per sota de la porta, i fins i tot es parla de diners que podrien venir de fora i que s’inverteixen a major glòria del creixement d’Aliança Catalana. Però ningú sap, en realitat, d’on venen els diners per sostenir la web.
És evident que vol ser un instrument d’agitació política al servei d’uns interessos. I per a això barreja conceptes, presenta ajudes estructurals de les administracions com si fossin subvencions irregulars, emet consignes polítiques, pren partit i juga amb la confusió.
“Ara ja tenim el Menjòmetre. Una eina que mesura, que quantifica, que posa xifres a allò que abans només era sospita. I amb aquesta eina, podem començar a reescriure la història”, es diu en el manifest.
Elogis i crítiques a les xarxes
A les xarxes tant rep elogis com crítiques. Carlos Baraibar la situava com “una còpia ideologitzada (no vinculada) de Subvencions.cat. Ho explica la Cristina Garde-Cano, doctora en comunicació i professora de la UPF”. Aquesta última va publicar un extens article on denuncia que la web vol ser una imitació de la Subvencions.cat de l’enginyer Gerard Giménez Adsuar, “que des de fa anys fiscalitza subvencions i contractes públics a Catalunya”. Explica que activistes com el crític gastronòmic Miquel Bonet, el fundador de l’Institut Ostrom o el CADCI lloen la iniciativa, i conclou que “no hi ha, en la documentació pública principal, cap vincle formal amb un partit concret, però l’espai discursiu és clar: catalanisme regeneracionista liberal, crítica sense alternativa a la partitocràcia catalana i nacionalisme econòmic amb estètica tecnocràtica.
El manifest del Menjòmetre es construeix sobre un ús intensiu d’articles possessius: ‘el nostre país’, ‘les nostres fronteres’, ‘la cosa pública del nostre país’, ‘els diners dels contribuents’. Aquesta retòrica insistent al voltant del ‘nostre’ no és merament estilística: delimita un subjecte col·lectiu –‘ciutadans catalans fastiguejats’– i, de retruc, marca els límits del nosaltres”. És a dir, “fa una defensa de l’Estat del benestar, però la condiciona només als de ‘casa nostra’”.
Garde-Cano denuncia també que “no es limita a oferir fitxers CSV de bases de dades de contractació: proposa un índex algorítmic que classifica entitats com a ‘menajdores’ i n’avalua la impudícia. Aquesta capa no és neutral: selecciona, etiqueta i jerarquitza, i ho fa amb una retòrica que s’acosta a un registre quasi religiós”. Finalment, denuncia un “repertori de fal·làcies bastant recurrents” que el converteix en un instrument que “fa la feina bruta de l’extrema dreta”.
A Guillem el va molestar aquest article. “Pàtina moral i còpia ideologitzada. Link d’un article que ens titlla de nacionalpopulistes data-driven sense cap dada. Creiem que un periodista sense pàtina moral i sense ideologitzar, primer podria contactar amb el Menjòmetre per verificar amb la font”, criticava el promotor de la web.
Els suposats immobles d’Iceta
Tot seguit, aportava un altre post amb una gran foto de Miquel Iceta i un missatge d’Hèctor López Bofill, un ex-ERC que ara perd el seny per Carles Puigdemont. Acusa el president del PSC i ambaixador davant la Unesco de tenir un patrimoni de “27 immobles valorats en desenes de milions d’euros. Però ningú li demana la dimissió?”. Guillem li recomana a López Bofill: “Potser remenant el Menjòmetre es pot trobar la resposta, per molt amagada que estigui”.
És clar que es tracta d’informació incorrecta: els 27 immobles que li atribueixen a Iceta són, en realitat d’una companyia familiar i no van ser comprats ara, sinó que fa almenys dues dècades que són propietat de l’empresa, on hi ha diversos socis. Només una senzilla consulta al Registre de la Propietat desmenteix aquesta informació. És com si a algú que hagi comprat accions de CaixaBank li atribueixen la propietat de les Torres Negres de la Diagonal.
En resum, el Menjòmetre comença amb mal peu, amb obscurantisme i amb un biaix ideològic que s’ha de tenir en compte a l’hora de buscar informació al portal, perquè tot és molt estrambòtic: el nom de la plataforma, el nom del seu valedor i la mateixa presentació del contingut del portal. Tot massa sospitós, encara que hi hagi activistes com Jordi Graupera que saluden amb entusiasme la iniciativa.
