El pedestal de Waterloo trontolla. Carles Puigdemont té oberts diversos fronts. L’oxigen que li van donar els seus minsos resultats en les eleccions del 23-J sembla que no és suficient per sortir del pas. Envoltat d’enemics i rivals, acapara l’atenció de tothom perquè d’ell depèn que hi hagi o no repetició d’eleccions. Puigdemont de moment es deixa estimar i explica a qui el vulgui escoltar que, passi el que passi, ell ja ha guanyat: si, finalment, dona els seus vots a Pedro Sánchez, reclamarà la glòria d’haver-lo doblegat a concedir una amnistia; si les negociacions es trenquen, traurà pit, arrogant-se la gesta d’haver provocat la repetició dels comicis per no haver permès que Sánchez humiliés Catalunya. Aquests són els seus missatges.
La veritat és que l’expresident està en el punt de mira de molts col·lectius i concita un gran interès. No només ha estat declarat poc menys que proscrit pel líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, mentre que Vox, amb Santiago Abascal al capdavant, sempre l’ha considerat el seu principal enemic. Però hi ha un sector del PSOE que també s’ha tornat molt bel·ligerant amb el xou de la negociació i les exigències de Puigdemont. “No pot ser que amb set diputats pugui fer xantatge a la resta de partits. Ha de ser conscient que pot arrencar alguna concessió, però si intenta abastar molt es quedarà sense res. Si hi ha repetició d’eleccions, possiblement passarà a ser irrellevant, ja que en aquests moments s’està estrenyent el seu marge de maniobra. Una negociació implica dialogar i cedir, però amb Puigdemont no hi ha res d’això. Ha plantejat una sèrie de condicions de les quals no es mou, i això indica no només la seva poca visió política, sinó el tarannà de la persona”, critica una font socialista. No es tracta del disputat vot del senyor Cayo, narrat a la pel·lícula homònima d’Antonio Giménez-Rico, amb Paco Rabal i Juan Luis Galiardo com a protagonistes. Evidentment, ni Puigdemont és el senyor Cayo ni els set diputats de Junts són els set samurais d’Akira Kurosawa.
La veritat, però, és que el PSOE té oberts dos canals de comunicació amb Junts: un d’oficial i un altre d’extraoficial, a través del qual tempteja la predisposició del partit postconvergent cada dia. Aquest canal extraoficial no està format per dirigents socialistes, sinó que es tracta d’una personalitat de “reconegut prestigi” que té un pont bastit amb Junts i que de tant en tant rep l’ajuda de dirigents bascos per intentar convèncer Puigdemont que doni llum verda a la investidura de Pedro Sánchez.
Qüestionat pels radicals
En els segments més radicals de l’independentisme s’ensumen la jugada de Carles Puigdemont i de Pedro Sánchez. I diferents plataformes i col·lectius pressionen perquè l’expresident no cedeixi ni un mil·límetre i perquè provoqui la repetició de les eleccions. El Consell de la República, que presideix Puigdemont, ha obert un debat, que durarà fins al 16 d’octubre, per recollir arguments “pel sí i no per la consulta del bloqueig”. La votació dels socis del Consell serà del 17 al 23 d’octubre. La decisió estarà en l’aire, però en cap cas es coneixerà abans de l’intent d’investidura d’Alberto Núñez Feijóo. Així doncs, PSOE i Junts tenen marge per negociar.
Puigdemont és en aquests moments un vers lliure que campa al seu aire. “Puigdemont no segueix les directrius de ningú, només d’ell, i jugarà les cartes que li interessin per a la seva estratègia individual. Ni comenta res amb la cúpula del partit ni, molt menys, demana permís. Simplement, decideix i executa, mentre la reduïda direcció de JxCat l’aplaudeix permanentment”, diu un militant que fins fa poc estava a prop d’ell, però que se n’ha apartat.
Si en determinats cercles espanyolistes se’l considera deslegitimat, en amplis segments independentistes també comença a ser qüestionat. En el bàndol sobiranista les crítiques envers els seus postulats són cada vegada més freqüents i abasten més col·lectius. D’una banda, té un enfrontament no dissimulat amb ERC per veure qui aconsegueix més concessions de Pedro Sánchez. D’una altra banda, té l’espasa de Dàmocles de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que vol dictar-li el full de ruta i que l’amenaça amb una llista cívica a les pròximes eleccions autonòmiques si es nega a considerar les seves directrius. I, d’una altra, té a una plèiade de col·lectius independentistes, alguns d’ells esqueixats fins i tot del Consell de la República, que li exigeixen una radicalització més contundent.
Llorenç Prats alerta de l’interès personal de l’expesident en la negociació amb Sánchez: “Una dèria: l’amnistia pactada (i que ara ens hem d’empassar) és per fer tornar en Carles Puigdemont, i un cop es presenti a les noves eleccions que JxCat guanyi ERC, que és l’únic partit que pot restar vots als socialistes, que són els que sempre han manat”. El professor mallorquí Jaume Sastre, un dels símbols de la unitat del català i representant a les Illes de l’Assemblea del Consell de la República es desmarca també del seu cap: “El màxim responsable del terrorisme d’estat i dels assassinats dels GAL, després de Joan Carles, Felipe González, qualifica els independentistes catalans de ‘minoria en extinció’. Com s’atreveixen Junqueras i Puigdemont a rendir-se davant del poli bo Sánchez?”.
Xavier Martínez-Gil, membre del Col·lectiu 1 d’Octubre i doctor en Dret Tributari, se suma a les crítiques dels més radicals. “Demaneu amnistia? L’amnistia implica acceptar que vam fer un delicte. L’amnistia implica perdonar que ens reprimissin per votar. Amnistia vol dir amnèsia. Amb nosaltres no hi compteu!”.
El desmarcatge dels CDR
Amb ERC, les picabaralles són constants. Les pulles públiques entre dirigents republicans i junters han degradat l’escena política catalana de manera alarmant. L’exdiputat Joan Tardà, que s’ha caracteritzat sempre per dir el que pensa, més enllà de les consignes de partit, va advertir que els diputats d’ERC poden parlar en castellà al Congrés si volen, i no tenen per què utilitzar sempre el català, malgrat que aviat va ser desautoritzat des de Suïssa per la secretària general republicana, Marta Rovira. Els junters mobilitzen per les xarxes les seves consignes: que ERC, per exemple, només ha demanat una solució al dèficit fiscal, la taula de negociació i el traspàs de Rodalies. “En realitat, això és el que realment demanava ERC i ara intenta enganyar sumant-se el carro de Junts i dient que el que demana Junts és el mateix que ells ja demanaven”, critiquen des de les files de Puigdemont. En altres paraules: que l’amnistia és collita exclusiva del “cervell” de Waterloo.
Per si no n’hi hagués prou, els CDR estan marcant de nou el seu propi pas: els actes a la presó Model de Barcelona de l’1 d’octubre vinent així ho demostren. Allà comptaran amb el suport del grup Desobediència Civil, de la sectorial de Persones Represaliades de l’ANC, de la Plataforma Antirepressiva de Barcelona i de la Plataforma Antirepressiva de Ponent. Els CDR rebran l’alè d’una marxa lenta de cotxes des de Sant Cugat , d’una marxa de motards independentistes des de Sitges i de tres marxes a peu des de Montcada i Reixac, Badalona i Sant Feliu de Llobregat. Després dels actes i discursos reivindicatius, els CDR faran dues columnes de manifestants fins als Jardinets de Gràcia, des d’on es dirigiran a la caserna de la Guàrdia Civil de Travessera de Gràcia. Prèviament, els CDR assistiran a la commemoració que l’ANC farà a la plaça Urquinaona al matí i a la manifestació convocada a la plaça Catalunya a les sis de la tarda. L’acte dels radicals començarà una vegada acabin els parlaments d’aquesta última concentració.
L’important, no obstant això, és el desmarcatge dels CDR de l’agenda oficial. L’acte unitari compta amb el suport del Consell de la República, l’aparell que Puigdemont utilitza per fer-se notar, malgrat que va suprimir personalment per decret l’Assemblea de Representants que l’obligava a donar compte als seus membres de les seves decisions.
“El que han de fer és tirar-li la cavalleria per sobre a Puigdemont: si no marca el terreny a Sánchez se les haurà de veure amb nosaltres. Sánchez té un munt de gossos al darrere que, si es passa un pèl, se’l mengen. Doncs ERC i Junts i Puigdemont haurien de tenir el mateix de l’altre costat, i això no ho saben construir”, amenaçava Albano-Dante Fachín, recentment, en una de les tertúlies que protagonitza a Vilaweb al costat de Josep Costa, exvicepresident del Parlament i persona molt propera a l’expresident. Tots dos, curiosament, acaben de ser guardonats amb el Premi 1 d’Octubre a la Trajectòria 2023, atorgat per l’Associació Més Junts, que es lliura el 28 de setembre. Els altres guardonats són Marta Sibina (parella de Fachín), Gonzalo Boye (advocat de Puigdemont), Laura Borràs (presidenta de Junts), Ramon Cotarelo (un dels valedors de Puigdemont), Sílvia Bel, Lloll Bertran, Enric Larreula i Ester Franquesa. Tot queda a casa.
