L’excepció sabadellenca (2)

Ni ella mateixa s’ho esperava. La majoria absoluta aconseguida per Marta Farrés ha caigut com un gerro d’aigua freda en els sectors més bel·ligerants amb les seves polítiques de dretes, amb aquest acostament a Lluís Matas (Junts) que s’ha passat quatre anys recolzant absolutament tot el que proposava la representant del PSC. Ho ha pagat perdent un regidor.

A Farrés no li han passat factura ni el seu populisme mediàtic, ni les seves propostes sense consens d’una piscina d’onades (Surfcity) al riu Ripoll ja castigat, ni els seus enfrontaments amb la PAHC i amb altres col·lectius que li retreuen la seva falta d’empatia amb els més necessitats. Fa quatre anys, havia participat en algun acte de suport a les famílies desnonades i prometia fer tot el que fos possible per ajudar. La PAHC alerta de l’augment de desnonaments que es produeixen a Sabadell. Les dades reals les té el mateix ajuntament i els jutjats, encara que des del gener d’aquest any fins a finals de maig n’han arribat a les assemblees uns 45. Tot i això, molt poc o res s’ha fet. Marta Farrés ha girat a la dreta també en aquest assumpte, criminalitzant les okupacions il·legals i iniciant una campanya perillosa en què es barreja la por i l’estigma. Potser les seves paraules també tenen alguna cosa a veure amb l’augment de l’extrema dreta a la ciutat, segona força a tots els barris perifèrics.

Sabadell és una ciutat peculiar, on el potencial associatiu és enorme, on la participació de la gent és tan important com exclusivista, tancada en ella mateixa, amb un interès nul que sigui assimilada per altres sabadellencs. El sectarisme i el clientelisme imperant des de fa dècades fa impossible una cohesió que no és desitjada, especialment pels barris del centre que no volen ni sentir a parlar de descentralització de determinats serveis o activitats culturals. Així doncs, aquests cercles endogàmics es perpetuen en el temps i, per dir-ho d’alguna manera, Sabadell és una ciutat de petits pobles que tenen poc a veure els uns amb els altres. Manuel Bustos, pare polític de Marta Farrés, va fer algun petit esforç per unificar, per crear complicitats, però aviat es va adonar que era molt més fàcil i molt més rendible, electoralment parlant, donar menjar a part a aquestes entitats a les quals ja els anava bé aquest tancament.

Així doncs, Marta Farrés ha estat un calc del seu antecessor, Manuel Bustos, en aquest aspecte: control de la majoria de les associacions de veïns, inclosa la Federació de totes elles, perfil baix, sense gaires promeses, obres i més obres, molta publicitat , moltes fotos, molts somriures i molta superficialitat. I això és el que l’ha dut a la majoria absoluta. La pobresa, els desnonaments, l’angoixa d’un banc d’aliments cada cop amb menys recursos; tot això no ven; encara més, esgota. I la gent ha votat per anar tirant, per una alcaldessa que pretén que el Nadal sigui el referent exclusiu d’una Sabadell que es busca des de fa molt de temps. El votant sabadellenc es conforma amb una ciutat neta, il·luminada a la nit i poca cosa més. I la Marta Farrés ho sap. En les entrevistes publicades a diversos mitjans sabadellencs parlar de gestionar “el dia a dia”, sense concretar cap acció. Gens d’interès, doncs, en impulsar culturalment Sabadell, en posar la llavor d’un pla estratègic a vint o trenta anys vistos on la ciutadania sigui la protagonista.

És probable que aquesta posició ho sigui també per la mediocritat dels polítics que es presenten a les eleccions. En aquestes últimes, l’abstenció ha arribat al 50%, i és del 60% als barris més pobres. I si tenim en compte el cens total, ella ha obtingut només el 22% dels vots de tots els sabadellencs. Farrés va preferir allunyar-se de la pobresa i passejar-se pels eixos comercials i penjar fotos a les xarxes. I li va anar bé, aquesta és la realitat. Hi ha qui diu que és mèrit seu, però cal no oblidar que tant la seva parella com el número dos al PSC de Sabadell pertanyen a l’aparell del partit. Molts creuen que aquesta majoria absoluta és molt perillosa perquè s’assemblarà molt a la de Manuel Bustos. Altres pensen que Marta Farrés té l’oportunitat de girar full per fi i de ser ella mateixa. La veritat és que ja s’està intentant acostar a alguns partits de l’oposició. Que sigui per desactivar-los o per unir esforços, només ho sap ella. Els precedents no són pas bons. La feina de fiscalització serà difícil amb una oposició tan fragmentada. Hi ha més por que il·lusió, però l’esperança no s’ha de perdre.