El matí del 7 d’octubre Israel es va aixecar amb un atac sorpresa, quan es complien cinquanta anys d’una operació similar que va sacsejar el llavors jove Estat hebreu. El 6 d’octubre de 1973 una coalició de països àrabs, encapçalada per Egipte i Síria, va protagonitzar una ofensiva que va agafar els israelians desprevinguts, enmig de la celebració del Yom Kippur, dia d’oració i dejuni, el més sagrat del calendari jueu.
Llavors Israel es va refer en qüestió de dies, i la seva victòria va acabar amb ocupacions que van fer que es situés a 100 kilòmetres del Caire i a només 32 de Damasc. Així, Egipte i Siría no sols no van recuperar el control sobre la península del Sinaí i els Alts del Golan -territoris que Israel havia incorporat el 1967 amb la Guerra dels Sis Dies-, sinó que van perdre posicions.
Però les lluites entre els israelians i els seus veïns venien de força abans: almenys des de la creació d’un estat jueu a la zona, el 1948. Al llarg del temps, també hi ha hagut intents d’establir la pau, fins ara tots fallits i sovint amb resultats nefands per a alguns dels promotors. A part de l’acostament Egipte-Israel de Camp David (1978), que va comportar l’assassinat del president egipci Ànwar el-Sadat, les pròpies autoritats palestines i el govern hebreu van estar a prop de la pau.
El període de Yassir Arafat com a cap de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) va tenir una primera etapa, combativa amb Israel i la seva política expansionista sobre territoris palestins, i un segon període des del 1988, en què proclamaria de forma simbòlica l’estat de Palestina, i després s’inclinaria cap a la negociació amb l’estat jueu, amb passes fermes a principis dels 90.
Els Acords d’Oslo el 1993 van portar una mica de llum al conflicte, però es van veure truncats per una sèrie d’esdeveniments. A la notable oposició entre els partits conservadors hebreus es va sumar, el 1995, l’assassinat d’un dels promotors del procés de pau, el primer ministre jueu Yitshaq Rabbín, per un radical israelià d’ultradreta. La derrota del seu successor, Ximon Peres, a les següents eleccions, un any després i enmig d’una onada d’atemptats àrabs, va dur al poder Benjamin Netanyahu. Aquest, que torna a ser primer ministre avui dia, va posar en qüestió els Acords d’Oslo i, elevant les exigències sobre els palestins, va ensorrar el procés de pau.
Des de llavors no hi ha hagut esperança per al poble palestí, especialment a Gaza, que els darrers anys ha vist com naixia i s’enfortia Hamàs. Aquest grup polític i paramilitar, que tampoc no creia en els acords de pau, va passar d’exercir la violència contra els palestins que considerava col·laboracionistes d’Israel a promoure atemptats suïcides contra la població jueva. Finalment va disputar-li el poder a l’OAP i el 2007 es va fer amb el control a la Franja de Gaza.
Hamàs ha impulsat l’atac sobre territori israelià del passat 7 d’octubre, que hauria acabat amb uns 1.400 morts i més de 220 ostatges. Des de llavors i a data de tancament d’aquesta edició, la resposta d’Israel han estat constants bombardejos sobre la franja, provocant més de 5.000 morts, el 40% nens, i veurem fins a on s’arriba. Països com el Líban, Síria i Iran -de qui se sospita que podria haver donat suport a Hamàs en l’escomesa-, estan a l’aguait i podrien involucrar-se en el conflicte.
L’ultimàtum donat als habitants del nord de Gaza per abandonar les seves comunitats, sota l’amenaça de ser considerats col·laboradors de Hamàs, ha estat un dels episodis més dramàtics en tota la història del conflicte. La xifra provisional d’1.400.000 desplaçats interns pot anar en augment, amb una població assetjada pels talls del subministrament elèctric, l’absència d’aigua potable, que fa que els nens beguin aigua salada del mar, i on l’ONU ha detectat brots de sarna, varicel·la i diarrea durant la fugida.
Quan líders nord-americans, com Bidden i Blinken, o europeus, com Von der Leyen, parlen del “dret a defensar-se” d’Israel, ¿s’adonen que, amb l’actual govern d’extrema dreta de Netanyahu, és donar-li carta blanca per actuar sense miraments amb la població palestina? El que fa l’estat hebreu és defensa o és aplicar la llei del talió augmentada? Davant d’això, els que tenen alguna capacitat per mediar en aquest conflicte haurien de propiciar un final al més aviat possible. I tant de bo algun dia es donin les condicions per posar ponts per a una pau estable i duradora, com la que es va fregar ara fa 30 anys.
