SOS Catalunya!

El model econòmic que garanteix la prosperitat de Catalunya és absolutament dependent de poder disposar d’aigua en abundància: turisme al litoral (18 milions de visitants l’any passat), ramaderia intensiva a l’interior (8 milions de porcs en granges), regadius a Ponent  i gran indústria a la conurbació de Barcelona. Sense aigua, res d’això no funciona ni pot subsistir: Catalunya està en perill. 

En aquest llarg episodi de sequera que patim, que ja fa 40 mesos que dura, les conques internes (principalment, Ter i Llobregat) han quedat exhaustes, i l’única solució a curt termini que s’albira és el transport d’aigua en vaixells des de la planta dessaladora de Sagunt fins al port de Barcelona. Patètic i vergonyós.

La Generalitat ha fallat estrepitosament i cal demanar responsabilitats. D’entrada, amb el cessament del director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Samuel Reyes, que ha demostrat una greu incapacitat i frivolitat per afrontar aquesta gravíssima crisi hídrica, esperant fins a l’últim moment que la pluja –que no ha arribat– solucionaria la catàstrofe que, malauradament, ens toca viure.

El president Pere Aragonès tampoc no està a l’altura de les seves responsabilitats. La conca de l’Ebre atresora importants reserves i aquí hi ha l’aigua que necessiten els 6 milions de ciutadans i les empreses que depenen del sistema Ter-Llobregat per poder abastir-se, en espera que s’endegui la imprescindible ampliació de la planta dessaladora de Blanes i la construcció de la de Cubelles.

Però això requereix que el president Aragonès es mengi l’orgull i parli de tu a tu amb el president de l’Aragó, Jorge Azcón, per aixecar el seu veto al transvasament entre la conca de l’Ebre i el sistema Ter-Llobregat. Per postres, ERC és frontalment contrària a aquesta interconnexió, tot i que l’actual concessió del minitransvasament de l’Ebre, del Delta a Tarragona, té cabals sobrers que permetrien fer-la, deixant ben clar que és una solució puntual i reversible.

Als nostres boscos, els arbres es moren de set. Els pagesos de secà ja poden donar per perduda la collita d’enguany. Afrontem un desastre de proporcions colossals, derivat del canvi climàtic, que amenaça la nostra terra, la nostra economia i les nostres vides. Necessitem un lideratge polític potent per sortir de l’atzucac i, malauradament, un Govern que només té el suport de 33 dels 135 diputats del Parlament de Catalunya no és el més solvent en aquests moments crítics.

En aquesta tessitura tan adversa no s’hi val la política de qui dia passa, any empeny. Aquest hivern ha nevat molt poc i les reserves que hi ha al Pirineu són molt escasses per garantir els cabals que es necessiten per passar la primavera i l’estiu, tant a les zones de regadiu, com a les instal·lacions agropecuàries, a les indústries, a les localitats turístiques i pel consum de boca dels 8 milions de catalans.

Esperar que plogui no és la solució. Tampoc fiar-ho tot a les noves dessaladores de Blanes i de Cubelles que, si tot va bé, no entraran en servei fins d’aquí a quatre o cinc anys. El “pont marítim” Sagunt-Barcelona és un pedaç caríssim i la capital de Catalunya no pot dependre del transport diari de vaixells per poder obrir les aixetes. És un disbarat ecològic i econòmic que frega l’absurd.

Cinc mesures urgents i inajornables: la interconnexió de l’Ebre amb el sistema Ter-Llobregat, per aprofitar els excedents de la concessió vigent; la reparació de la xarxa de canonades de molts pobles i ciutats, per on s’escolen cada dia milers de litres d’aigua; la recuperació i potabilització de les aigües freàtiques, malauradament contaminades per l’excés de nitrats en gran part del territori de Catalunya; l’aturada de grans projectes, com la fàbrica de Lotte Energy Materials, de Mont-roig del Camp, o el Hard Rock, a Vila-seca, que demanden molta aigua; i la prohibició d’utilitzar els embassaments per a la producció d’energia elèctrica, si no estan dotats d’un sistema d’aprofitament reversible.

No pot ser que la Generalitat, a través de l’incapaç director de l’ACA, traslladi la responsabilitat per fer front a la sequera als ajuntaments i als consumidors, amenaçant-los amb la imposició de multes. Deixant a banda fílies i fòbies partidistes, cal mobilitzar les ments més intel·ligents i preparades del país per trobar les mesures que requereix aquesta situació d’emergència i dotar-les d’autoritat per a implementar-les.

Qui no ho vulgui veure, s’equivoca. Catalunya està en “estat de guerra” per la manca d’aigua. Cal repensar el nostre model econòmic, sí, però d’entrada cal salvar el que tenim si, a més de set, no volem passar també gana.

Ja que el Govern de Pere Aragonès es mostra dubitatiu i desorientat, producte de la seva feblesa parlamentària, és hora que “algú” faci el pas i agafi el toro per les banyes. Els 6 milions d’habitants i les empreses que depenen del sistema Ter-Llobregat per funcionar no poden estar sotmesos a restriccions ni a dependre dels vaixells que arribin de la planta dessaladora de Sagunt.

Hi ha solucions per superar aquesta crisi, però cal tenir les idees clares, capacitat de convicció i coratge per dur-les a la pràctica. Pels catalans, que presumim de ser tan saberuts, és insòlit que sigui la ministra Teresa Ribera qui, des de Madrid, ens hagi de treure les castanyes del foc.

(Visited 245 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari