Laura o Sílvia, Sílvia o Laura, què més dóna? De veritat que hi havia encara algú que pensés que Junts era una mena de partit alliberador de la pàtria sense connotacions feixistes? No fotem! Sempre havia estat molt clar i, per més que Laura Borràs hagi intentat matisar les seves paraules primeres, en les quals rebutjava un front comú per evitar que Aliança Catalana governi a Ripoll, la realitat és que tant ella com Sílvia Orriols són les dues cares de la mateixa moneda.
De fet, la “gent de debò” no és més que un sector prou important a Catalunya que ha manifestat, gairebé sempre en privat, el seu menyspreu a la immigració que va venir a aquesta terra a guanyar-se el pa, a intentar buscar una vida millor. Una immigració que va ser foragitada a barris perifèrics, a coves en les lleres dels rius, com a Sabadell, mentre la sotmetien a llargues jornades de treball per quatre duros. Aquesta mateixa “gent de debò” aspira a un país “lliure” on la llibertat és segrestada, on tot està completament calculat perquè manin els uns i els altres senzillament no existeixen.
Durant tota la meva vida he hagut de suportar menyspreus per part d’aquesta “gent de debò”. Primer, per no parlar català. Com podia aprendre’l si no s’estudiava a l’escola? Després, malgrat aconseguir el títol de català i esdevenir professor, pels meus cognoms, per anar de vacances al poble dels meus pares, per admirar la bellesa de certes ciutats espanyoles, per parlar castellà a algú que es dirigia a mi en aquest idioma, per beure una cervesa feta a Madrid, per no assistir a les manifestacions de la Diada, per no haver estat mai al Pedraforca ni a Montserrat, per no ballar sardanes, per no ser del Barça (i, per tant, sospitós de ser de l’Espanyol o del Madrid), per no enganxar-me a les sèries i als programes de TV3, per no participar de la Flama del Canigó, per no ser un fan dels Castellers, per preferir les platges de la Costa Daurada a les de la Costa Brava… Mare meva, quina pressió que he rebut tota la meva vida!
I, malgrat tot, aquí continuo, estimant aquesta terra que va acollir els meus pares sense entusiasme, en aquella Espanya grisa del 1955, on no s’entreveien encara aires de llibertat. I quan aquesta va arribar, jo també vaig trepitjar el carrer demanant-la; també l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia. I vaig lluitar com el que més per defensar Catalunya dels atacs d’una part d’Espanya que no ens va entendre mai.
I gent com la Laura i la Sílvia pertanyen a aquesta nissaga de monstres que, com Giorgia Meloni a Itàlia, mira les persones pel seu ADN, menyspreant les seves arrels i el seu color de pell. Quina diferència hi ha entre les tres? Cap ni una. Uniformitat, control, rebuig del pluralisme, sigui aquest polític o lingüístic, i, especialment, repudi absolut de la pobresa. Contra aquesta, les tres amigues feixistes hi estan d’acord. Les ajudes han de ser pels de pell blanca, que parlin català, com la Laura i la Sílvia. No s’hi val parlar-lo i portar el vel; això no és ser “gent de debò”. La “gent de debò” no va a la mesquita, ni es diu Mohamed. La “gent de debò” es diu Jordi o Montserrat, Sílvia o Laura, Pilar (Rahola) o Toni (Castellà). La “gent de debò” no fa cordons sanitaris a l’extrema dreta perquè és l’extrema dreta. La mateixa que pot impedir un govern progressista a Espanya. Què ha fet sinó Junts al Parlament espanyol, sinó votar gairebé sempre amb PP i Vox?
No penseu que és fàcil sobreviure envoltat de “gent de debò” que a cada pas que fas et diuen que aquest no és el camí del bon català. A vegades penso com encara no he marxat d’aquí, sent com una mena de traïdor als ulls d’aquells que m’han menyspreat sempre. Potser, el que m’ha fet fort és pensar que en som molts els que pateixen com jo. I segurament aquest desconeixement mutu, ens ha enfortit, ens ha fet veure que en som més els que desitgem una Catalunya de tots i de totes. Aquí hi cabem tots. I cap Laura ni cap Sílvia ens farà retrocedir. Així em van educar, perquè fer front al feixisme és el més clar exemple d’humanisme. I per molt que aixequeu les banderes de l’odi, les persones sempre seran el primer; les més vulnerables, siguin d’on siguin, tinguin la religió que tinguin, parlin català, àrab o suahili, encara més. Em tindreu al davant. Sempre.
