Podem imaginar que se li n’ha anat l’olla; o que l’edat no perdona. Potser també que hi ha unes ànsies de protagonisme, de sortir on sigui, de visualitzar-se. Però crec que no és només això. La Clara Ponsatí no menteix, és ella mateixa. De fet, dona la cara com el que més. Jo ja no sé si posar-me vermell, avergonyir-me o passar de tot. Potser és que encara no m’he adonat que i tot forma part d’una comparsa de cabres boges que intenten imitar les xirigotes dels més famosos amb l’objectiu de romandre per sempre en les pàgines de la història. I com la Clara, l’Anna Erra, amb aquell supremacisme que els seus ja no amaguen em commina a parlar català a aquells que pel seu “aspecte físic” no ho semblin. Diu que això ho hem de fer “els catalans autòctons”. Ho soc jo? O els meus cognoms m’impedeixen ser-ho per sempre? No és gens estrany que, amb aquests postulats, l’Anna Erra aconseguís captar fins a un 20 % del vot de la ultradretana Plataforma per Catalunya per tal d’arribar a l’alcaldia de Vic.
Confesso que m’he mirat al mirall per comprovar si el meu aspecte físic era català, però no tenia massa clar quina part del meu cos havia de triar per saber-ho. Els ulls? Els llavis? Les orelles? Les dents? El cabell? O m’havia de fixar en com anava vestit? Llavors he preguntat a gent de confiança quina nacionalitat em pertocaria segons el meu aspecte físic. I no, ningú no ha dit català. Més aviat francès, tampoc italià ni portuguès, ni molt menys nòrdic. Tampoc marroquí ni algerià. Per tant, segurament per l’exalcaldessa de Vic només soc un “espanyol” com tants d’altres que no mereix tenir l’apel·latiu de “català autòcton”. Ni tan sols de català a seques. M’he estressat una mica perquè volia com a mínim semblar català, però no he trobat ni receptes casolanes ni “corporacions dermoestètiques” que poguessin canviar la meva fesomia. Al Google he intentat buscar una imatge de “l’aspecte físic català” i em surten llibres com La recuperació del burro català i notícies com ara El “mico català” entre les deu espècies descobertes del 2016. Així que he tornat a rebobinar i a mentalitzar-me que aquesta colla de ganàpies immadurs només cerquen cridar l’atenció.
I, és clar, és inevitable anar a parar a un altre espècimen de xirigota, la Clara Ponsatí, suggerint que Espanya va inspirar Hitler a fer el que tots sabem. I que tota la “persecució” dels catalans la patim (ah, perdó, que jo no ho soc pel meu aspecte físic!) des dels Reis Catòlics que, com tots sabem són els avantpassats directes de Franco i tota la mandanga… Els viatges en el temps són una constant en l’independentisme més radical, amb connivència amb el més pragmàtic que calla davant les embranzides racistes dels més sonats. Segons Ponsatí, el menyspreu a la minoria catalana és comparable amb el que van patir els jueus, que van ser expulsats d’Espanya pels Reis Catòlics (perdonin vostès, però Espanya no existia en aquella època, tot i que els historiadors indepes de mala fe intenten enganyar-nos).
Ara reclama la separació dels nens i nenes a les aules de les escoles segons la llengua. No, Clara, separem-los segons la raça, la religió, el color de la pell, no sigui el cas que contaminin l’ADN català i espatllin l’objectiu final, la “solució final”, ja m’entens. Allò de la integració és una farsa, no? Millor la separació total, escoles per a negres, escoles per a castellans invasors, escoles per a musulmans… També teatres, cinemes, discoteques, supermercats i carreteres, com fan a Israel. Hem d’aprendre molt d’Israel, no, Clara?
Què és això que un Mohamed esdevingui català a l’escola? No, Clara, aquests, com els fills d’andalusos, de murcians o extremenys, han de viure als seus barris, com a pobres que han estat sempre. I, a la universitat, els de sempre, els Pujol i els Puigdemont, i aquells que demostrin amb la seva sang que sempre han estat catalans. Amb una analítica feta a l’Ajuntament de Ripoll en podràs tenir prou. No trigarem pas gaire a veure publicades tesis sobre la malaltissa incidència del procés en algunes ments. Hi ha qui diu que és profundament beneficiós per a tothom que surtin a la llum aquestes declaracions, perquè han estat amagades durant dècades i aquest rampell de sinceritat mostra la veritable cara d’aquells que se les donen d’humanistes i defensors de la llibertat.
