El dissabte passat em vaig traslladar al 22 de juny del 1976 al Palau Blaugrana. Han passat quasi cinquanta anys i jo estava allí. Si en sóc de vell! Aquest dissabte era al pavelló 8 de la Fira de L’Hospitalet-Barcelona, no massa lluny d’aquell Palau Blaugrana on es va celebrar el primer míting autoritzat després de la mort del dictador Francisco Franco. En aquell acte, amb un palau ple a vessar i amb una xafogor intensa, Joan Colomines va fer un crit que ha fet fortuna historiogràfica: “estem suant socialisme”.
A la Fira, divendres i dissabte es va celebrar la Global Progressive Mobilisation, una trobada de dirigents polítics i activistes socialistes, socialdemòcrates i d’altres opcions d’esquerres. El Plenari que la va cloure va aplegar més de cinc mil persones en un ambient d’optimisme i il·lusió d’idees de progrés que s’hauria pogut resumir en un “estem suant progressisme” si no hagués estat pels serveis d’aire condicionat del recinte, on feia més aviat fred.
No es va suar progressisme però es va respirar ganes de construïr entre tots els assistents un mur a la dreta extrema i l’extrema dreta i una societat més justa, mes solidària, més acollidora, més digna i pacífica. Va ser encoratjador que en un mateix escenari es trobessin i coincidissin en els seus missatges el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, el del Brasil, Luiz Inázio Lula da Silva, el president del Partit Socialista Europeu i ex-president de Suècia, Stefan Löfven, el president de Sud-àfrica, Cyril Ramaphosa, el governador de Minessota, Tim Waltz, l’ex-primer ministre de Palestina, Mohammad Shtayyeh, o la líder del Partit Demòcrata italià, Elly Schlein, entre d’altres dirigents d’esquerres de diversos països d’arreu del món.
Escoltar les paraules de suport de l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, del senador dels Estats Units Bernie Sanders o de l’ex-presidenta xilena Michele Bachelet, a través dels vídeos que van enviar a la cimera va apuntalar l’entusiasme que s’hi va viure.
Crec que Sánchez va ser excessivament optimista quan va donar per fet que “el temps de la internacional dretanitzadora ha tocat a la seva fi”. Tenen molts diners, molts mitjans i molta por de la gent com per donar-los ja per morts i en retirada tot i els bons auguris que suposen la derrota de Víktor Orban a Hongria, de Giorgia Meloni en el seu referèndum sobre la justícia italiana i de Donald Trump ensorrat en el descrèdit humà i polític al seu país i internacionalment.
La lluita contra els ultres emparats en els diners i els mitjans de comunicació i plataformes digitals de què disposen serà dura, difícil i llarga. I s’agraeixen els esforços dels i les que escriuen llibres per denunciar-los. Aprofitant Sant Jordi us en cito uns quants: “La ultaderecha contra la verdad”, d’Adriana Hest (Grou), “Extrema dreta, què ens hi juguem?”, de Jordi Corominas i Joan Albert Vicens (Eumo), “Todo lo que querías saber sobre las ultraderechas y no te atrevías a preguntarle a H.P.Lovecraft”, de Yago Franco (Prometeo), “Resistir”, de Salomé Saqué (Plataforma), “Antifa”, de Mark Bray (Capitán Swing), “Precuela. Una lucha de Estados Unidos contra el fascismo”, de Rachel Maddow (Capitán Swing), “La familia. Las raíces invisibles del fundamentalismo en Estados Unidos” i “La resaca. Escenas de una Guerra Civil parsimoniosa”, de Jeff Sharlet (Capitán Swing), i “Criptoprofetas. Hipermasculinidad y nueva derecha”, de Paula C.Chang i Andrea G.Galarreta (Bauplan).
Aquest llista no és, ni molt menys, exhaustiu. S’escriu molt sobre aquesta qüestió i se sol fer per intentar entendre com és que tanta gent combrega amb les idees egoistes i insolidàries dels grups i partits ultradretans que han avançat tant els darrers anys en l’escena política. Marx deia que per canviar la realitat primer cal entendre-la. En això estem! I certament costa d’entendre quin ressort intern mou la gent a votar energúmens com Trump, Orban o Abascal.
També ajuden a entendre el món en què ens movem els llibres que han publicat recentment Josep Burgaya i Lluís Rabell. Burgaya ha condensat les aportacions filosòfiques i sociològiques dels darrers temps a “La razón y sus enemigos. Sobre el ‘mal francés’ y la condición reaccionaria de la posmodernidad” (Viejo Topo) i Rabell ha compilat una quarantena dels seus articles a “De la distopía a la esperanza. El socialismo democrático frente al mundo de los depredadores” (MEDIActive).
Depredadors del món, prepareu-vos. Anem a per vosaltres!
