La història de la humanitat està estretament vinculada al desplaçament constant i permanent de persones que fugen de la seva llar a la cerca d’un nou lloc on residir. Els motius són ben coneguts: guerres, fam, desastres naturals, falta d’oportunitats… Tot i que hem avançat en aquesta matèria, hi ha governants i societats que creuen, majoritàriament, que la construcció de murs o de fronteres resoldrà aquesta qüestió. En comptes d’invertir recursos públics perquè els ciutadans arribats d’altres països s’integrin i puguin aportar el seu talent i la seva experiència vital a les comunitats a les quals s’adhereixen, els hi posem barreres i barreres, fet que l’únic que provoca és un agreujament del seu patiment. Per no parlar dels centenars i centenars d’immigrants que han mort a mars com el Mediterrani. Malauradament, tragèdies com aquestes no tenen el ressò mediàtic i informatiu que mereixen. I el pitjor és que col·lectivament creiem que no parlant-ne situacions d’aquesta índole deixaran d’ocórrer.
Soc dels que pensa que els europeus tenim un deure ètic en aquest àmbit. Ho justifiquen diversos elements, però sobretot un: que hem tingut la sort de néixer en un continent que, malgrat les dificultats i les tensions pròpies del temps que ens toca viure, és sinònim de prosperitat econòmica, estat del benestar, drets i llibertats. De la mateixa manera, les persones que han nascut a països com Sudan, Camerun o Senegal tampoc han escollit néixer en un entorn social i polític que pot significar pobresa, por, fam, manca d’oportunitats… Per això, les institucions públiques dels països europeus i les comunitàries, però també la societat civil i la ciutadania, té la responsabilitat d’igualar les oportunitats que el codi postal o el lloc de naixement ha desequilibrat. A més, cal recordar que l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans indica que “tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.”
Tot això ho assenyalo després de dies d’escoltar i llegir comentaris que vinculen delinqüència amb immigració i després de veure la lectura que determinats sectors independentistes han fet del pacte assolit entre el PSOE i Junts per transferir les competències d’immigració al govern català. Resulta evident que la formació de Carles Puigdemont volia dues coses: la primera, demostrar a l’electorat secessionista que negocia millor que ERC i la segona, i més perillosa des del punt de vista social i democràtic, competir amb Aliança Catalana en una matèria tan sensible com la migratòria i on el que està en joc és l’esperança i l’opció de progressar de tantes i tantes persones vingudes d’arreu.
No és de sorprendre l’actuació política de Silvia Orriols a Ripoll. Està aplicant punt per punt el programa propi d’un partit ultraconservador. Res que sigui diferent d’Orbán o Trump. El que és més sorprenent és que a la vista del que podria passar Junts no se sumés a una aliança amb la resta de grups polítics per evitar que Orriols es fes amb la vara d’alcaldessa el dia de la constitució del consistori. Ara bé, com que el passat és el que és i no es pot modificar, a les formacions polítiques amb representació a la capital del Ripollès només els queda la moció de censura com a instrument per evitar que la dramàtica situació que estan patint els veïns, sobretot els d’origen estranger, es prorrogui en el temps.
Hi ha qui ha escrit que una part del relat del procés està degenerant en un discurs xenòfob i racista. A la vista estan les declaracions confuses i contradictòries de part dels dirigents de Junts en aquesta matèria. En tot cas, és una realitat, tenint en compte els fets, que el procés (com a conseqüència del seu fracàs polític i del seu caràcter excloent i divisiu) està passant d’assenyalar al que pensa diferent a posar el dit a la nafra a aquella part de la societat que ha vingut a Catalunya a guanyar-se la vida. I, no perdem de vista, fent sovint tasques laborals que els natius sovint no volem fer, com ara treballar al sector de la construcció, tenir cura de les persones grans, netejar habitacions d’hotel o fregar domicilis particulars.
En fi, la clau de tot plegat rau a acceptar Catalunya tal com és; és a dir, com una terra plural, diversa, mestissa i plurilingüe o refugiar-se en una Catalunya uniforme que, afortunadament, ni existeix ni existirà.
