La lluita contra la sequera

Què ha fet la Generalitat per a lluitar contra la sequera? Res. O quasi res. Malgrat que la sequera  del 2005-2008 va posar el país al límit i que és un fenomen recorrent a l’àrea mediterrània, per tant anunciat i  ben segur empitjorat pel canvi climàtic, cap obra hidràulica important s’ha fet en aquests darrers 15 anys per a lluitar contra la sequera.

Segurament el nostre govern ha estat preocupat per coses suposadament més importants, creant tota mena d’estructures i lleis per a devenir un estat, però ha oblidat una cosa tan bàsica com que els ciutadans esperen que brolli aigua quan obren l’aixeta a casa seva.  Potser algunes arrels carlines els van fer confiar en allò que “Déu estreny, però no escanya” o que la ruleta de la posició capriciosa dels anticiclons ajudés a situar a les borrasques de manera que regués generosament el nostre país. Però ni la fe ni la meteorologia han ajudat: ara mateix les reserves d’aigua dels embassaments de les conques internes de Catalunya estan per sota del 19% de la seva capacitat màxima.

Susana Alonso

Ara s’anuncia l’entrada en funcionament de la dessaladora de la Tordera, la creació d’una nova planta de fabricació d’aigua dolça amb aigua de mar situada entre Barcelona i Tarragona, el reciclatge de l’aigua depurada… però són infraestructures que requereixen uns anys per estar a punt i que amb tota seguretat arribaran tard per problema que ara mateix tenim, quan està a punt d’entrar en situació d’emergència tota l’Àrea Metropolitana. És difícil demanar més sacrifici als ciutadans que ja a la darrera sequera van reduir significativament el consum d’aigua per càpita. Però de moment hem vist limitar els recs a la pagesia, aplicar restriccions a alguns municipis, prohibició de l’ús de l’aigua a jardineria i piscines particulars i ara s’amenaça en reduir la pressió a totes les canonades de la conurbació de Barcelona. És a dir, el vell model: davant la incompetència de l’Administració, patiment pels ciutadans.

I de nou parlen de portar aigua amb vaixell a Barcelona, solució extrema però cara i molt poc sostenible. I confiar que la solució siguin en gran part les dessaladores, no ho veig clar: són instal·lacions que consumeixen grans quantitats d’energia (encara que algun dia arribés a ser verda, que ara per ara no ho és, fins al punt que la dessaladora del Llobregat se situa dins del grup dels cinc principals consumidors d’energia a tot Catalunya) i l’aigua que produeixen és molt més cara. És, per tant, una qüestió econòmica a la vegada que ecològica. Hi ha qui diu que el preu de l’aigua de boca ha de ser diferent en funció de quina sigui la font. Tot apunta al fet que els ciutadans acabarem pagant molt més a curt termini, via directa o mitjançant els impostos.

Mentre les conques internes de Catalunya disposen ara mateix de 129 hectòmetres cúbics d’aigua, els grans embassaments de de la part catalana de la conca  del Ebre,   emmagatzemen 1.120 hectòmetres cúbics. Semblaria lògic fer una connexió entre la conca de l’Ebre i les conques internes i portar aigua d’on n’hi ha a on en manca (com ja s’ha fet fa anys des del Ter a Barcelona). Però la paraula transvasament està estrictament prohibida per part d’uns determinats posicionaments ecologistes i també científics; es veu que moure aigua en vaixell està bé però fer-ho per canonades està malament.

No voldria jo defensar en solitari una possibilitat mal vista. És més, entenc els riscos per el delta de l’Ebre de detreure més cabals del riu (encara que la seva regressió ve provocada per altres causes) però cal recordar que a la faraònica obra del canal Segarra-Garrigues li sobra aigua, en part perquè els pagesos no la volen  i també per la reducció de l’espai de regadiu inicialment previst, per a protecció de la fauna estepària. Se suposa que si els estudis fets demostraven que el cabal inicial a detreure era compatible amb la conservació de l’ecosistema global, res trontollaria per fer que el que sobra es dediqui a aigua de boca. A més, és una connexió barata i ràpida de construir.

Mentrestant seguirem fent filigranes, cares i poc eficaces, per culpa de la inacció del govern durant molts anys però també per la por dels polítics a abordar solucions (un transvasament entre conques de Catalunya) degut a la probable resposta d’alguns col•lectius.

Jo no dic que es faci; només demano que s’estudiï.

 

(Visited 134 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari