Intranscendència lingüística

M’he passat aquests darrers dies llegint opinions sobre l’ús de les llengües cooficials al Congrés dels diputats. I com passa des de fa dècades, la dreta ho rebutja i l’esquerra ho aplaudeix. No hi ha terme mitjà. Però és que, objectivament, tenint una llengua comuna, l’espanyol, és completament absurd utilitzar les cooficials dels territoris on la tenen, en un fòrum públic. Segurament és una decisió més simbòlica que política que s’hauria d’haver aprovat fa temps, amb la intenció de realçar les llengües d’Espanya; tanmateix, no oblidem que això es fa ara, de pressa i corrent i amb la coacció de qui pot assegurar la governabilitat de Pedro Sánchez. Per tant, en tractar-se d’una imposició, perd tot el caràcter apreciatiu, de respecte i consideració a unes llengües que són de tots.

De veritat que Puigdemont donarà els seus vots a Pedro Sánchez només pel fet que es pugui parlar català al Congrés? Què fàcil, no? Però és que, a Europa, que és una altra de les condicions imposades, ja van dient que això és impossible, que corsos, bretons i altres minories lingüístiques també poden reclamar la seva participació en les seves respectives llengües i això seria un caos. No ja pel fet polític de reivindicacions històriques, sinó a escala pràctica. Ja és un embolic acceptar les llengües oficials de cada país, com per afegir-hi cinquanta o seixanta més, llengua amunt o avall.

A més, aquesta mesura, repeteixo, imposada, serà derogada quan governi la dreta, perquè no ha estat consensuada, és fruit d’una conjuntura molt particular. Una altra cosa; no ajuda gens a crear una opinió favorable al seu estudi, al seu reconeixement. Em farà molta gràcia sentir parlar en català diputats d’origen andalús de llengua materna castellana en un lloc on tots entenen aquesta última. Es posaran el pinganillo els catalans quan els andalusos parlin en espanyol?

En aquest país complex i plural que és Espanya, cal treballar per la reconciliació. Per això vull ressaltar la tasca incansable de l’Institut Cervantes. Creat el 1991, té 86 seus repartides per tot el món i ofereix cursos d’espanyol, dona suport al treball d’hispanistes i du a terme activitats de difusió cultural en col·laboració amb organismes dels països amfitrions. Des de fa uns anys també ofereix cursos de català, gallec i eusquera a les seus on hi ha demanda, obrint per fi aquesta porta de l’Espanya plural de què tant se n’ha parlat, però que ningú sap com edificar.

Fa tres anys, el Instituto Cervantes, l’Institut Ramon Llull, el Consello de Cultura Galega i l’Etxepare Euskal Institutua van signar el primer acord de col·laboració entre les quatre llengües, amb el consens de la defensa de la diversitat cultural i lingüística d’Espanya. Una encaixada de mans que fa un pas més en aquesta idea federal d’Espanya, en aquesta idea d’aportació a l’enteniment, rebutjant la uniformitat, la intolerància, el fanatisme i l’exclusió. No som conscients de la transcendència d’aquest acord i, malauradament, va passar desapercebut.

El conveni signat per quatre anys (en els quatre idiomes, cosa que li confereix un simbolisme molt valuós) va suposar de facto el reconeixement de l’Espanya multicultural i plurilingüe, un suport a les llengües com a “sistemes de comunicació que han de crear ponts per al diàleg entre els pobles, formes complementàries, i mai excloents, de contar el món, de veure’l”, en paraules de la presidenta del Consello da Cultura Galega.

Una altra proposta que va quedar en res va ser la de “La Llei de Llengües Oficials i Drets Lingüístics”, que tenia com a objectiu una reforma lingüística a Espanya i suposava un canvi de paradigma quant a què passava de considerar les llengües com l’objecte de regulació a la regulació dels drets lingüístics dels ciutadans i ciutadanes, en paraules de la seva impulsora, la sabadellenca Mercè Vilarrubias.

Malauradament, el que es pretén al Congrés dels diputats és una altra cosa, pura demagògia, res a veure amb un impuls real de les llengües espanyoles. Una bajanada que serà aprofitada per la dreta i l’extrema dreta com un atac, quan, fet amb prudència i consens, fins i tot els diputats del PP de llengua materna cooficial haurien votat a favor. Les presses són males conselleres.