Les eleccions del 28-M, entre moltes altres conseqüències, han sacsejat i capgirat els governs autonòmics de l’Aragó, la Comunitat Valenciana i les Balears, els territoris de l’antiga Corona d’Aragó amb els quals Catalunya manté profunds vincles econòmics, històrics i culturals. On fins ara governaven les forces progressistes encapçalades pels socialistes Javier Lambán, Ximo Puig i Francina Armengol, les urnes han donat la majoria al PP i a Vox.
És una incògnita saber com els nous presidents Javier Azcón (Aragó), Carlos Mazón (Comunitat Valenciana) i Marga Prohens (Balears) enfocaran les seves relacions institucionals i polítiques amb el president independentista la Generalitat, Pere Aragonès. En tot cas, és d’imaginar que, per l’enorme distància ideològica que els separa, les interaccions no seran, d’entrada, tan proactives ni fluides com amb els seus antecessors en el càrrec, en especial en els casos dels enyorats presidents Ximo Puig i Francina Armengol.
Aquesta sensació d’aïllament i d’ofec del govern de Catalunya s’incrementa, si tenim en compte que a Perpinyà, la capital de la Catalunya Nord, hi governa l’ultradretà Louis Aliot, del Rassemblement National de Marine Le Pen. Estem envoltats, pels quatre punts cardinals, per governants de dreta i d’extremadreta.
Per encarar el futur, Catalunya necessita potents infraestructures i referents geopolítics per projectar la nostra puixança empresarial, científica, cultural… La culminació del Corredor Mediterrani n’és un de cabdal i, més enllà de l’esforç inversor que està fent el Govern espanyol de Pedro Sánchez, és vital que l’Estat francès desencalli d’una vegada la connexió d’alta velocitat entre Perpinyà i Montpeller.
En aquest sentit, la bona sintonia i complicitat que ha establert el president Pere Aragonès amb la presidenta de la regió d’Occitània, Carole Delga (PS), hauria de servir per accelerar les obres d’aquest tram ferroviari. A Espanya tindrem acabat i en servei el Corredor Mediterrani, entre Múrcia i la Jonquera, i, si França no fa els deures a temps, toparem amb el “cul de sac” de Perpinyà, que obstaculitza la comunicació ràpida amb Europa.
Amb els nous governs del PP i Vox, l’Euroregió Pirineus-Mediterrània (que actualment formen Catalunya, Balears i Occitània, amb una possible ampliació amb l’Aragó i la Comunitat Valenciana) queda qüestionada. Però val a dir, per exemple, que la nova presidenta balear, Marga Prohens, està molt vinculada a Barcelona -on hi ha estudiat i ha exercit professionalment- i no és una anticatalanista patològica, com demostra la seva resistència a formalitzar un pacte de govern amb Vox.
També el president de l’Aragó, Javier Azcón, que ha guanyat clarament les eleccions, intenta reduir al mínim la influència de Vox, tot i que plegats sumen la majoria absoluta a les Corts. Javier Azcón, que ha ofert un pacte de governabilitat al PSOE –rebutjat per Javier Lambán-, advoca per la formació d’un govern “moderat” i sense la presència de Vox.
Cas a part és el de la Generalitat valenciana, on el futur president, l’alacantí Carlos Mazón, ha tancat ràpidament un acord de govern amb la ultradreta. Aquest pacte, que atorgarà la vicepresidència a l’extorero Vicente Barrera, té un component explícit d’hostilitat anticatalana que, per la seva virulència extemporània, ha aixecat l’animadversió del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo.
Malgrat les diferències programàtiques amb els seus homòlegs dels tres governs veïns de Catalunya, el president Pere Aragonès no ha de llançar la tovallola i adoptar una posició numantina. Al contrari, ha de cercar i perseverar l’entesa amb els territoris de l’antiga Corona d’Aragó, amb l’afegitó d’Andorra, sabent que el nostre futur passa per aquí.
Les forces empresarials i socials de l’Aragó, la Comunitat Valenciana i les Balears no estan per trencar ponts amb Catalunya ni per obrir estèrils disputes identitàries com les que han enverinat les relacions de bon veïnatge durant les últimes dècades. Conflictes com el de les obres d’art de Sixena i de les parròquies de la Franja; el transvasament de l’Ebre cap al sud; els repetidors de TV3 a la Comunitat Valenciana o la denominació del català a les Balears han provocat desavinences i han exacerbat les rancúnies i els greuges.
La metàfora de la “mata de jonc”, escrita pel cronista medieval Ramon Muntaner, té plena vigència avui i, situats en el segle XXI i en el marc de la Unió Europea, s’anomena Euroregió Pirineus-Mediterrània. Per separat, els territoris de l’antiga Corona d’Aragó som febles davant la força centrípeta de Madrid. En canvi, si actuem coordinadament i lleialment, som forts i indestructibles.
Amb independència de les sigles partidistes, hi ha un bé superior que justifica i ha de guiar l’acció política dels governants: la prosperitat de l’economia i el benestar de les persones. Amb aquest objectiu, el president Pere Aragonès ha de prescindir dels prejudicis ideològics, enterrar els vells conflictes i mantenir la mà estesa per treballar amb els governs veïns i establir els millors mecanismes i programes de col·laboració conjunta.
