El moment polític a Espanya està marcat per unes reivindicacions i tensions territorials que han fet que la proposta federalista estigui cada cop més en boca dels polítics, especialment des de les esquerres. Des del PNB basc, Iñigo Urkullu ha fet recentment propostes identificables com a “confederals” i diferents sectors de l’independentisme català defensen aquesta opció. Federalisme i confederalisme són dos conceptes relacionats amb l’estructura de govern d’un país. Difereixen en la manera com s’organitza i distribueix el poder entre diferents nivells de govern. De manera esquemàtica (però no definitiva), les principals diferències entre federalisme i confederalisme són les següents.
En el federalisme, la distribució del poder té lloc entre un govern central i entitats subnacionals, connacionals, estats o autonomies amb nivells de govern, autoritat i competències específiques que es complementen, però no es dupliquen. A la Constitució federal, s’estableix la divisió de poders i les responsabilitats dels diferents nivells de govern. El poder recau principalment en l’Estat Federal. Exemples de països federals són els Estats Units, Canadà, Suïssa, Alemanya i Austràlia o l’antiga URSS.
En un sistema confederal, els estats o entitats subnacionals mantenen una gran independència i cedeixen només certes competències específiques al govern central. El poder recau principalment en els estats i aquests retenen el control sobre assumptes clau com la defensa, la política exterior i les finances. Cada estat membre en una confederació és considerat sobirà i es pot retirar de la confederació si així ho decideix. En general, no hi ha una Constitució al sistema confederal que estableixi l’estructura de govern; en el seu lloc, els estats membres celebren tractats o acords que estableixen la cooperació entre ells. Un exemple històric d’un sistema confederal fou la Confederació dels Estats Units d’Amèrica sota els Articles de la Confederació (1777-1789). No obstant això, aviat el sistema es va demostrar ineficient i va ser reemplaçat per la Constitució dels Estats Units el 1789, que va establir un sistema federal.
Actualment no hi ha estats moderns que siguin completament confederals en el sentit tradicional del terme. Alguns països poden tenir característiques confederals en certs aspectes del seu govern o estructura política, però generalment es consideren sistemes federals en conjunt. Per exemple, Suïssa, malgrat autodenominar-se “Confederació Helvètica” té una estructura federal que atorga una considerable autonomia als seus cantons, però no es considera una confederació en el sentit històric del terme.
Pels independentistes irredempts només hi ha un objectiu: la independència total. Quan accepten qualsevol acord intermedi, és per poder tornar a exigir més i més fins al seu objectiu final que és la secessió total i irreversible. Sincerament, crec que els independentistes només estaran contents amb una independència total que, això sí, el confederalisme els hi posaria a tocar dels dits. Sorprenentment, els independentistes catalans i escocesos volen integrar-se en la Unió Europea que de facto està funcionant com un estament polític confederal. És una contradicció total, ja que tan si accepten ser membres de la UE com si no, donades les seves dimensions poblacionals i econòmiques seran insignificants políticament, econòmicament i culturalment.
Finalment, queden unes preguntes crucials que caldria respondre clarament abans d’endinsar-se en elucubracions i fantasies polítiques que mai acaben bé. La Unió Europea es actualment un Estat Confederal? El futur de la Unió Europea es federal o confederal? En quina mida un estat confederal es compatible amb el tractat de la Unió europea?
Si els independentistes catalans desitgen veritablement el bée dels catalans i de Catalunya, farien santament donant respostes polítiques clares i ben fonamentades a aquestes preguntes. L’argument de que “el poble decidirà” a banda de ser un parany és totalment deshonest: el poble decideix en funció de les propostes i explicacions dels polítics, no al revés.
