El nou alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, va manifestar durant el seu discurs d’investidura que la seva prioritat absoluta serà la resolució de l’aguda crisi de l’habitatge que pateix la ciutat. Però aquesta és una qüestió que, com moltes altres, només té resposta si l’abordem des de la realitat metropolitana.
Amb 1,6 milions d’habitants i el sòl urbanitzable pràcticament exhaurit, Barcelona necessita apostar i enfortir, de manera decidida, la seva dimensió metropolitana. Bé sigui amb els 36 municipis i els 3,3 milions d’habitants que formen, stricto sensu, l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), bé sigui amb la conurbació regional real –que inclou Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú…–, que abasta una població de 5 milions d’habitants.
En contrast amb els seus antecessors en el càrrec, Jaume Collboni té el perfil idoni, l’ambició i el suport polític per endegar, com a futur president de l’AMB, l’imprescindible salt de la ciutat a la metròpoli. Sempre, com és obvi, amb consens i el màxim respecte a l’autonomia dels municipis del hinterland.
Les eleccions del 28-M han consolidat i enfortit el poder del PSC al cinturó roig metropolità. Amb la conquesta de l’alcaldia de Barcelona per Jaume Collboni, la bona sintonia i la coherència està garantida en els òrgans de govern de la futura AMB, cosa que no va passar durant els mandats de Xavier Trias (2011-15) ni d’Ada Colau (2015-23).
Aquesta conjuntura única cal que sigui aprofitada per donar un impuls a la vertebració metropolitana, un projecte que el nou alcalde de Barcelona té completament assumit des de fa anys. Qüestions fonamentals pel benestar de les persones que habitem la conurbació, com l’habitatge, la mobilitat, el transport públic, la distribució i el sanejament de l’aigua, la recollida i gestió dels residus, la lluita contra la contaminació i el canvi climàtic, els serveis socials, la sanitat… només poden ser planificats i organitzats amb dimensió metropolitana.
Una tasca urgent i ineludible que ha d’encarar Jaume Collboni és la redacció del nou Pla General Metropolità (PGM) que ordeni el planejament de la conurbació. El que hi ha vigent data de l’any 1976 i ha quedat obsolet, com ho demostren els centenars de modificacions puntuals que ha sofert en les últimes dècades.
L’instrument de planificació acordat per substituir-lo, el Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM), va arrencar la seva tramitació l’any 2015 i, fins ara, només s’ha produït la seva aprovació inicial. Però els experts alerten que es tracta d’un document genèric, que no entra en el detall i que caldrà esperar a tenir aprovat el Pla d’Ordenació Urbanística Metropolità (POUMet) per concretar la planificació dels 36 municipis de l’AMB.
Disposar del PDUM i del POUMet aprovats i en vigència és absolutament imprescindible. Per desencallar, per exemple, l’angoixant “tap” que es produeix amb l’accés a l’habitatge, alliberant, amb plena seguretat jurídica, l’edificació de noves promocions públiques, privades o en col·laboració pública-privada. O per permetre l’arribada d’inversors que, sense por a ensurts jurídics ni a una burocràcia exasperant, puguin materialitzar nous projectes empresarials.
Com a futur president de l’AMB, Jaume Collboni també ha d’abordar, d’una vegada per totes, la solució a l’ampliació de l’aeroport del Prat, per tal que pugui admetre els grans avions que fan les rutes intercontinentals. La ubicació de l’aeroport, en una zona ecològicament tan sensible com el delta del Llobregat, és un error de disseny que, malauradament, arrosseguem des de fa dècades i que cap governant –ni en dictadura ni en democràcia- va voler afrontar amb la implantació d’unes noves instal·lacions aeroportuàries, per exemple, a la zona del Vallès.
La perllongació de la tercera pista, amb l’obligada afectació de l’estany de la Ricarda, és l’opció més plausible, però comptava amb l’oposició frontal de l’exalcaldessa Ada Colau i de l’Ajuntament del Prat. La decisió definitiva s’ha d’adoptar l’any 2026, quan s’aprovarà el pròxim DORA, i en aquest temps cal aconseguir que Aena i el ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana ofereixin contrapartides prou generoses i importants en l’estratègia de protecció del delta que compensin la pèrdua de l’estany de la Ricarda, un espai natural privat que, d’altra banda, resulta inaccessible i impracticable pel gaudi de la població metropolitana.
El món del segle XXI està organitzat en metròpolis que atrauen talent i ofereixen oportunitats de prosperitat i serveis. Barcelona, per ser competitiva a escala internacional, s’ha de repensar en clau metropolitana i trencar les “muralles” del Llobregat, del Besòs i de Collserola que la limiten per fondre’s orgànicament, sense prejudicis ni superioritat, amb el seu hinterland.
Aquesta metròpoli de 3,3 milions que engloba l’AMB –o els 5 milions de la Regió de Barcelona, si algun dia es dona estatut jurídic a aquesta realitat geoeconòmica- és la que està cridada a liderar Jaume Collboni. Mai abans, cap alcalde de Barcelona ha tingut aquesta oportunitat i cal exigir que l’aprofiti, pel bé de Catalunya i de la seva capital.
