Finalitza el primer quart de segle del tercer mil·lenni. Els avenços en igualtat, educació, treball digne i serveis socials, aconseguits amb l’acció sindical dirigent, no dominant, ni substituent de l’acció col·lectiva dels treballadors, podrien estancar-se i fins i tot recular.
La lluita de classes no ha desaparegut, però els desitjos d’emancipació social els poden confondre amb sentiments de pertinença nacional. La plurinacionalitat, la nació, el nacionalisme idiomàtic, religiós i ètnic, divideix i crispa per territoris sense distinció de classes i ocupa gran part de l’agenda pública, juntament amb l’amnistia de les seves malifetes.
L’antagonisme dels agents socials, consubstancial a l’essència del sistema capitalista, conseqüència objectiva de les estructures instal·lades per la lògica interna del sistema econòmic imperant, no és fruit de voluntarismes personals o grupals. Deriva de situacions que divideixen la ciutadania a classes, amb formes de treball no sempre practicades digna i lliurement. Sovint injusta i insuficientment retribuïdes i en condicions que desprofessionalitzen cosa que facilita l’acomiadament, en poder substituir el treballador amb senzillesa per la simplificació de tasques. En canvi, és difícil anar-se’n de l’empresa, a la recerca d’altres horitzons laborals, en haver unit la promoció salarial a l’antiguitat, que preval i/o substitueix el mèrit i la capacitat professional, bàsica per a la llibertat laboral.
Els protagonistes de la vida social i econòmica són els treballadors i els amos del capital, especialment el financer i els seus gestors. La Societat, que transita en la disrupció tecnològica, està impel·lida a suportar canvis d’envergadura, difícils d’assumir a la velocitat amb què l’Empresa en modifica l’essència i exporta els valors i els conceptes, que vinculen els treballadors, la ciutadania i els grups en què s’integren, doncs, les formes de treball, la relació amb el producte i els sistemes de promoció i estatus, influeixen decisivament en el mode de vida i en la cultura social.
L’últim informe PISA mostra la decadència de l’escola a Espanya, encara més a Catalunya. Al sistema educatiu li és impossible seguir, adaptar-se, combatre i encara menys avançar-se al ritme dels canvis que s’operen, ni al que reclama el sistema productiu: un treballador més dòcil i modelable que mai, amb coneixements justos només per adaptar-se al lloc de treball, que se’n dissenya prescindint d’ell, en línia amb els antics postulats, de Ford: un goril·la ensinistrat i de Taylor: el cervell separat del braç. La intel·ligència artificial serà ben obedient als seus algoritmes.
Les dificultats a l’escola relatives als alumnes per aula, manca d’equipaments públics, privatització, disputes per idiomes vehiculars, entorn digital, immigració, horaris, alimentació i sanitat, mancances suplídes amb animals de companyia i insuficiència pressupostària, són importants. Però si el desencís nia entre mestres i professors o no tenen prou nivell i dedicació, els seus alumnes difícilment assoliran les expectatives. La cura del docent és fonamental.
El progrés a l’educació és incompatible amb l’existència d’un brou de cultiu on el neci i el mató puguin presumir d’incompliments i d’agressió al feble. Si s’aclama el graciós, es margina l’intel·ligent, s’enalteix la picaresca i es menysprea la cultura. En atendre més el que ridiculitza, insulta o utilitza formes espúries de persuasió i de propaganda, que a qui aporta arguments fundats en la ciència i en la veritat. A la censura en l’ensenyament d’humanitats i en exhibir grolleries i incivismes d’alguns líders polítics.
En fomentar doctrines que ofereixen il·lusions simples i solucions fàcils, ràpides, gratuïtes i falses, que comporten confusió i seguidisme a profetes del no-res. Mentrestant, l’operativa financera corre lliurement per la fibra òptica a la velocitat de la llum, per tal de maximitzar el benefici de la minoria capitalista depredadora.
Els treballadors suecs enfrontats a l’antisindicalista Elon Musk de Tesla, per la negociació col·lectiva, i la vaga simultània a empreses automobilístiques de Detroit, mostren que podem avançar si som conseqüents amb el nostre himne: “La Internacional” actualitzat i superem reivindicacions de salari i jornada, per entrar a les d’organització, control, formació i codecisió.
