El Parlament ucraïnès va aprovar l’octubre passat, en primera lectura, un projecte de llei destinat a eliminar les organitzacions religioses vinculades al Patriarcat de Moscou. La decisió arriba després que les bones arts del president hongarès Viktor Orban fessin descarrilar els intents d’incloure al Patriarca Ciril I de Moscou i Totes les Rússies en la llista de persones sancionades per la seva responsabilitat en la guerra d’Ucraïna. Una responsabilitat que sembla acreditada per les seves accions i inaccions, que van des del silenci davant els crims de guerra comesos contra civils ucraïnesos, en molts casos membres de la seva congregació, a la benedicció dels míssils i dels soldats russos que lluiten al front.
Ciril I ha arribat a proclamar una mena de guerra santa contra Ucraïna en assegurar que l’exèrcit rus lluita allà contra l’Anticrist. Alguns mesos abans ja havia beneït l’agressió russa en un sermó on va afirmar que el sacrifici de la vida “en compliment del deure militar al front ucraïnès neteja tots els pecats”.
La guerra santa es lliura a Ucraïna, però va dirigida contra Occident i tot el que simbolitza. Ciril I ho va deixar clar en un sermó pronunciat el mes de març passat, en què va afirmar que aquesta guerra és d’“un significat metafísic” i té com contendents una Rússia virtuosa i un Occident en decadència moral “per les seves marxes de l’orgull gai i altres molts senyals de l’arribada de l’apocalipsi”.
Aquesta visió del món occidental coincideix amb la de Putin. Almenys amb el Putin d’ara, doncs en els seus primers anys al Kremlin es mostrava refractari a potenciar l’esgésia ortodoxa, fins al punt que va fer mans i mànigues per evitar que s’impartissin classes de religió a les escoles públiques. A poc a poc, a mida que va prendre consciència de la capacitat de la religió per influir en els països de l’antiga URSS i la seva òrbita, i la seva eficàcia com a coartada ideològica i moral de les seves polítiques, les subvencions al Patriarcat de Moscou van anar augmentant. En contrapartida Ciril I es convertia al putinisme. Ja el 2012 assegurava que l’arribada de Putin al poder era un veritable miracle i en els darrers anys s’ha esmerçat en justificar la repressió policial contra les manifestacions dels grups opositors.
Avui Putin fa servir un discurs pràcticament calcat del de Ciril I. Considera que té l’obligació de defensar Rússia d’una cultura occidental que considera depravada, que destrueix la família, així com les identitats culturals i nacionals i que “ha fet de la perversió, l’abús dels nens i, fins i tot la pedofília, norma de vida”.
Cal parar atenció a aquestes paraules que venen a confirmar les intencions de Putin de recompondre no ja la Unió Soviètica, sinó l’Imperi Rus, aquell on regia un estatut eclesiàstic que subordinava l’església ortodoxa als desitjos del Tsar.
Un 78% dels ucraïnesos s’identifiquen com a cristians ortodoxos, i d’ells un 30% depenen del Patriarcat de Moscou, que compta al país amb prop de 20.000 parròquies. D’aquí la por del govern de Zelenski cap a una església que intenta actuar com a quinta columna dins del seu país.
Aquesta desconfiança s’estén a l’Església Ortodoxa d’Ucraïna, que va aconseguir separar-se del Patriarcat de Moscou el 2019 com a resposta a l’ocupació del Donbàs i de Crimea. El govern ucraïnès sospita que alguns dels principals popes de l’Església Ortodoxa d’Ucraïna mantenen vincles amb Moscou, cosa que aquests neguen. D’aquí que el març obrís un conflicte per intentar desallotjar els dos-cents monjos i quatre-cents seminaristes que viuen al Monestir de les Pedres de Kiev, un espai ocupat per la comunitat eclesiàstica des de l’any 1051, adduint la fi del contracte d’arrendament.
Els monjos es van negar a marxar d’una de les principals seus de la nova Església Ortodoxa d’Ucraïna i la fiscalia va acusar formalment el seu abat, el Pasha Mercedes, d’instigar l’odi religiós i de justificar l’agressió russa.
Rússia no va deixar passar l’ocasió de fer sang i al juliol va donar un suport enverinat a l’Església Ortodoxa Ucraïnesa, cismàtica segons el seu barem, en denunciar la seva persecució i la vulneració sistemàtica dels drets humans a Ucraïna pel que fa a la llibertat de culte. També denunciava la manca de reacció de la comunitat internacional davant aquests fets i el silenci de les Nacions Unides.
