Finalment, Luis Rubiales ha caigut, sens dubte no per voluntat pròpia, sinó per l’efecte de les poderoses pressions rebudes des de pràcticament tots els estaments socials, polítics, ciutadans, des de la mateixa Zarzuela i de l’entorn esportiu. Inclosa la FIFA, el màxim organisme internacional, que va adoptar la decisió d’inhabilitar-ho ràpidament davant la resistència del president de la Federació Espanyola i la surrealista i patètica reacció del Govern de Pedro Sánchez i del Parlament de Catalunya davant la situació provocada pel petó a Jennifer Hermoso i el seu comportament inacceptable a les celebracions del títol mundial d’Espanya.
No ha estat fins que han transcorregut dues setmanes llargues que Rubiales ha dimitit i la Fiscalia ha interposat una querella en contra, admesa immediatament a l’Audiència Nacional, per delictes d’agressió sexual i coaccions. Acorralar i abatre Rubiales al llarg d’aquests dies s’havia convertit en una mena d’esport nacional que ha deixat una fotografia provinciana i surrealista d’estaments, personatges, autoritats i dels poders propis de l’Estat que s’han vist desbordats per la situació.
Des de l’univers blaugrana, el president del FC Barcelona, Joan Laporta, i la seva junta encara no han demanat, ni aprovat o celebrat la dimissió de Luis Rubiales, al qual ha intentat protegir fins a l’últim moment per l’estreta relació mantinguda partint del seu col·leguisme (per les festes en què han coincidit) i el deute etern contret pel paper clau de Rubiales a aconseguir que el cas Negreira no deixés fora de la Champions el Barça aquesta temporada. Això, a més de les capotades rebudes des de la Federació a la guerra de Laporta contra Javier Tebas.
Laporta, entre el dilema d’exhibir el segell de ser Més que un club i posar-se incondicionalment al costat de les jugadores del seu propi equip, internacionals i supercampiones de tot, protagonistes i líders de la revolta més valenta i sonada de la història contra el poder masclista del futbol, o bé sucumbir a la lleialtat a Rubiales pels favors rebuts -és a dir, per pur egoisme-, va triar la pitjor de les opcions que ha estat deixar el Barça en ridícul per als temps dels temps.
Ho va fer, en primer lloc, al·legant problemes d’agenda per no acudir a l’assemblea d’urgència convocada per Rubiales. És a dir, per omissió i covardia. Després, vergonyosament, amb un comunicat censurable i criticat majoritàriament pels barcelonistes en què, en el fons, a més de no exigir la dimissió de Rubiales (1 de setembre, cinc dies després dels fets), justificava i aprovava l’aplaudiment de l’assemblea i el vot de continuïtat: “Després de l’Assemblea Extraordinària de la RFEF celebrada aquest divendres –deia la nota oficial del Barça– sembla que les explicacions que ha donat el president de la Federació, el Sr. Rubiales, han resultat suficients per als membres presents de l’Assemblea que tenien la potestat de ratificar-ho al càrrec”.
Aquesta postura feble, covard i contrària al sentiment dels socis, de les internacionals del Barça i de la mateixa afició -a més del ridícul posat d’indignada de la vicepresidenta institucional, Elena Fort- va obligar Laporta a donar la cara 48 hores més tard i a rectificar, almenys en aparença, aquest posicionament tan còmplice. Ho va fer a la prèvia del Vila-real–Barça de Lliga, després de comprovar que les aigües del barcelonisme amenaçaven tempesta. “Reiterem el contingut del comunicat, en què dèiem que era un comportament inapropiat, inacceptable, lamentable i fins i tot vergonyós”, va dir. En realitat, però, el comunicat només feia servir els termes “impròpia i desafortunada” sobre l’actuació del president de la RFEF i la qualificació de fets “lamentables, que el mateix Sr. Rubiales va considerar un error i pels quals va demanar disculpes”.
També va resultar borrós el fet d’afirmar que “en cap cas hem exculpat aquest comportament”, o que “de forma enèrgica, contundent i incondicional, estem del costat de les jugadores i concretament amb Jennifer Hermoso que és qui ha patit aquesta situació”. Res a veure amb el text oficial que no al·ludia a les futbolistes afectades: “El FC Barcelona es compromet -deia- a continuar en la línia de donar suport a l’esport femení, a la plena igualtat entre homes i dones al món de l’esport i la societat en general, a garantir la seguretat de la dona a l’esport i a denunciar qualsevol actuació que vulneri els nostres principis i Estatuts”. Fugint d’estudi.
Avui dia, el FC Barcelona continua sense haver-se posicionat a favor de la dimissió de Rubiales, ni de bon tros haver-la propiciat institucionalment, com sí que ho va fer la capitana del Femení, Alexia Putellas, erigint-se en punta de llança d’un desafiament tan extraordinari i arriscat com el subscrit per les futbolistes internacionals consistent a jugar-se la seva carrera internacional contra la continuïtat Rubiales i del seleccionador Ángel Vilda. Elles han guanyat aquest torcebraç mentre el Barça, al contrari de l’Espanyol i el Girona, que sí que van demanar la dimissió de Rubiales, sempre es reconeixerà en aquest covard i trist decorat d’ambigüitat i el titubejant discurs de Laporta, comprometent i tacant el reconeixement mundial del FC Barcelona com a entitat compromesa amb els valors fonamentals de l’esport.
No menys delirant i manipulada ha estat la inesperada irrupció en aquest episodi escandalós del futbol espanyol del Parlament de Catalunya amb l’aprovació d’una declaració signada per Junts, ERC, PSC-Units, En Comú Podem i la CUP en què expressava el seu suport a Jennifer Hermoso davant “la conducta i actitud masclista de Rubiales (…) Aquestes actituds masclistes no poden representar unes institucions que han de tenir com a objectiu el combat de la violència masclista”, afegint que la resta dels altres representants d’institucions esportives, i concretament el president de la FCF, Joan Soteras, “que li ha donat suport, també haurien de dimitir”. La legítima condemna de la majoria política de Catalunya contra el president de la Federació Catalana va ser la continuació d’un tuit del president de la Generalitat, Pere Aragonès, el mateix dia de l’assemblea demanant-li un comportament més valent en nom del futbol català per part seva i de la resta dels representants catalans insinuant, sense anomenar-lo, el mateix FC Barcelona. Tot i això, en aquesta posterior declaració el Parlament no es va atrevir a retreure la gestió tan desafortunada de Laporta i sí la de Joan Soteras, en aquest cas instigada pel candidat del sobiranisme derrotat en les últimes eleccions de la Federació Catalana, Juanjo Isern.
Darrera d’aquesta sortida espontània del Parlament no hi havia, en el fons, cap intenció de defensar els interessos de les jugadores de la selecció espanyola, sinó una estèril maniobra d’ingerència política en la governança de l’esport que, amb caràcter general, Joan Soteras no li ha fet ni tan sols pessigolles.
Un ridícul menor comparat amb el teatret de la comèdia organitzat a escala nacional per Pedro Sánchez, amb la participació especial i destacada de diversos ministres, Presidència i Cultura entre ells, brandant l’espasa flamígera de la venjança contra el vergonyós espectacle nacional a càrrec de Luis Rubiales.
Pedro Sánchez va anunciar amb un to exagerat i dramatitzat mesures dràstiques, imminents i definitives que havien d’executar el Consell Superior d’Esports per ordre expressa del ministre de Cultura, Miquel Iceta. “Si el CSD no actua -va afirmar el mateix Pedro Sánchez- ho farà el Govern”, que a més de pressionar el Tribunal d’Arbitratge Esportiu perquè condemnés Rubiales en forma d’inhabilitació exprés i contundent li va venir a ordenar com i quan fer-ho.
En política és difícil cometre, com va fer Sánchez, un error tan infantil i arriscat com interferir en una decisió judicial, sigui la instància que sigui, imposant a un tribunal una decisió des de l’autoritarisme, ni que sigui en aquest cas des de la Moncloa. El president del Govern en funcions va haver de posar-se vermell dues vegades, la primera quan la FIFA es va anticipar a inhabilitar-lo avançant-se als maldestres i moviments lents del Govern i la segona quan el Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAD) va actuar amb absoluta parsimònia per acabar gairebé indultant Rubiales per considerar que les seves faltes en el protocol de la celebració de la final del Mundial eren de caràcter greu i no molt greu, com desitjava l’executiu per complir amb la seva paraula entossudida a tallar-li el cap.
Tot sembla indicar que, després de tot, qui ha estat activada per posar-se al capdavant del pilot d’execució ha estat la Fiscalia, amb una querella contra el ja dimitit president de la Federació Espanyola i el requeriment de prestar declaració aquest divendres. Tot tard i maldestra.
