El Centre SPOTT de la Diputació de Barcelona ha estat un servei pioner a l’Estat en prevenció i atenció de les addiccions a les pantalles entre els més joves. Des de l’any 2016, l’equip de professionals ha ajudat a més de 200 joves i adolescents d’entre 12 i 20 anys, així com les seves famílies. La situació, però, és preocupant perquè el nombre de persones ateses creix cada any, i en el que portem del 2023 ja s’intervé en una setantena de joves.
El perfil principal d’usuari és un adolescent masculí de 14 anys que s’ha enganxat, principalment, als videojocs amb una motivació competitiva. Si vuit de cada 10 casos corresponen a nois, les noies, tot i que són minoria, entren abans al servei, i amb 13 anys de mitjana ja són ateses a SPOTT, segons les dades del Centre.
L’addicció de les adolescents està centrada en les xarxes socials amb un vessant relacional. En declaracions a EL TRIANGLE, Gemma Garcia, cap de la subsecció d’Intervenció en Drogodependències de la Diputació de Barcelona, exposa que les derivacions dels serveis socials dels Ajuntaments van en augment cada any, i hi ha “una preocupació important des de tots els àmbits, ja siguin familiars, escolars, etc.”. De fet, el fracàs escolar o el baix rendiment a l’escola és present en gairebé la meitat dels casos de SPOTT, i és un dels factors de detecció de l’abús de les pantalles.
Una altra característica dels casos en tractament al servei de la Diputació és que “hi ha una alta presència de patologia dual, que vol dir que hi ha l’existència simultània d’un trastorn addictiu i un altre de mental associat”. Per tant, en set de cada 10 casos abordats a SPOTT l’addicció a les pantalles conviu amb un trastorn d’ansietat, depressió, dèficit d’atenció i hiperactivitat o bé de l’espectre autista.
Gemma Garcia opina que “detectar i intervenir de forma primerenca és essencial perquè el diagnòstic millora moltíssim”. El problema actual és que gran part dels casos que es deriven a SPOTT ja estan molt cronificats i la intervenció és més complexa. “Ens arriben casos de joves que han estat dos anys sense anar a l’escola i tancats a la seva habitació. Quan es volen posar límits, responen amb un comportament agressiu. Són casos greus on costa més aconseguir un canvi d’hàbits”, explica. Per tant, és molt important poder actuar de forma preventiva, i si es veu qualsevol problema derivar-lo als serveis especialitzats.
El gran repte de qualsevol cas, però, és assolir la implicació de l’adolescent. “Consideren que no tenen cap problema i reconèixer-ho és el més complicat. ‘Jo no estic enganxat’, diuen”. Per obtenir el vincle, la participació de la família és bàsica. “El treball amb la família és fonamental dins del procés del tractament i hi estan implicats des del primer moment”, afirma Gemma Garcia. Cal tenir present que “no hi ha percepció de risc, i els joves no volen fer tractament i diuen que no tenen cap problema”. Per tant, ha estat bàsic a SPOTT “obrir un programa d’atenció familiar on poguéssim treballar amb les famílies i així obtenir la vinculació del jove al servei”, continua.
Per la cap d’Intervenció en Drogodependències, un cop s’aconsegueix la vinculació, es pot anar esbrinant què hi ha al darrere de l’addicció a les pantalles. “El que trobem al darrere són moltes dificultats amb les relacions socials; dificultats de regulació emocional; altres preocupacions, i partim d’aquestes preocupacions per poder treballar amb ells. Intentem identificar les motivacions personals que tenen i les utilitzem per lluitar contra les pantalles. Afavorim que prenguin consciència de com els afecta la vida quotidiana i de la necessitat de posar límits”.
Sense límits a l’ús de les pantalles, els adolescents poden començar a mostrar símptomes a tenir en compte, com manca de son, perquè han estat connectats tota la nit i s’aixequen cansats per anar a escola; problemes de relació a casa amb alteració del caràcter; afectació d’altres àrees de la vida com les relacions socials, l’alimentació o la manca d’un oci sense pantalles. Aleshores cal actuar i “aconseguir abordar tota la problemàtica emocional, disfuncions familiars o patologia associada que poden tenir”, segons Gemma Garcia.
En relació amb el debat sobre la prohibició de l’accés als telèfons intel·ligents fins als 16 anys, l’enfocament del Centre SPOTT és més partidari de “parlar, observar i retardar tant com es pugui, si cal, l’edat límit segons el desenvolupament maduratiu i psicològic de cada menor”. Per Garcia, “no parlaríem de prohibició, sinó de regulació per a un ús responsable. Sí que és cert que convé retardar el màxim possible que els adolescents comencin a tenir mòbil, perquè així respectem el desenvolupament evolutiu i la maduració cerebral dels adolescents”. Ara, estem veient el primer mòbil amb la celebració de la comunió o bé infants molt petits amb la pantalla incorporada al cotxet de passeig.
Tot i que l’escola és important, “la feina profunda és a casa”. Opina que “les famílies han de poder treballar l’ús responsable. Cal un bon modelatge des de les famílies, perquè moltes vegades els adults a casa estem constantment connectats. Cal posar normes, límits i ser capaços d’ajudar a mantenir aquest ús adequat de les pantalles”.
