Els cronistes, tertulians i experts en demoscòpia ja han donat el seu dictamen: el debat electoral del passat 10 de juiol el va guanyar Alberto Núñez Feijóo. I raó no els hi manca: Sánchez, que teòricament partia d’una posició d’avantatge -la que atorga el poder, el qual sempre proporciona seguretat- va mostrar, tanmateix, l’ansietat pròpia del novell: bordava trasbalsat davant un rival que va aguantar les seves envestides i va deixar en evidència el seu nerviosisme. Tothom sap que un debat no el guanya qui diu la veritat (si és que això és possible en política) o qui fa les millors propostes, sinó qui aconsegueix dominar el llenguatge no verbal en un mitjà concret com és la televisió. Respecte a això, sol citar-se com a referència el debat Nixon-Kennedy de 1960, el primer televisat als Estats Units. La web de Radiotelevisió Espanyola (www.rtve.es) es refereix a l’actuació del candidat demòcrata en aquests termes: “la seva pell bronzejada, el seu vestit perfectament escollit i la seva telegènia el van fer vencedor”. El 10 de juliol, tanmateix, el guapo immaculat era Pedro Sánchez.
Sabem per la Ciència que els humans estem genèticament programats per ser més benevolents amb la gent bella. Així, el diari La Vanguardia publicava el 2011 la següent notícia: “Segons un estudi de la Universitat de Cornell, els acusats poc atractius tenen un 22% més de probabilitats de ser condemnats que els guapos, segons informa la cadena CBS. El poc atractiu també condiciona les sentències, que són 22 mesos més llargues”. Al president se li ha criticat durament per les seves incomptables mentides polítiques, és cert, però la cosa hagués estat molt pitjor en cas d’haver sigut lleig. No estaria gens malament realitzar un nou estudi, centrat en el president, que permetés desvetllar fins a quin punt la seva bellesa física li ha salvat de haver estat criticat de manera encara més ferotge. Rubalcaba, d’haver practicat el mateix nivell de falsedat política, hagués estat jutjat de la mateixa forma? Segur que no.
I tanmateix Sánchez, malgrat la formidable seguretat que proporciona tenir poder i un físic privilegiat, va perdre els papers, i de passada, el debat. Un fracàs que suposa la fi d’un mite, el de l’etern resilient: l’heroi que, encara derrotat, és capaç d’aixecar-se i, llençant-se a les carreteres d’Espanya, reconquerir el poder al Partit per a després conquistar el poder, a seques. Què va ser d’ell? Realment va existir o solament va ser un bluff fabricat pels gabinets d’imatge i assessorament, en concret per Iván Redondo?
De totes maneres, que no els enganyin: que un dels candidats mantingués millor la compostura davant l’altre, convertit en la viva imatge de l’ansietat, no ha de fer-nos perdre la perspectiva: davant nosaltres es van desplegar dos autèntics tafurs, dos venedors de fum. Des d’aquest punt de vista, el debat realment el vam perdre tothom. Sánchez va perdre les formes, efectivament, però Feijóo va utilitzar una técnica anomenada Gish Gallop, consistent en llençar un gran nombre de mentides en un breu lapse de temps, la qual cosa fa impossible refutar-les totes. I va donar un cop d’efecte en oferir un pacte-trampa, segons el qual ambós s’abstindrien a la investidura en cas de què l’altre guanyés sense un majoria suficient (què fàcil és oferir pactes així quan s’és primer a totes les enquestes!). Finalment, un detall sagnant: va evitar condemnar Vox per haver-se desmarcat de l’homenatge a una víctima de violència de gènere. Mal presagi per un partit que ha explotat fins a sacietat l’execrable connivència parlamentària del PSOE amb Bildu (exemplificada en el miserable crit ¡Que te vote Txapote!), però que ara es prepara per a exercir la seva pròpia connivència execrable amb altre partit que, parafrasejant Sánchez, podrà ser constitucional, però mai constitucionalista: Vox.
Però és que, a més a més, aquest debat tancat a dos ens va retrotreure a una Espanya del passat, on regia el bipartidisme, un sistema ja caduc on tot era segur i previsible, blanc o negre. I aquí també va perdre la ciutadania, perquè aquella Espanya senzillament ja no existeix. Se’ns va furtar, per tant, la possibilitat d’un debat que reflectís el país real, el dels resultats electorals insuficients que fan necessari el pacte, la coalició, el diàleg. Un debat, en definitiva, on poguessin participar més de dues opcions. I encara que tres dies després RTVE va organitzar un “Debat a 7”, ja res era igual, perquè els que intervenien eren els portaveus dels grups parlamentaris, no els líders. És a dir, un debat menor. Mentre escric aquesta crònica, Televisió Espanyola acaba d’anunciar per al 19 de juiol un altre debat descafeïnat: hi aniran Abascal, Yolanda Díaz i Pedro Sánchez, però no Feijóo.
Amb aquests debats, tots hem perdut. Es mereix això una democràcia viva i deliberativa?
