Escric això el dilluns següent a la celebració dels plens municipals per a la constitució dels nous ajuntaments. Observo que les opinions al meu entorn oscil·len entre la perplexitat, el cabreo no contingut, l’entusiasme i la preocupació. Personalment em reconec en el col·lectiu dels preocupats.
Acceptant que sigui qualificat d’ingenu recordo que l’accés al poder democràtic nomes té sentit si serveix per millorar les condicions de vida de la ciutadania en un sentit extens del concepte i especialment de les persones més vulnerables.
Des de la revolució francesa, al 1789, per identificar l’adscripció ideològica bàsica en l’espectre polític, s’utilitza la qualificació dreta-esquerra. Mirant l’hemicicle des de la presidència de l’assemblea nacional, els diputats que seien a la dreta representaven les opcions que s’identificaven amb els interessos del poder econòmic, opcions ideològicament conservadores, nacionalistes, amb manca d’interès pels drets col·lectius i individuals. A l’esquerra seien els representants de les classes més populars, més desafavorides reivindicadores i lluitadors per la conquesta de millors condicions de vida i de drets fonamentals. Està clar que aquest esquema simple ha anat evolucionant i, ara, la foto no és tant senzilla.
L’esquema identificador dretes/esquerres s’ha anat difuminant, sobretot en els països amb democràcies més avançades, a mesura que, les classes socials han millorant les condicions de vida. Les dretes s’han modernitzat i la millora en la qualitat de vida del col·lectiu d’esquerres ha moderat les seves reivindicacions, creant desconcert i pèrdua de referents en la tradicional lluita de les esquerres. La lluita per un entorn natural sostenible ha substituït, en part, els referents tradicionals però no és suficient. Davant el debat ideològic l’esquerres, sempre més inquietes i teòriques, s’han anat disgregant en grupuscles. El projecte Sumar crec que agrupa uns 36 grups diferents que diuen situar-se a l’esquerra del PSOE. Mentre, la dreta tradicional es manté més unida, estable i disciplinada.
D’altra banda, apareix un nou fenomen d’abast supranacional, les polítiques populistes majoritàriament ubicades en l’espectre de les dretes, però no només. Solucions simples per problemes complexes, menyspreu de la reflexió seriosa i rigorosa, banalització de les tècniques de funcionament de les democràcies representatives i replegament en els interessos del grup escollit pel destí. Els nacionalismes identitàris tenen comportaments populistes.
Identifico el denominat procès català amb aquest nacionalisme populista al igual que el nacionalisme espanyol més retrògrad. Així doncs, des de fa uns anys a Catalunya l’eix ideològic dreta/esquerra està bastant avariat. Els partidaris de la independència han aconseguit imposar l’eix Independentistes/constitucionalistes. Sense gaires matisos. Estàs a un lloc o a un altre. El nacionalisme espanyol ofereix la falsa opció de sanchisme o Espanya. A Catalunya han aconseguit culminar la feina iniciada pel president Pujol d’imposar, en el imaginari col·lectiu, de que per ser un bon català cal ser independentista. I dic que és populisme perquè davant dels mal definits problemes amb Espanya de finançament, llengua, identitat, prosperitat s’ofereix l’alternativa de la independència sense presentar raonaments tècnics des del rigor. No hi hagut un debat seriós i plural. No hi hagut interès en fomentar-ho. Prevalen les emocions, les intuïcions, els prejudicis, els estereotips. L’esquerra tradicional s’ha vist arrossegada per aquest eix que ha contaminat el debat polític ordinari i el de les campanyes electorals. Es tracta d’aturar l’avenç independentista diuen, maniobra deplorable per aquests. Es tracta de barrar el pas als unionistes, als constitucionalistes, diuen, maniobra deplorable per aquests. El debat seriós sobre les coses del menjar, sobre com millorar les condicions de vida de la ciutadania està absent.
D’altra banda l’esmicolació del espectre polític no assegura que qui obtingui més vots governi. La majoria ideològica tenint en compte l’eix independentista/constitucionalista o el eix dreta/esquerra no té perquè coincidir amb la llista més votada. Això explica estranys acords i que el que és acceptable per un ajuntament, no ho és per un altre.
Sobra crispació i fanatisme i falta recuperar el sentit de l’exercici legítim del poder democràtic, autocrítica, el rigor en les actuacions i organitzar-nos des de la col·laboració i la lleialtat federal.
