Quan a mig país (inclosos militants i simpatitzants d’organitzacions d’esquerra) li queia la bava elogiant la figura històrica i molt honorable de Jordi Pujol. Quan era molt, però que molt difícil pensar i parlar contracorrent. Quan Carlos Jiménez Villarejo i Jose María Mena eren insultats pel seu “atreviment”. Quan no donàvem importància a coses que ja aleshores eren importants. Quan amb prou feines ningú volia veure “el pla estratègic” de nacionalització nacionalista. Cat que s’anava desplegant davant dels ulls de tots.
Quan fins i tot nosaltres mateixos usàvem el terme “espanyolistes” per desqualificar els crítics del nacionalisme català. Quan ningú no s’atrevia a denunciar la corrupció al·lèfica que corria per venes i artèries del país. Quan era normal i raonable parlar de l’oasi català per allò que nosaltres estem fets d’una altra pasta!.
Quan gairebé ningú alçava la veu contra els comentaris xenòfobs de tants i tants dirigents polítics nacionalistes. Quan era necessari i molt raonable convocar un “congrés científic” sota la falsa consigna “Espanya contra Catalunya (1714-2014)”. Quan gairebé ningú no alçava la veu contra la immersió lingüística obligatòria i uniformista i l’esquerra (més papista que el Papa de vegades) tendia a confondre suport al català amb menyspreu del castellà.
Quan gairebé tothom reia acudits sobre la “Puta Espanya”. Quan el terme xarnego era simpàtic, gairebé una carícia d’amics. Quan era signe de catalanitat i puresa de país ser culer, i signe d’espanyolisme reaccionari (fins i tot d’empestat) ser seguidor de l’Espanyol. Quan es considerava raonable i rigorós parlar d’Estat espanyol i gairebé impiu fer servir la paraula “Espanya”.
Quan van intentar aconseguir (i van aconseguir en part) que molts ciutadans catalans s’avergonyissin de no tenir noms i cognoms catalans-catalans. Quan una bona part de la intel·lectualitat catalanista ens va anomenar “colonitzadors lingüístics”.
Quan Josep Guardiola no només era considerat un gran entrenador sinó el filòsof per excel·lència del país. Quan parelles joves marcaven els seus fills amb “noms molt catalans” que amb prou feines s’havien fet servir des de feia dos o més segles.
Quan ens vam creure totes les falses històries nacionalistes sobre l’11 de setembre de 1714. Quan l’esquerra anava a manifestacions convocades per grups secessionistes com ANC i Òmnium Cultural, justificant la seva presència amb allò de transformar la concentració en una jornada revolucionària envoltant la seu central de La Caixa. Quan es parlava de la nostra guerra civil com a guerra d’Espanya contra Catalunya.
Quan l’assignatura d’Història (i matèries afins) era usada a l’ensenyament primari i secundari com un procediment d’adoctrinament ideològic. Quan organitzacions d’esquerra insistien en la seva sobirania i en la seva aliança a convenir (però no més, ni un centímetre) amb altres forces afins de l’Estat espanyol. Quan es considerava apropiat que una força d’esquerra portés per nom “Iniciativa per Catalunya”.
Quan sectors d’esquerra van considerar revolucionària la seva participació a la jornada d’agitació nacionalista de l’1-O… Quan tot això passava, hi va haver gent que contra corrent, en minoria de molt pocs, gairebé en solitud i amb molt de coratge polític va aixecar la mà ostensiblement, va plantar cara als poders .Cat i va dir i va repetir quantes vegades va caldre una paraula màgica: NO, NO, NO.
Són els mateixos que, avui, no s’empassen el conte de l’amnistia. No dic que hi estiguin forçosament en contra. Dic que no s’empassen els contes que ens expliquen (León Felipe: “Sigues tots els contes”) per fer-nos creure que tot, a partir d’ara, serà acord, bon rotllo, reconciliació, autocrítica, reconeixement d’errors i excessos, un estar i conviure en fraternitat i suport mutu, una acceptació sincera de la diversitat a .Cat, un no tornar a fer el mateix.
I no és això, companys, és clar que no és això.
