L’esperança (política) estival

Llegia aquesta setmana amb força perplexitat que el govern britànic ha instal·lat una presó a l’interior d’un vaixell per tal d’allotjar-hi els immigrants que arriben de forma irregular al país. Si ja és indigne que no s’hagin posat tots els mitjans i tots els instruments per evitar que tantes i tantes persones hagin perdut la vida intentant arribar a les costes del sud d’Europa, resulta indecent que en ple 2023 un país democràtic tracti així a éssers humans que procedeixen d’un altre continent i que l’únic que desitgen és tenir una vida millor. No oblidem, a més, que són persones que sovint viatgen soles i que ho han donat absolutament tot per fer realitat el somni d’arribar a Europa.

No obstant això, el ‘Bibby Stockholm’, que és com s’anomena el vaixell, no és altra cosa que la confirmació que l’executiu conservador de Rishi Sunak ha perdut definitivament el nord i que la fatídica sortida del Regne Unit de la Unió Europea ha estat un autèntic desastre per al país. Si el Partit Conservador considera que així revertirà els sondejos actuals mal anem.

A casa nostra, estic segur que el Partit Popular i Vox estarien acordant un programa de govern amb mesures d’aquest caire si els números els ho haguessin permès. Els precedents de la Comunitat Valenciana, Extremadura, Castella-i-Lleó o Aragó en són una clara constatació. Són pactes, a més, dels quals només en surt guanyant l’extrema dreta i que tenen massa damnificats i perdedors: les dones, les persones migrants, la lluita contra el canvi climàtic, l’agenda 2030, l’escola i la sanitat públiques com a elements garants de la cohesió social i territorial, la diversitat lingüística i la convivència territorial… Ja voldríem alguns que el Partit Popular tingués la meitat del sentit de responsabilitat i de compromís amb els valors democràtics que el que tenen els conservadors alemanys. La història seria ben diferent.

Per això, a la vista dels resultats electorals, xoca que en un moment com l’actual Junts per Catalunya no hagi mostrat un compromís més explícit amb la governabilitat del país i amb la majoria política que creu que és hora negociar, sobre el realisme i el pragmatisme, un acord que eviti una repetició electoral que podria comportar un executiu de Feijóo i Abascal. No hem de perdre de vista, en aquest sentit, que la formació ultradretana ha estat al darrere de la immensa majoria de causes del procés i, per tant, que ha contribuït de forma molt decisiva i reiterada a situar la societat catalana al llindar de la implosió social.

Soc dels que pensa que Junts per Catalunya, des d’una negociació dins els marges constitucionals, no hauria de bloquejar la investidura de Pedro Sánchez per tres motius: en primer lloc, per sentit de responsabilitat amb els principis democràtics i per la convicció que, per damunt de les diferències partidistes, polítiques o territorials, hi ha un bé superior que és evitar l’entrada de l’extrema dreta a les institucions de govern. En segon lloc, pels resultats electorals, ja que Catalunya ha avalat de forma molt majoritària el govern de PSOE i Sumar (el 54% dels escons enfront el 29% de l’independentisme i el 16% de PP i Vox). En altres paraules, la societat catalana ha votat en clau federal remarcant que vol continuar formant part d’un projecte comú que treballa per la unitat des de la defensa de la pluralitat i la diversitat. Justament per això, no estaria de més, que la formació post-convergent, que tant ha reclamat en els darrers anys respecte per la voluntat majoritària de les urnes, escoltés el que ha dit la ciutadania. I, en tercer lloc, perquè només cal veure el que està passant en matèria cultural o lingüística en comunitats del nostre entorn com les Illes Balears o la Comunitat Valenciana per adonar-se que és una autèntica temeritat defugir la responsabilitat del que reclama el moment polític actual.

Amb tot, soc plenament conscient de la dificultat i la complexitat de l’empresa, i més tenint en compte l’enfocament i el discurs desplegats al llarg de la campanya electoral per part del partit català. Tanmateix, i també tenint present que al si de la formació hi conviuen múltiples sensibilitats i famílies, que l’actuació de l’organització en diferents àmbits i esferes no respon a únic patró i que la situació de Carles Puigdemont és la que és, prefereixo ser esperançat. Perquè l’esperança és l’última cosa que es perd.

(Visited 247 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari