La Barcelona de Jaume Collboni

L’organització territorial de Catalunya és una assignatura pendent que, més d’hora que tard, caldrà abordar. L’objectiu és obvi: adaptar l’administració a la nova realitat econòmica i social del país.

La divisió en comarques, promulgada per Jordi Pujol l’any 1987, se superposa amb la històrica divisió provincial d’Espanya del 1833, la Llei de vegueries del 2010 i la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, també del 2010. Això fa un garbuix burocràtic que multiplica les administracions i complica la gestió al ciutadà.

Per exemple, avui un veí de Sant Boi de Llobregat suporta sis nivells d’administració: l’Ajuntament, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el consell comarcal del Baix Llobregat, la Diputació de Barcelona, la Generalitat i el Govern de l’Estat. Senzillament, surrealista i demencial. 

Cal que ens aclarim i, en aquest sentit, l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, ha fet un pas valent en propugnar l’articulació de la Regió Metropolitana, que englobaria 5,5 milions d’habitants que viuen o pivoten sobre la capital. Ho ha fet en un acte organitzat pel fòrum RethinkBCN a la seu de Foment del Treball.

Aquesta Regió Metropolitana seria una ampliació de l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona, que aplega 36 municipis, amb una població de 3,3 milions d’habitants. Inclouria, a més, les ciutats i localitats del segon cinturó, com Mataró, Granollers, Terrassa, Sabadell, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú… que mantenen una estreta dinàmica de relació econòmica i social amb la capital de Catalunya.

Té raó Jaume Collboni quan afirma que Barcelona, amb 1,6 milions d’habitants, no deixa de ser una ciutat “petita” i sense pes específic per jugar en l’escaquer europeu i mundial. En canvi, articulant la Regió Metropolitana, esdevé una conurbació de 5,5 milions d’habitants, que ja pot competir de tu a tu amb Madrid, París, Londres o amb les grans megalòpolis dels Estats Units i la Xina.

Passar de l’antiga Barcino a la nova Regió Metropolitana de Barcelona significa un important canvi de xip. Per realitzar aquesta transformació caldria una profunda reforma de les estructures administratives, de manera que la Diputació, la Generalitat i l’Estat li transferissin competències i pressupostos per poder desenvolupar, de manera coherent, les funcions de planificació i gestió que requereix el funcionament d’una entitat d’aquestes dimensions.

Després de la fracassada i traumàtica experiència del procés independentista -que ha comportat, entre altres desgràcies, una imperdonable pèrdua de temps i d’energies- Catalunya necessita projectes ambiciosos per sortir de l’atzucac i encarar, amb valentia, la seva projecció de futur. Sens dubte, la reorganització territorial, amb la idea que ha llançat l’alcalde Jaume Collboni, és una bona fuetada per combatre aquesta esclerosi, que ens mena a la decadència, i tenir noves coordenades per impulsar la imprescindible revitalització de la societat catalana. 

Òbviament, l’estructuració de la Regió Metropolitana de Barcelona aixeca i aixecarà molts recels i incomprensions. No només al Madrid d’Isabel Díaz Ayuso, que és la competidora més directa. També, i sobretot, a Catalunya. Cohesionar administrativament 5,5 milions d’habitants sota un mateix paraigua en un territori que té 8 milions d’habitants pot suposar, sobre el paper, un contrapoder massa potent a la Generalitat. 

Barcelona no pot ofegar Catalunya, però Catalunya tampoc no pot ofegar Barcelona. Catalunya necessita una capital forta que compti en el Món globalitzat. Així ha estat històricament i aquesta és la clau pel desenvolupament econòmic del  país. Si la “bossa sona” a Barcelona, això beneficia al conjunt de la població catalana.

Hem de superar, d’una vegada, la diabòlica dicotomia Barcelona/Catalunya, heretada de les disputes polítiques protagonitzades, en el passat, per Jordi Pujol i Pasqual Maragall i implementar el paradigma Barcelona & Catalunya. Articular la Regió Metropolitana de Barcelona que propugna Jaume Collboni no és anar contra Catalunya ni contra les comarques del rerepaís. És, senzillament, adaptar la nostra realitat demogràfica a l’organització pragmàtica de l’administració.

El diagnòstic de l’equilibri territorial de Catalunya té dos “punts negres”: el Pirineu i les Terres de l’Ebre, que són les zones més despoblades i amb menor PIB per càpita. En canvi, les conurbacions de Girona, Lleida i Tarragona són potents i presenten un bon creixement. A això hi contribueix, ben certament, el fet que siguin capitals provincials.

En la nova organització territorial de Catalunya, a més de la Regió Metropolitana de Barcelona, caldria dotar de més poder i competències les comarques del Pirineu (amb la capitalitat repartida entre Vielha, Tremp, la Seu d’Urgell i Puigcerdà) i de les Terres de l’Ebre (amb capital a Tortosa). Crear i dotar amb recursos aquests nous focus de capitalitat ben segur que ajudaria a revitalitzar aquestes zones. 

Passar de quatre províncies a les set regions o vegueries que ja va dibuixar el Govern de José Montilla. Heus aquí un projecte intel·ligent i il·lusionant per despertar Catalunya de la seva actual melangia i dinamitzar les enormes potencialitats geoeconòmiques latents que tenim.      

Catalunya, després de les últimes eleccions generals, té poder. No només pels 17 escons d’ERC i JxCat, que condicionen la governabilitat d’Espanya; també els 19 diputats que va aconseguir el PSC marquen la “chance” de Pedro Sánchez.

Aquest poder s’hauria de traduir –més enllà de l’amnistia dels independentistes encausats o condemnats– en la capacitat per organitzar el territori de manera sobirana i sense ingerències del Govern central. Aquesta exigència la poden subscriure la totalitat de les forces polítiques del Parlament, excepte, tal vegada, Vox. Seria bo que els partits “ruralistes” -en especial, JxCat i ERC- entenguessin la importància estratègica transcendental de treballar i donar resposta, sense sentimentalismes ni vells esquemes heretats ni oportunisme electoralista, a aquesta qüestió palpitant.