Va ser fa cinquanta anys, l’11 de setembre de 1973. El lloc, el palau presidencial de la Moneda, a Santiago de Xile. Un home ja entrat en anys, vestit de civil, porta posat un cridaner casc de soldat, que no quadra amb el seu aspecte d’intel·lectual. Envoltat d’homes armats -els seus últims partidaris-, escodrinya l’horitzó mentre al carrer ressonen les explosions, el tableteig dels trets, el vol rasant dels avions de la força aèria xilena. Aquest home es diu Salvador Allende, és president de Xile, i en aquell mateix instant està sent assetjat, està sent objecte d’un cop d’estat perpetrat per l’Exèrcit, amb l’inestimable ajut de l’oligarquia del país i de l’Agència Central d’Intel·ligència nord-americana (CIA). El seu delicte? Haver intentat una via -xilena, pacífica i democràtica- al socialisme. No resignar-se a ser el pati del darrere de cap potència exterior; escometre la nacionalització de la indústria del cobre; emprendre l’estatalització dels sectors clau de l’economia i aprofundir en la reforma agrària iniciada pel seu antecessor, Eduardo Frei, és més del que estan disposats a suportar tant les elits xilenes com el gran germà del Nord, la intervenció del qual al país andí a través de la CIA és constant.
Aquest home mai va ser capturat viu pel militar que va liderar el cop, Augusto Pinochet, perquè va preferir suïcidar-se abans. Un gest anacrònic, igual que la virtut que el sustenta: la dignitat. Com Franco i tants altres, Pinochet afirma actuar en nom del restabliment de l’ordre. I té raó: el colpisme sempre busca l’ordre, la imposició del seu ordre, al qual sacrifica el respecte a la llei, la democràcia i les llibertats. Però tornem a Allende: poc abans d’acabar amb la seva vida, adreça el seu últim discurs al país a través de Radio Magallanes. Les seves paraules, per tant, adquireixen la categoria de veritable testament radiofònic. No només s’adreça als Treballadors de la meva Pàtria, a la modesta dona de la nostra terra i a la Joventut, als quals cita expressament: parla per a la Humanitat sencera i per a la Posteritat. Allende, que és un mort, que ja sap que és un mort, pronuncia paraules com aquestes: “Treballadors de la meva Pàtria, tinc fe en Xile i el seu destí. Superaran altres homes aquest moment gris i amarg en què la traició pretén imposar-se. Segueixin vostès sabent que, molt més d’hora que tard, novament s’obriran les grans alberedes per on passi l’home lliure, per construir una societat millor. Visca Xile! Visca el poble! Visquen els treballadors!”.
Són paraules necessàries, ja que els temps són durs: Creuant la cordillera dels Andes, una societat que s’encamina directament al suïcidi col·lectiu acaba d’elegir en Primàries un boig, Javier Milei, que no dubta a afirmar que “la Justícia Social és una aberració” i que proposa eliminar, si guanya les properes eleccions generals, els ministeris de Cultura, Salut, Transport i Ciència, entre d’altres, a més a més de l’organisme argentí dedicat a la Investigació, conegut com Conicet (Consell Nacional d’Investigacions Científiques i Tècniques).
I d’aquesta banda de l’Atlàntic, qui hauria de ser la continuadora de la tradició esquerrana que simbolitza Salvador Allende, viatja a Waterloo a riure-li les gràcies a un dretà xenòfob (més concretament, hispanòfob), imputat i fugit de la justícia. És curiós, però Puigdemont enarbora com a bandera un altre 11 de setembre, encara que radicalment diferent: el de 1714. Aquesta data és celebrada cada any, amb pompa i ostentació, donant lloc a un aquelarre narcisista i victimista (a la vista de l’altíssim nivell actual d’autogovern de Catalunya), mentre el suïcidi d’un llunyà socialista sud-americà, defensor dels més desfavorits, és recordat discretament. És lògic: com la defensa de la classe obrera, la lluita per la justícia social, la dignitat -és a dir, els valors que encarna Salvador Allende- podrien disputar el protagonisme a las sagrades essències pàtries? I tanmateix, malgrat tot, encara m’atreveixo a repetir aquestes frases del seu discurs: “Col·locat en un trànsit històric, pagaré amb la meva vida la lleialtat del poble. I els dic que tinc la certesa que la llavor que hem entregat a la consciència digna de milers i milers de xilens, no podrà ser segada definitivament. Tenen la força, podran avasallar-nos, però no s’aturen els processos socials ni amb el crim ni amb la força. La història és nostra i la fan els pobles”.
Amén.
