La repetició de les eleccions espanyoles és una possibilitat cada vegada més plausible. Les exigències de l’independentisme davant el PSOE suposen una barrera gairebé infranquejable que no augura un bon futur a unes negociacions que estan posades en dubte tant per l’independentisme més abrandat com per l’espanyolisme intransigent. A les mateixes files del PSOE hi ha amplis segments que estan radicalment en contra de fer concessions a Carles Puigdemont a canvi dels seus vots, i es mira amb recel una possible llei d’amnistia. “No pot ser que una minoria tan petita imposi les seves condicions d’aquesta manera. És un preu massa car el que es paga pels seus vots. Més val anar a unes noves eleccions”, diu un dirigent socialista a EL TRIANGLE.
Artur Mas va trigar més de vint anys a transitar de l’espanyolisme autèntic (quan parlava castellà a casa i es deia “Arturo”) a la seva conversió a l’independentisme. El pulcre executiu de la Generalitat pujolista es va convertir en el Moisès que ensenyava el camí de la travessia cap a la independència al poble català el 2012. Carles Puigdemont, potser perquè estem en l’era de la informàtica i les telecomunicacions, és molt més ràpid: va passar del “Pedro Sánchez no serà president amb els vots de Junts”, a mitjan mes de juliol passat, a “aquestes són les meves condicions” de primers de setembre: poc més d’un mes i mig en què es va forjar un canvi radical en els seus plantejaments.
El discurs de Carles Puigdemont el 5 de setembre passat, a Brussel·les, va ser més realista del que esperaven els seus rivals independentistes o els seus adversaris del PSOE. “La seva intenció era donar a entendre que era el discurs del president legítim per desgastar Pere Aragonès. És una pugna tradicional que tenen JxCat i ERC en cada acte que celebren. La intenció és sempre poder ser superior a l’altre per convertir-se en la força de referència del sobiranisme”, admet un membre de Junts.
Sigui com sigui, Carles Puigdemont era fa poques setmanes gairebé un cadàver polític i ara és l’home del moment. Les matemàtiques parlamentàries, fent necessaris els seus vots per a una investidura, li han donat un baló d’oxigen que mai s’havia imaginat. Per això, després d’exposar les seves peticions a Brussel·les, no està disposat a fer cap rebaixa. Un exdirigent de l’ala més radical de JxCat explica: “Al punt de mira hi ha els 200.000 o 300.000 vots que somia a reconquerir i que en les últimes eleccions se’n van anar a l’abstenció. Una part d’aquests és possible que tornin, però no tots, perquè ja ha decebut a molta gent i no es fien d’ell. L’última jugada, l’eliminació de l’Assemblea de Representants del Consell de la República, li ha comportat moltes crítiques i la retirada de la confiança d’importants sectors. Però també és possible que una part del vot moderat i que formava part de l’ala més tova de Convergència que el va votar al juliol ara no el voti. Per tant, podria recuperar vots i obtenir un diputat més i superar així ERC, cosa que seria presentada com un gran èxit”.
L’interès del PSOE
Però hi ha un problema: el PSOE faria valer la repetició electoral per vendre a Espanya que no ha cedit al “xantatge” de Puigdemont, i això dispararia la seva intenció de vot. A més, podria materialitzar-se un vot útil que beneficiés els dos grans partits espanyols. En aquest cas, tant Vox com Sumar estarien condemnats a perdre escons, mentre que PP i PSOE pujarien. Els socialistes, segons els càlculs que mou la cúpula del partit, podrien obtenir fins a una vintena de diputats més. En aquest cas, els números de la investidura li podrien sortir sumant els partits que li van donar suport l’última legislatura, sense necessitat de pidolar els vots de Puigdemont.
Paradoxalment, Junts passaria a ser irrellevant encara que obtingués algun escó més i quedés per sobre d’ERC. El problema és que Puigdemont ja no tindria cap influència en la política espanyola. L’oferta de negociació, doncs, és un regal enverinat. No obstant això, a Carles Puigdemont li convé aquesta pèrdua de pes en la política espanyola per presentar-se a les pròximes eleccions autonòmiques i europees amb l’aura que va ser el líder independentista que no va retrocedir i que va obligar a repetir les eleccions espanyoles, en no cedir a les pressions de Madrid.
“A Puigdemont no li interessa tant tenir pes al Congrés. El pes que ambiciona és al Parlament de Catalunya. Si la Generalitat està en mans seves, Madrid té un problema. Els seus moviments s’han d’entendre pensant en clau estrictament catalana”, insisteixen des de Junts. El partit, i Puigdemont en particular, van voler elevar molt el preu del seu suport a qualsevol president espanyol. Potser massa. En el discurs del 5 de setembre a Brussel·les, l’expresident va reduir el nivell de reivindicacions, però també significa que les rebaixes que pugui fer en un futur són molt més limitades.
Una persona del seu entorn destaca que la seva intervenció “va ser un discurs de president, i això és el que va espantar Pere Aragonès. Es va adonar que li havia guanyat la partida i que amb l’exposició que havia fet havia despertat l’interès de Madrid”.
Però des de l’ala moderada temen que si no negocia amb Madrid es pot trobar que Junts s’alimenti només de bosses de vots molt radicalitzats, i que aquesta tendència segueixi en les eleccions dels pròxims anys. “Aquest nínxol de vots és molt limitat i té un sostre. No ens podem arriscar a arraconar-nos en el vot extremista. Si per alguna cosa s’ha caracteritzat el catalanisme és per la seva capacitat de negociació, i ara podem guanyar parcel·les de poder. És una ocasió d’or que no podem malgastar. Amb una negociació, encara que no s’aconsegueixi tot el que es desitja, Junts tornarà a ser percebut com el gran partit sobiranista moderat que necessita Catalunya. A termini mitjà, guanyaríem i recuperaríem la preponderància a Catalunya. Podem obtenir avantatges en el finançament, més competències i aconseguir cotes històriques d’autogovern. Si deixem passar aquesta oportunitat, potser no en tornem a tenir una d’igual”, diu aquesta font.
Però la conjuntura és molt cruel, i ha situat Junts i el PSOE en dues posicions en les quals a cap els interessa arribar a un acord, ja que tots dos traurien rendiment electoral d’una repetició dels comicis. En el cas del PSOE hi ha una raó afegida: amb la repetició d’eleccions, trenca l’estratègia del PP, ara teledirigit per José María Aznar. Deixaria els populars sense arguments per sostenir les protestes de carrer que volen capitalitzar, ja que Pedro Sánchez no hauria sucumbit a les exigències de Carles Puigdemont. Seria una altra osca a la culata del socialista, que no descarta atreure alguns vots moderats del PP: són els vots d’electors que estan en contra de la negociació i de l’amnistia, però que no acaben de digerir els pactes del seu partit amb la ultradretana Vox. Pedro Sánchez pot matar dos ocells d’un tret, mentre que Alberto Núñez Feijóo quedaria en fora de joc.
Un aliat de luxe
A Junts fan càbales amb el que es pot obtenir en una negociació. No és clar si Pedro Sánchez es pot arriscar a grans tensions en el PSOE promovent una llei d’amnistia o si ho pot canviar per un “alleujament de penes”, retocant normes o donant consignes als poders que depenen del Govern espanyol per beneficiar als afectats per processos judicials. Aquesta opció, segons afirmen fonts pròximes a Puigdemont, no seria acceptada per Junts, perquè seria rebaixar massa les expectatives.
L’equip de l’expresident valora que Madrid no acceptarà mai un relator ni eixugarà íntegrament el que anomena “espoli fiscal”, per la qual cosa l’amnistia quedaria com l’únic compromís tangible que poden arrencar a Madrid. I la possibilitat d’un pacte amb aquests paràmetres, que fa uns dies es veia factible, ara ja no s’hi veu tant, perquè les anàlisis que es fan des de Waterloo apunten que mantenint les exigències es pot recuperar vot a les urnes.
“Aprovar una llei d’amnistia no és fàcil ni ràpid, i el temps corre. Aquesta és la principal condició. Hi haurà també alguna altra reivindicació que pot caure, relacionada amb l’àmbit econòmic, per tenir arguments per donar a la seva gent. Però tant el relator com el referèndum d’autodeterminació són, ara com ara, propostes inassumibles per cap dels grans partits espanyols”, explica a EL TRIANGLE un destacat dirigent del PSOE.
A Madrid, però, té un aliat de luxe: Sumar, de la mà de Jaume Asens. La visita de la vicepresidenta espanyola, Yolanda Díaz, a Brussel·les ha estat un revulsiu. Des de Junts reconeixen que el seu interès no és gratuït. “A Yolanda Díaz li va la carrera política en la investidura. Si anem a una repetició d’eleccions, possiblement perdrà tota oportunitat de tornar a ser vicepresidenta. És la més interessada, ho sabem. Però no deixa de ser una aliada perquè Pedro Sánchez cedeixi més del que li agradaria”. Una altra de les raons de l’immobilisme de Puigdemont és que tant ell com els seus assessors estan convençuts que bloquejant la investidura i obligant a anar a nous comicis recolliran un gran èxit internacional. En el seu cercle més pròxim es dona a entendre que el món està pendent de les negociacions a Espanya i que la repetició significa una batalla guanyada. I ja se sap que la qüestió de la internacionalització del conflicte és considerada de vital importància per tots els actors de l’independentisme.
Aquests escenaris són examinats amb lupa des de Madrid. Pedro Sánchez està jugant tàcticament amb les iniciatives, els anuncis i els tempos. De moment, ha desballestat l’ala dura del PP. José María Aznar es va precipitar a l’hora de demanar la mobilització als carrers, perquè no és clar que Pedro Sánchez pugui arribar a una entesa amb Carles Puigdemont. “Les postures estan avui com fa un mes –asseguren des de Junts–. No s’han mogut gens, i des de Waterloo no hi ha intenció de fer cap moviment perquè es moguin”. Amb Puigdemont enrocat, el líder ideològic de JxCat només ha d’esperar que els seus adversaris moguin fitxa. Ell en té prou de callar i admetre o rebutjar les contraofertes que li arribin des de Madrid.
