Arranjar Espanya i espatllar Catalunya

Si el referèndum d’autodeterminació que reclamen els partits independentistes per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez és inacceptable, en la mesura que provoca la divisió i la confrontació de la societat, l’amnistia dels encausats i condemnats en el procés secessionista de Catalunya també ho és. Per continuar instal·lat a la Moncloa, sembla que el líder del PSOE està disposat a concedir aquesta mesura de gràcia, que rehabilitaria políticament, entre altres, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras.

 Això enerva bona part de la societat espanyola i catalana i la majoria dels votants socialistes. Per atorgar l’amnistia, hi ha d’haver el pas previ, per part dels seus beneficiaris, de demanar perdó pel mal ocasionat i fer acte de contrició, amb la promesa solemne de no tornar-hi.

Però els líders independentistes no estan disposats a fer aquest gest. Estan convençuts que van actuar correctament i, per tant, es reserven el dret de perseverar, en els anys a venir, en la lluita per la ruptura d’Espanya. Aquesta és la força que, creuen, els confereixen els seus 14 escons al Congrés dels Diputats. 

Que no s’equivoqui Pedro Sánchez. Si permet, sense cap disculpa pública per part dels implicats, que Carles Puigdemont i Oriol Junqueras tornin a dominar l’escena política de Catalunya, el conflicte independentista tornarà a pujar de to i d’agressivitat. 

Quina mena de legislatura s’imagina que tindrà Pedro Sánchez si l’aprovació dels pressupostos, de les lleis i de les mocions dependrà d’ERC i de JxCat que, a més, estan en una guerra permanent entre ells que durarà, com a mínim, fins a les pròximes eleccions autonòmiques de l’any 2025? La competència permanent i despietada entre els dos partits independentistes farà que cada  suport parlamentari que necessiti el futur Govern de PSOE i Sumar sigui objecte d’una esgotadora i indignant subhasta.    

La concessió de l’amnistia es pot contemplar si és un gest de sincera reconciliació, però és inadmissible si, com en aquest cas, és una expressió de feblesa i desesperació de Pedro Sánchez per continuar a la Moncloa. Quedi constància: jo no vull Carles Puigdemont, ni Marta Rovira, ni Josep Maria Jové ni cap dels líders i activistes del desgraciat procés independentista a la presó. Considero que la inhabilitació per ocupar càrrecs públics durant una llarga temporada és la condemna que es mereixerien per la seva greu irresponsabilitat.

En comptes d’inhabilitar-los, l’amnistia els rehabilitarà i els tornarem a tenir tots plegats a la palestra pública. Com que la Generalitat té tots els mitjans de comunicació, públics i privats, comprats i domesticats, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont es convertiran, ràpidament, en els amos i referents del “cotarro” mediàtic i això esdevindrà insuportable. 

Pedro Sánchez es vanta d’haver desinflamat el clima polític a Catalunya, en comparació amb els anys turbulents del Govern de Mariano Rajoy. En part, té raó. Però allò que ha contribuït, de debò, a la baixada del “soufflé” independentista ha estat la por a la repressió judicial, les batalles caïnites entre ERC, JxCat i la CUP i, en especial, la constatació que els líders del procés són uns mentiders compulsius, uns fantasmes i uns covards, fet que ha desencisat la gran majoria dels seus seguidors.   

Paradoxalment, si la proclamació de la república independent de Catalunya –que aquest era l’objectiu de l’1-O- va ser una derrota i un fracàs dels estelats, la concessió de l’amnistia, gràcies als vots independentistes que necessita Pedro Sánchez per ser investit i governar,  serà un gran èxit del qual podran presumir Oriol Junqueras i Carles Puigdemont. Sembla mentida que Pedro Sánchez, obcecat i encegat pel poder, no vegi la jugada.

Més paradoxes: l’amnistia tal vegada solucionarà durant una temporada la governabilitat d’Espanya, en la mesura que Pedro Sánchez tindrà els suports necessaris per poder continuar en el càrrec. Però, en canvi, desestabilitzarà, novament, Catalunya. Les renovades i constants apel·lacions a la independència que tindrem, gràcies a la moral de victòria que la concessió de l’amnistia donarà als estelats, reobriran les doloroses ferides del 2017, que ara ja estaven pràcticament cicatritzades. 

En el seu intent d’arranjar el “problema català”, Pedro Sánchez el que aconseguirà és espatllar-lo. Coneixent-los, els líders independentistes, un cop amnistiats, es prepararan, tot seguit, pel següent “embat” que, segons ells, ha de ser el definitiu per culminar, ara sí, la secessió. Per tant, els no-independentistes que vivim a Catalunya ja cal que ens calcem: venen mal dades.   

Tal vegada el context polític que viu Espanya actualment és propici per la concessió de l’amnistia. Però l’horitzó inevitable que ens espera a Catalunya la desaconsella absolutament. El més intel·ligent és, des d’aquesta evidència, la convocatòria d’unes noves eleccions generals que puguin allunyar-nos d’aquest “dilema diabòlic”. 

Per “desinflamar” Catalunya ha quedat constatat que la fórmula dels indults, mantenint la pena d’inhabilitació, funciona. Però per això cal que se celebrin prèviament tots els judicis que manquen -9-N, 20-S, 1-O, Tsunami, CDRs…- i que s’emetin les sentències corresponents. 

Amnistia i autodeterminació: aquest és el preu que demanen Oriol Junqueras i Carles Puigdemont per donar els seus 14 vots a Pedro Sánchez. L’autodeterminació és inconstitucional i no se’n parli més. L’amnistia no és explícitament inconstitucional, però els seus efectes sí que ho seran. I catastròfics.  

(Visited 388 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

1 comentari a “Arranjar Espanya i espatllar Catalunya”

Feu un comentari